aforismes interins

divendres, 29 de gener de 2010

chumbawamba


destitulado
116 x 89 cm
mixed media on canvas
2010

dijous, 28 de gener de 2010

Si et sobren fills, avia’ls una guerra


Veient aquesta foto m'ha vingut al cap: del metrònom ferrater, imprescindible la gravació que fa Pere Portabella de Ferrater recitant al festival popular de poesia a Barcelona (25 de maig de 1970, davant 5.000 persones).




Cançó del gosar poder.

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.


dilluns, 25 de gener de 2010

sin titulo







sin título
100x80cm cada pieza
técnica mixta sobre lienzo
2010

Fartanera

La buidor original, el giny que es reconeix i palpa innovador, l'elegància acadèmica mètrica poètica canònica, jo sóc dins del temple i tu no, jo en trio les columnes i tu no, jo pontifico i tu no hi ets, afarten com un pastís de nata barata amanit de trufes llufes de can Margarit. I la dona passavolant que s'abraçava a un fanal es pixa a sobre d'ells.

diumenge, 24 de gener de 2010

Missy Queen's Gonna Die

Everybody has a different idea of love. One girl I know said, "I knew he loved me when he didn't come in my mouth".
(Warhol)



- No busquis respostes i balla
- In this film / That's no fun
- La nit pot ser tot lo electro que vulguis, estimada, que no trobaràs respostes, avui no
- and got something nice, so say do you know
- No aconseguiràs marxar amb res, potser ni tan sols podràs marxar
- You wanna hold me and you want to touch me
- Ja t'ho he dit, no hi ha sortida i la d'emergència té un cadenat
- In this film / That's no fun
- Potser allà
- To play the part
- I ara què?
- Of a missy queen, pussy cat...
- No no...
- sweety, honey, treasure, darling, sugar comb
- Bueno va
- Sugar comb
- T'electroestimo.


Joanic


Baixa a la plaça en diumenge el matí i tot el buit nocturn és ara batibull de vida. Hi ha canalla perseguint-se en patinet que li passen a tocar, canalla rere la pilota que esquiva, canalla al sorall, canalla que plora, canalla que dorm, canalla que crida que s'ha cagat, canalla que crida per cridar, tota canalla possible i els seus assistents, mares, àvies, amigues solterones de la mare que avui venen a dinar, sempre nervioses i cabell curt i fumant Ducados, la tieta Cinta que baixa amb la bata a fer-la petar i els porta un túpper amb les galetes que va fer ahir a la tarda, mentre en Pedru era al bar mirant futbol. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tot és xivarri i moviment i els bancs presos per avis de totes les boines i colors fent-la petar o gaudint en la quietud del lent assecar-se, notant com la pell se'ls tiba una mica més i se'ls fa un nou plec al front o al coll mentre un pare i un fill juguen a ping pong a la taula municipal d'acer i la pilota bota malament per les cagarades. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tanta tanta tanta tanta vida l'ofega una mica, el mareja inicialment, però quan aconsegueix sobreposar-se'n, quan recolzat sobre un cent vint-i-set blau cel inspira profundament el fum de la calada i aconsegueix centrar-se, llavors pensa que tanta vida és bonica, què carai, que la gent té dret a viure més enllà del què ell opini o faci, més enllà de la seva opció. Sorprès d'aquesta reflexió que, sens dubte, l'ha assaltat amb la guàrdia baixa, escura la cigarreta i mentre la trepitja, pensa que la felicitat que deuen sentir nens i pares i jubilats i gossos podria ser similar a això que li sembla notar a l'estomac, podria tenir alguna cosa a veure amb aquest inici de, amb aquest a la punta de la llengua que comença a sentir a la boca de l'estómac, podria ser el que segueix a aquest shift i efa majúscula que li parpelleja, podria venir d'aquí, pensa, però en qüestió de segons la bombeta vermella a la panxa s'ha fos novament, la efa ha desaparegut i aquell no sé què tan estrany ja no hi és, potser endut una onada de sucs gàstrics o remordiments.

¡Reíd, rientes!

Acurrucado en un rincón de la bodega, abrazándose a sus rodillas, el hombre no conforme consigo mismo se balancea y se pierde en el laberinto de la autocompasión. Después su imaginación rota viaja por los callejones encendidos de la ira y la venganza, por los atajos de los juicios sumarios y las avenidas de las penas capitales. ¡Destruiría tantas vidas, si pudiese!

Se imagina apostado en una ventana, disparando rayos de plomo contra la escoria que escupe columnas de mármol dórico por el culo, esos talibanes de mierda, esos madafakas. ¡Pero hay tantos!

Acurrucado en un rincón de la bodega, abrazándose a sus rodillas, el hombre no conforme consigo mismo reza:

¡Reíd, rientes!
¡Desreíd, desrientes!
¡Risueñad las risas, reídamente redereír!
¡derreíd sonreidamente!
¡risas sobrerrisas -risas de sonreidero reidores!
¡hilaridad risas, risas de sobrerreidores risueños!
¡sorrisueños, risueños,
sonreíd, ridiculad, risando, risantes,
hilariando, riendo,
reíd, rientes!
¡desreíd, desrientes!*

Y luego quizá se pegaría un tiro, si no estuviera desarmado y perdido a la deriva, en el fondo de la bodega de este barco mercante sin bandera. Y ríe y desríe y se da palmadas en la frente. Cualquier país de mierda será mejor que este. Sin duda, sin duda.

*Khlébnikov-Campos, Embrujo por la risa


dissabte, 23 de gener de 2010

triangle pitagòric

El personatge s’ha fos. Només en queda un senzill triangle pitagòric –era aquest grec?– del qual ni tan sols es pot calcular una mínima profunditat. Ni rastre. Els tus esmicolats recorren com nans esmunyedissos, mal repartits, les escenes que es reprodueixen no se sap per què. Són nans plans que es somien autèntics, que verbalitzen guions inconnexes. Quan es troben en ramat, els nans s’apleguen per abaixar-se els pantalons. Mostren, satisfets, els seus calçotets llargs vermells. Per la gràcia dels calçotets llargs vermells. Ha estat una feinada trobar el consens. En grup, els calçotets llargs vermells tenen molta gràcia. I la societat avança i som cada cop més moderns.

divendres, 22 de gener de 2010

the film not the village


Una dona es llepa el genoll, sensualment, com una puta pensa mentre es llepa el genoll tota contorsionada i amb De Koonings a la ratlla dels ulls. Mentre la dona es llepa el genoll un fotògraf li va dient llepa, llepa, així així, llepa amb el to obscè i calent de rigor i avorrit va fent clics i bellugant-se al voltant d'ella i tot és molt professional però en realitat el fotògraf pensa en Hawaii, daikiris arran de platja en una tumbona -mai gandula- i en aquella indígena que se'ls va acostar arrossegant els peus a la sorra i els va oferir braçalets i pensa en els ulls de la indígena croma pacífic, en aquells ulls la seductora pedrota falsa del braçalet que t'oferia i que vas comprar per la foca que jeia al teu costat i ara cada vegada que se t'arregla se'l posa i tu hi veu la indígena, en aquella pedra falsa i penses aloha, minibar i sexe anal. El fotògraf, la indígena, la model i el tonto que aguanta el porexpan per no sé què de la il·luminació i ell no en té ni idea, és el primer dia de feina i li han dit 'tu aguanta el porexpan' i ell flipa amb tanta tia bona llepant-se i pensa vale ja de de fotos, aquí quan es comença a follar, però no gosa dir-ho perquè potser van en sèrio i encara el fotran fora, reflexiona, i llavors recorda l'imbècil del plató de tele d'abans, assegut al costat de la pica, aquell que l'ha increpat dient-li 'que no has pagat per aquest Mistol, tu?' vestit de dandy de Banyoles.

Ah bueno, i pels nous, jo sóc el de la carta de navegació, les latituds, les longituds, el cabestrillo i tota la mandanga, però em trobareu majoritàriament a coberta, jaient entre contenidors i bevent.


yo diría papaya

..me inunda la banalidad, naufrago en ella a menudo y ahora que este barco esta lleno de escritores no se si usar ya más la palabra, casi me resisto a salir de mi camarote y, probablemente, sólo lo haga impertinentemente.

Y es que en el fondo, queridos telespectadores, estoy profundamente decepcionado con la palabra, una arma, que fue camino real para mi, como para tantos otros, pero que a menudo queda corta para hablar del hombre, desde el hombre y para el hombre.

A menudo se me revela, como un cajón lleno de cosas del que sólo conocemos la etiqueta. Un baúl inescrutable. Y las palabras son símbolos que remiten a un numero incierto e indefinido de cosas, por no hablar de sensaciones. Una concepción errónea, pues es de su uso, su sintaxis, su hilar, en el que se construye la realidad.

Aunque debo corregir, ¿veis lo que os decía? - de hecho, es a mí a quien se le queda corta.
Yo diría papaya. Vamos a la isla de la papaya.

Huir

Es de noche y un hombre no conforme consigo mismo huye. Alguien grita en la sombra; "¡Allí hay un barco mercante! ¡Lárgate ya y deja de dar la vara con tus miserias!" "¡Y adónde va!", responde el hombre no conforme consigo mismo. Pero nadie responde. "Me importa un carajo, en verdad", se dice el hombre no conforme consigo mismo y que huye.

Observa a una mujer joven borracha como una cuba abrazada a una farola que se enciende, que se apaga, que se enciende, que se apaga. ¿¡Adónde va, adónde!? Tampoco ella lo sabe, o no responde, ocupada como está abrazándose a esa farola. Habla sola en un idioma raro, con la mirada escrutando el cielo oscuro, pegada al halo de luz naranja y palpitante.

"No importa. Yo me largo." Y el hombre no conforme consigo mismo y que huye cruza corriendo la pasarela, dando tumbos, y se esconde en la bodega. Los tripulantes hablan raro, en algo parecido al italiano o al francés, en verso, y maldita sea, tampoco ellos dan la impresión de saber nada de nada en absoluto.


dijous, 21 de gener de 2010

el poema endesa de l'anna

Abans, de camí cap a casa,
passava sota un fanal de llum pansida,
—despulla de polígon industrial—
que ara s’encenia, ara es fonia,
just quan el meu pas desendreçat
s’hi compassava.
Sempre he tingut una inclinació
cap al realisme màgic,
i per pura fabulació infantil
vaig voler imaginar que era un senyal:
en l’insondable atzur còsmic
ara algú naixia, ara algú s’apagava,
com si el món s’orquestrés
a partir d’un lúcid pentagrama;
quan en realitat era,
una vegada més,
una falla del sistema.
Salta l’automàtic.
Seguirem esperant algun senyal,
escrutant el cel.

dimecres, 20 de gener de 2010

rebaixes


Jo què sé, potser viure serà això, aquesta permanent renúncia a les certeses, aquest ballar hits vells i que mai posin la meva, aquest no-Hollywood bolso fals. Allò que deies de l'estar més bé que mai i tant malament com sempre, el desitjar canvis endut pel barrinar constant i després córrer a buscar l'undo. Jo també escric misèries, és quan em sento millor, que cantava aquell. El daltònic jo, em queda recordar dissabte o quan llegia els detectives. La vida això, aquest fregar cordes fluixes, aquest sempre arribar tard, aquest conformar-me amb el bueno va perquè toca, perquè sí, perquè això és ser gran. Somriure ganyota, bolis que s'acaben, Guillem Simó. Buscar y reemplazar tots els sis per potsers, canviar els potsers per no ho sés, allà on hi ha sempres posar-hi quasi mais. Que l'Oliver deixi de tenir sentit o en tingui més o en tingui menys o ens sigui igual.


mishima


El dia ha estat dolent dolent. Aquest no ploure de perdre apostes a mi em guanya, què voleu. En diversos moments -dues, tres vegades- he estat a punt de renunciar, de deixar la funció i dir aquí us quedeu i baixar de l'escenari, travessar la platea i sortir per la porta principal. El dia ha estat difícil, ple de nombres absoluts, negre sense matisos, gens Clyfford Still. El dia ha estat lamentable, sense humor, sense xispa, efecte monocrom allà on no toca, ja m'enteneu. No hi ha hagut cap sinalefa, cap minut Miranda July. El dia ha estat lamentable, com el vi car del sopar, com les hores a la feina, com les mirades o com aquest fred si-no-no-si ves-te'n a la merda, com el dia, el dia que ha estat una merda i això que estrenava calçotets i samarreta. El dia, pausa dramàtica, ha estat una merda, punt i final.


dilluns, 18 de gener de 2010

endesa

I en veus un, el primer, de fons negre i figura acadèmica amb el rostre deformat, desdibuixat, endut pel dinamisme de la parla i el pensar i el món líquid sense punts i finals. I al davant un gran ou escapçat recobert interiorment de mirall negre, la substància i la paciència i el saber i el no-res i el Bacon reflectint-se en el Kapoor i el Kapoor menjant-se el Bacon i a tu com un forat, negre brillant, malson d'estrena.

I llavors, la resta.

ESPAI PEL POEMA ENDESA DE L'ANNA

dijous, 14 de gener de 2010

extra suaves





És feliç, té una casa i un gat, taula amb quatre cadires i un sofà. Per la finestra només hi veu blocs de pisos enormes, però li és igual. En caixes té tota la col·lecció de clàssics de Proa, els taronges encoixinats. Fa dieta vegetariana i cada matí, al mirall, hi troba un post-it d'amor en castellà.


durícies


La poesia ha de ser lúgubre o festiva, metafísica o visceral, però sempre espeternegant. No poden ser línies i línies de pólvora molla, de mitges veritats, de versos que podrien ser i es queden a mitges. Aquí no existeix l'aquarel·la, a nosaltres ens paguen pels focs artificials. Per això renego tant dels nouvinguts, perquè mai abrillanten i tot s'ho gasten i tot s'ho mengen i només saben cuinar macarrons de microones. Que aquí de les bones intencions en fem llevataps.


text de recurs



El recurs, sempre el recurs, sempre el mateix recurs, el recurs estrella, el xut amb efecte, el ganxo al baix ventre, l'adverbi perfecte, la caiguda d'ulls, els sots rebentahímens que les enxopa a totes, el recurs, sempre el recurs, sempre aquest revertir els verbs i les frases i els adjectius i dirigir-los cap a tu, sempre pintar-te cels i blavejar-te els ulls i sempre aquest gir a la dreta, sempre el mateix cop de puny, sempre sempre sempre la mateixa tècnica, sempre lliscar-te la pell, sempre la paraula allau que despulla carenes, sempre el descriure un m'abraces, sempre sempre sempre igual, tant que, com els boxejadors, alguns lectors ja te la coneixen i ja no hi ha factor sorpresa i ja s'esperen el ganxo de dretes, la mirada m'agrades, el ganxo de dretes de sempre, l'adéu mossega'm de sempre, el típic ganxo de dretes abraça'm de sempre de merda. El recurs, sempre el recurs, sempre la mateixa rúbrica, la mateixa manera de parlar de raonar de cansar-me i de follar de sempre, sempre el recurs. Atrevir-se a renunciar el recurs, atrevir-se a trobar altres recursos que esdevinguin recursos, atrevir-se al diàleg o la fredor, atrevir-se a descriure serenors, atrevir-se a adoptar altres recursos i explotar-los i passar-se als ganxos d'esquerres sofà blau perfectament anticipables.


De fet era Los detectives, però vaja


Llegíem Incerta glòria i el món era allò, aquella platja, el xiringuito del de Migjorn i llegir Incerta glòria tota la vida, pausa i cervesa, remullada entre algues, el sol que davalla i el retornar de pressa a l'escalfor del llibre. Matins de calor i bicicleta, de figueres i la mar nova i el primer bany crit sols i la sal als cossos i Incerta glòria. Nosaltres i el llibre, el llibre com la tercera pota que aguanta la taula, el llibre to, llibre color, vals que sona solemne o els cordills de la titella. Jazz o Jackson Pollock omplien la cala.


dimecres, 13 de gener de 2010

samfaina


atzucac 



[1238; de l'àr. az-zuqâq 'carrer estret']


m Carreró o camí que no té sortida. 


fig L'autonomia ha entrat en un atzucac. 



JOCS En el joc d'escacs, situació en què qualsevol moviment que faci el jugador implica un afebliment de la seva posició.

intentar-ho jo també


Tornar a la font o a aquell carreró de Montpeller. Encabir un Gòsol, muntanya a les galtes i trair-me per un plat de bledes. Renegar buscant un bar, dormir sota mantes pesades. Acabar una llibreta i celebrar-ho, que celebrem massa poc. Que les repeticions sonin noves, descobrir un autor, no pensar en els resultats, la teva pell, enfrontar-me al mirall sense ganyota. Els petits canvis són els petits canvis, escriure el catàleg d'Ikea. Trobar el com sobreviure'm del dia ben d'hora, de bon matí, i que la resta sigui Carsten Höller. Que el Rodalies sigui dolç i la tarda cafeïnada, que el dia estigui farcit de les vostres frases boniques que comparteixo al Google Reader. Que el dijous sigui un dinar copiós i el divendres un avió de matinada, d'aquells d'embarcar a peu de pista, amb els guants i la bufanda. La possibilitat d'un mocha blanc en sofà de conte. Recitals, les cares de sempre, beure més del compte i tan sols escoltar-vos. La possibilitat de dur-te les bosses. El meu abric nou, les rebaixes. M'agrada quan et llegeixo i ho fas tan bé que m'obligues a intentar-ho jo també.


dimarts, 12 de gener de 2010

foto 1

Les vinyes s'estenien fins ves a saber on, fins als sofà blau i el teu llit petit sota el gran masturbador. Allà a la caseta no hi havia obridor, i haviem de colpejar les ampolles contra el mur, plenes de pols i sense etiqueta, contra el mur o contra un arbre o contra terra o contra la paret de la casa fins que el tap saltava per compassió. El llit era dur però ens era igual, el terra era de sorra però ens era igual, la calor era insuportable però tant ens era. Feiem l'amor i feiem l'amor i feiem l'amor i de vegades ni ens tocavem però feiem l'amor.

(Tot ho recorde mentre vas estenent la roba)


polos

El nou clip de l'Oliver és total, burbujas freixenet i planos Tsai Ming-Liang. També hi ha escenes aquàtiques i un regust a psicoanàlisi que t'hi cagues. Es nota mogollón que hi ha un munt d'hores al darrere, de rizar el rizo, de brainstorming kitsch d'espinacs. Tot això i la pirotècnia que va sobrar-nos als Pastorets.






dilluns, 11 de gener de 2010

apunts abans de currar



Al capítol d'avui s'asseia contenta al patí de sorra del CCCB i menjava pasta al pesto en carmanyola i pensava per si mateixa que repetiria aquests dinars sola, asseguda al sol, amb estona per ella mateixa i llegir i passejar i cultivar-se, i llavors acabava de dinar i guardava la fiambrera i passejava i mirava una exposició i feia un cafè amb una coneguda que s'havia trobat i al final ja n'estava fins als collons, de voltar i enjoyar-se herself, i pensava per si mateixa que l'endemà aniria a dinar a casa o si baixava amb carmanyola se la menjaria a la feina, a la taula de reunions, ben calenteta, i passaria de sortir i de passejar i de creuar-se amb gent que sap on va i què vol a la vida i no se sent sola.


Extret del xat i per desenvolupar, el terrible concepte 'noia prepolla'.


antonio

No, si potser aniria essent hora d'assumir que en el fons sóc un puto clàssic, un conservador, un Paco Umbral del segle XXI, un puto gastat Gil de Biedma més, romàntic i amb criteri, un dat pel cul, l'antimoda absoluta, i en realitat els moderns són aquesta canalleta que no llegeix però ho compensa escrivint molt i malament i omplen llibretes al Seat Panda camí de Montblanc parlant de polles i conys i mística i verdets i reciten cridant i la gent s'acollona i són amics de tothom i s'ho emporten tot i a més duen barrets. Aquests són els moderns, assumeix-ho d'una vegada, el futur és dels hereus dels hereus de qui sap qui i a mi em correspon el paper de pallasso burro, de fracassat que no sap carronyar i viu d'intentar pintar paisatges, de descriure el quan m'abraces, clàssiquíssim verbalitzar-te els petons o sintetitzar la teva primera mirada després del ding-dong. Anar fent, mirar-los de lluny i, de tant en tant, cardar-los una pedrada.


diumenge, 10 de gener de 2010

Carrer Marina

Doncs principalment va d'un tio passat de voltes, un tio que es fot de tot i té una puta per nòvia i s'extrapassa de responsabilitats i tot és pum pums i potència desaprofitada i renegar i hòstiar detinguts i cardar amb la puta i robar droga i matar dolents. El prota sembla malalt, potser aquesta és la gràcia de la interpretació, i a l'actor li han cardat una espècie de peluquí raro que li fa un front com les pròtesis del Polònia. Però està bé, sobretot a partir d'aquell punt que la peli creua la frontera del gènere i ja no et creus res però precisament per això se't fa interessant, entrada la placidesa, tot és com si fos real però saps que pot no ser-ho, saps que el mort pot començar a ballar breakdance al ritme d'una delirant música country envoltat d'iguanes i no passarà res.


L'altre dia vam anar a la filmoteca. Si fos per mi, encara la faria més sordida.


Avui m'agradaria viure un dilluns en color, sense la cortineta esquerra dreta que entra el blanc i negre paperassa, correus de merda, cursor cosint la blancor full en blanc. No és que no vulgui treballar ni anar a la feina ni el tren de la bruixa, és només que estaria bé que fos de colors una mica tot, una mica amb iguanes per allà, una mica let's make it different de res. Que es noti que s'ha acabat el cor de la ciutat, per entendre'ns. Que comenci amb música guai acompanyada d'uns crèdits creatius, tipus Saul Bass potser, i que la fotografia fos una mica moderna, dura, freda, Honor de Cavalleria. Que no vulguis de canviar de canal, hòstia, que ja és molt.


heliovàter

La felicitat és un diumenge amb sol, esmorzar de bar, que el pa faci crac i el fuet sigui decent. Un minut mut, tots els colors del cafè amb gel. Aquest silenci, que no té preu i si l'hagués de posar diria suc de taronja, pizza freda, llibre de Foucault.


A la dutxa, pensava que tinc una relació especial amb els jerseis de coll alt. M'atrauen però posats no m'hi sento còmode. I la gent que els duu em generen el mateix tipus d'atracció rebuig. Potser és alguna cosa sexual.


Al vàter d'un bar de Gràcia hi havia l'acudit del 'and such small portions' escrit en una cartolina com si se l'hagués inventat el puto amo del bar. He tret un boli i l'he atribuïda correctament a qui tocava. Llavors he continuat bevent.


Per últim, ahir vam fer l'última a l'Heliogàbal perquè ens venia de passada i era gratis i va resultar un frau bastant exagerat i bombardejable. Diguem que, sense música i tot, s'hi aplegaven milers de moderns copypastejats. La modernitat imbècil, suposo, que no sap estar sola i tria un zulo de fum vermell per engabiar-se i escridassar-se obvietats pop a l'orella perquè fa nostru i és on toquen els grups que realment valen la pena. Heliogàbal? Heliovàter.


divendres, 8 de gener de 2010

maria amorós



Corre corre que no t'atrapi, que no t'atrapi, distreu-te, distreu-la, fes com que no hi ets, fes que tens feina, fes que ara no t'hi pots posar, fes que ara no pots estar per ella, que tens vista, que vas brut, que avui és diumenge, que demà marxes a la Molina, fes com aquell qui, fes com aquell que, fes com si res, fes com si no, fes com si mai, fes com si de cap de les maneres, fes que no, que no, que no pot ser, ho sento, arribes tard, arribes d'hora, estem plens, és que m'acabo de depilar, ja tenim els tiquets, no ens queda carpaccio de vedella.


dijous, 7 de gener de 2010

tate aqui hay realmente definitivamente algun resquicio perspicazmente inevitable de tomate

total, lo que exponen en la tate es lo que le gusta a la gente, lo que debería gustaros





.

ecos de sociedad: un-do

Hace tiempo que pienso en un concepto que conduce ciertos aspectos de la vida y del arte que me gustaría comentar. El concepto de deshacer. Le daré unas cuantas vueltas a modo introductorio y denotativo. Un esbozo.

Deploro ciertas artes contemporáneas, cómo el vídeo o la música o el diseño o la ilustración por una simple razón y es que incluyen una opción nueva para el mundo. La vuelta atrás. La memoria intangible. El control de los momentos en el tiempo bajo la capa de la memoria informática. Deshacer. No es que no sea bonito, no. Pero en la vida no existe esa opción. La ha creado el hombre en su propio distraer, para su benevolencia y admiración, para su ingeniería, para su desarrollo. Pero en algo esta equivocado. En la vida no se puede deshacer, sólo podemos soñar con ello. La idea misma de deshacer facilita demasiado las cosas. En arquitectura se puede diseñar, pero una vez construyendo no se puede deshacer. Se pueden tirar cosas al suelo y volver a construirlas, sin que se note si queréis. En la pintura no se puede deshacer. Se puede borrar, lo que conlleva, la mayoría de veces, borrar lo anterior, lo más profundamente hincado en la tela o el papel, pero no volver atrás en el tiempo. Y creo que es importante para comprender la vida y el arte. Arte como algo real. La conquista de la naturaleza, no de lo humano.

No me quejo, no es esto un lloriqueo, deshaced todo lo que queráis. Yo voy a intentar captar el contacto con la originalidad de la experiencia e intentar fundirla en mi actitud. ¿Cómo sino mejorar?

Preguntadle a un músico si quisiera volver atrás antes de cometer el error. Os diría, probablemente, que sí, en un concierto, no en su casa, pues él/lla, en el fondo, practica el error para eliminarlo. No quiero saltarme los errores sino estudiarlos para aprovecharlos o no tener que cometerlos en futuras ejecuciones. Eso pienso. Sino, ¿de qué serviría el ensayo?¿qué aprender?

Alguien podrá decirme: cualquier artista puede volver a empezar una obra, deshacerla y volverla a hacer. Y quizá el rollo arquitectura no ha sido suficientemente bien explicado. Para mí, en mi cosmogonía, eso sería imposible. Sólo existe una obra, una tela, que deba albergar un único motivo, sea cual fuere, aunque fuera éste malo o turbio o confuso o inconcluso. Cada tela es una realidad, cada papel, cada pared. Nunca se puede memorizar ni volver a formar todo. Porque estas artes a las que me refiero son orto-naturalis, siguen la razón o sin-razón de la naturaleza. Están hechas con ella. Los pequeños detalles, las grietas, las estocadas, los brochazos, no se pueden duplicar, representar, son perspicazmente reales.

En estas artes digitales se provee al hombre, al creador de la posibilidad de la memoria de acción, historial de acciones, y se puede volver atrás no en el tiempo, sino en la ejecución, 2 clicks antes, 2 opciones antes. Esto sirve muy bien para realizar proyectos perfectos. ¿Pero es ésta acaso la ambición del ser humano?

A no ser que hablemos de producto, acabado, bien acabado, bonito, arte a lo actual. Diseño gráfico.

Como antes decía, la perfección es una ambición humana, sólo en lo humano puede triunfar. La, si me lo permitís, trascendencia, es logro de lo natural. No es el gusto de los humanos, no es solo asunto suyo sino algo que concierne a la naturaleza entera. Cuando un hombre convierte un trozo de madera en una flauta la naturaleza, en sus vetas, en su persistir en el ser, obra con él.

Nuestra cultura es de niños, se glorifica ahora la perfección porque está al alcance de lo humano.

Focalizar el error, trabajarlo, ofrecérlo como desviación, inicio, punto y aparte. Controlar el error. Usarlo, siquiera, para crear cosas más bellas de las que nos han dejado los que existieron antes que nosotros.

No me expreso con la claridad que deseo. Esbozo queda.


otros diran que aun con todo
la personalidad es inimitable e insustituible
si eres bueno con desahcer seras mejor

pero si eres malo
por mucho deshacer

seras igual de malo


No os dejéis seducir, niños y niñas, por la facilidad del lado oscuro del deshacer. Aprended! Floreced!

De todos modos me dejo apuntado un hilo para otro tema.

En metafísica ha triunfado la idea de que lo pensado/pensante puede llegar a ser material, y la prueba son las computadoras, lo digital, lo pensado, creado según ideas que se mantienen flotando entre electricidad mientras las trabajamos con el ratón.

polla



Aquesta puta idea, repetida fins a la sacietat, que en Pepito a l'estranger hagués estat un gran poeta un gran pintor un gran filòsof un artista universal i en aquest país no ha passat de borratxo insignificant. En Pepito a l'estranger beuria pastís enlloc de ratafia i seria igual d'infeliç i de borratxo i de petit poeta petit pintor petit filòsof artista local que ara, escrivint en francès, alemany o la llengua de la Reina Victòria (beckham). Puta història ficció, la pastanaga de fracassats, el consòl dels personatges secundaris.

Per altra banda, avui tenia un capítol d'història boníssim baixant sota la pluja aquest migdia, en aquell tros de Plaça Catalunya que hi ha davant del Triangle, passat l'Habitat i abans d'arribar a l'òptica, però l'he perduda totalment i no hi ha manera de recuperar-la. Si algú la troba que me la faci arribar, gràcies.


sin titular



por titular
técnica mixta sobre lienzo
137x97cm

via FFFFOUND


L'agradable retorn a la lectura té els seus efectes secundaris, en el meu cas visites a la Laie del CCCB d'on sempre acabo sortint amb títols de llatinoamericans que ni coneixia, endut per l'entusiasme i el mustisme del recomanant. Avui han estat 5 desconeguts i el metrònom Ferrater. Després de dinar amb la poeta -algun dia la convidaré a participar en aquesta pàgina si no s'atreveix a crear el seu puto blog d'una vegada- he vagat per Barcelona i la pluja i els terres molls i la bossa de Laie molla i a mitja caminada fins el pis, mentre aguantava el paraigües amb una mà i el telèfon a l'altra, la puta bossa de paper ha cedit per la puta base i el puto Nick Cave ha aterrat a la puta bassa més gran d'Escòcia. Ha estat el moment risas enlatadas de la tarda. M'he tranquil·litzat, he recordat en mantra que ara sóc feliç i he continuat caminant el trosset que quedava. Pensava en els controls als aeroports, que allargaran l'etern embarcament encara més estona, potser fins el punt que ens passin les ganes de viatjar. Total, tot arreu és igual. Pensava això mentre recorria les tres illes de cases que em quedaven uns metres darrere d'una parella de quillos d'aquells de pantalons caiguts i gomina regalimant clatell avall. La noia li posava la mà al cul del nano i li anava massatjant. Llavors he pensat que el gest, un clàssic del quillisme, és un succedani d'agafar la polla i estrènyer-la en força. És un moment clau de tot polvo, en el moment en què ella t'agafa la titola i l'estreny en força saps que has guanyat, saps que farà el que li manis, posseïda per l'escalfor sobrenatural del teu Tutanc'mon.


dimecres, 6 de gener de 2010

els clots rebentahímens




Amb el del Nick Cave em va passar el que passa sempre en aquest món 2.0, que un blocaire en va penjar una cita i em va recordar tant les nostres converses d'estiu asseguts als bancs del centre bevent birra o buidant Borgonyes rere l'església que vaig haver de córrer a comprar-me'l i aturar el Bolaño per deixar-li pas, i llavors patam, anàlisi de l'impacte d'aquest narrador gastat i back from the future d'ulleres de sol perpètues i aquest estil Umbral depurat, segle XXI, tant postbukowski. De fet el que m'agrada més del llibre, un cop superat l'enamorament teen de l'estil Cave, poc més que Californication per escrit, és el fill, el puto fill del protagonista, el puto Bunny Junior, el pobre, el personatge més trist i entranyable del segle, tirant-se hores i hores sol al seient de copilot mentre sun pare ven locions casa per casa i es folla solterones i el pobre nano esperant-lo llegint una enciclopèdia amb els ulls encrostonats perquè no s'atreveix a demanar a sun pare que li compri el colíric que necessita. El nano i la fe cega i antidestructible que té en l'alcohòlic drogaaddicte autodestructiu que l'ha engendrat i que s'ocupa d'ell mentre el pobre nano que no és ni adolescent lluita secretament perquè, en el seu record, la imatge de sa mare no s'esborri del tot. Al costat del bonrollisme tot m'ho follo de l'alter-ego del Caveman, les pàgines del nen són tremendes, l'ànima del llibre, de llegir-les tremolant i haver d'aturar-te a respirar abans del Sant tornem-hi.

así no se escribe


 fuerte como una puerta abierta 
fuerte como una ventana sana 
como un vendaval de delantales 
funeral de sociedades
un carnaval de mocedades
una sanfaina de estupideces
ensaladera de ideas macabras
de gintonic con pepino
estulto supino
salpicadas de astucia
e involuble y fragmentada
locuacidad

ah, no podía más

amor o fúting

Passeig de Sant Joan podria ser la Tyronne Street de la Miranda July o un llevataps o el nostre Amazones particular. Hi ha matolls i espai i el terra és vermell, hi peta la nit llosa i hi niuen silenciosos homes gos com nenúfars de bassal. Passeig de Sant Joan com una arteria a cor obert i la sang tacant pels puestos, com mil blocs de cases per construir i els seus escacs Perec, com un abocador de passes dels d'abans amuntegades i trepitjades, vitals i qualsevols a la vegada. Petons al Passeig de Sant Joan, Opencors o whiskies, amor o fúting.


dimarts, 5 de gener de 2010

peu de pàgina

L'estil ja el tens, tampoc t'hi capfiquis, la forma la domines, només falta que surtis a fora i obris els ulls, surtis a fora i visquis experiències extremes o visquis experiències monòtones però les expliquis igualment, sense valorar-les, llibres i llibretes o amors i arbres, només falta que surtis a fora miris el fora enlloc d'endins i expliquis el fora enlloc del dins. Any nou mètode vell, mirada sense aquell eco de cambra blanca encoixinada, parets pintades, carrers, converses, pòsters, gent, gintònics, cerveses o l'exposició del Monzó enlloc del plany, la metàfora i el no escric fals, omnipresent i tronador.

(aquest és, per cert, un cas clàssic de post endins dels que vull fugir)


dilluns, 4 de gener de 2010

el mínim

'Això és el mínim, menys que això considereu-ho intolerable' va dir el professor. Tots ens el miràvem assentint però amb por, sabent que tenia raó però interrogant-nos sobre el què passaria si algun dia defallíem abans, què passaria si algun dia teníem feina o dona o fills i no arribàvem al límit i ens aturàvem unes pàgines, unes línies, uns paràgrafs abans. Un noi ros de la primera fila, no sense abans vèncer pors terribles, va gosar alçar el braç i va preguntar-li, amb un fil de veu, el que tots ens preguntàvem. 'Que què passa si un dia no arribeu al límit, dius? Doncs que començareu a desfer-vos, així de fàcil', va dir el mestre, mirant misteriosament la pluja a través de la finestra. Llavors va sonar el timbre i tots vam marxar a les nostres putes vides i vam fer feina i vam cuinar i vam quedar amb amics i vam passejar i parlar sobre la vida com si fóssim presos i vam llegir novel·letes lumpen i vam mirar la tele i vam fer l'amor i abans d'anar a dormir, tots vam obligar-nos a escriure una mica, unes línies, almenys el mínim, vencent allò que es considera intolerable.


diumenge, 3 de gener de 2010

Un pequeño cuento inconcluso

Artista cabrón y otros relatos


Muy corto, ya veran.


Hoy quisiera hablarles de la figura de El Flautista de Hamelin en la cultura. Documentada por los Hermanos Grimm, aunque nadie sabe quien la inventó. Su impacto y calibre. Hay varios puntos interesantes. Ya verán. Primero el contexto. Hamelin, pueblo serio, trabajadores, gente normal que rehuye los problemas con soluciones como un puto flautista. Que seriedad pueden tener como juez. Son la consciencia.

Segundo: las ratas. Bueno, de las ratas hablaremos más tarde. No se preocupen.

Ahora hablemos de la figura del flautista, un artista, sagaz, inteligente, al principio, que salva a la gente de la plaga de ratas. Perfecto. Mr. Popper. En ese momento, de jovial traspaso comercial, de la mística del verbo hecho carne. Cuando alguien reclama por su esfuerzo y dedicación, algo como el dinero. Es pura alquimia. Pero esto no es del cuento, así que os diré que, joder, de hecho el tío lo hizo bien. Llegó, vio y se llevo las ratas tocando su flauta hacia el río en el que murieron ahogadas horas más tarde. ¿Pero, es un artista o un vendedor de remedios milagrosos a domicilio?

Pero el pueblo rehúsa la magia de la alquimia y rechaza pagarle. Y aquí atención, la parte interesante, él, decide súbitamente y por pura venganza, tocar su flauta atrayendo esta vez, como tercer elemento clave de la historia, a los niños y niñas del pueblo.

Ya lo tenemos todo. Pueblo, el terrorista, malvado, bandido, sin vergüenza, canalla, bribón y a los preciosos niños abducidos por el rock'n'roll o algún tipo de psicodelia strogonof.

Entonces el espectador contempla como los niños avanzan por el pueblo enloquecidos siguiendo al flautista cabrón hacia él y los secuestra en pago por sus servicios prestados. Los secuestra y nadie sabe donde van los niños. Fíjense. Algunas versiones modernas cambian el cuento y cuentan que él flautista y el pueblo llegan a una cuerdo y todo finaliza bien. Pero, ¿donde van esos niños en la versión original? Volveremos a eso más tarde, pero ahora:

¿Porqué pintan tan mal a este personaje?

¿Qué les ha hecho?¿Una solución tan rápida no sirve?

Llevarse todas las ratas de una vez no sirve, no quieren pagarle. Que querían, ¿que las fuera llevando de una en una?

Quiero decir, joder, en este cuento eran todos unos hijosdeputa, el pueblo por cabrón, el flautista terrorista internacional con sede en akistan. Los niños atontados.

El problema del Flautista de Hamelin es que, efectivamente, era caro, encima, el cabrón.

¿Porqué, sino, no le pagaron sus honorarios?

Y todo esto ya hace un post demasiado largo, así que seguiré. Los que crean en la extensión tipo post usada en Internet que dejen de leer después de la señal.

Su impacto en la cultura me parece merecedor de un estudio serio. Por lo menos dibujar cuatro lineas sobre ello. Creo que un pueblo que rechaza al artista no es tan raro. Es más o menos el actual, el de siempre. ¿A cuanto el quilo de cuadro?

El flautista parece más bien un ingeniero en este cuento que un artista, ¿no creen? Sigamos en: El Flautista de Hamelin. Documentada por los Hermanos Grimm, aunque nadie sabe quien la inventó.

Qué intenta decirnos el cuento. ¿Un fontanero exterminador con un método de ultrasonido comprado en un bazar chino? Super Mario Bros. quería demasiada pasta por rescatar a la princesa.

¿O bien es la figura del artista? Que ofrece su música y la única alegoría pestilente aunque interesante es la del autor de ofrecer el exterminio de las ratas que envenenan la ciudad como pintura de lo que el arte hace al hombre. Como si eliminara de él sus ratas que comerían todas las flores y harían pis contra los rosales.

Una neta metáfora del arte, de esa capacidad oxigenadora, si me lo permiten, de limpiar el alma. ¿Y, nosotros, que se supone que somos el pueblo y también sus niños, ni debemos dejar de pagar por el arte ni debemos dejarnos engañar por su belleza hasta el secuestro? No podemos dejarnos ni manipular por él pero tampoco debemos dejarlo de lado puesto que lo necesitamos. El arte como limpieza necesaria del hombre.

Seguimos en El Flautista de Hamelin. No lo olviden. Documentada por los Hermanos Grimm, aunque nadie sabe quien la inventó.

Que pasa en este cuento, a ver. Ni neveras, ni televisores, pero la gente no quiere pagar por la limpieza de su alma. ¿Es esto una defensa de SGAE?

¿Se trata el cuento de pagar o no pagar por el arte?

Digamos que es un cuento para niños y niñas, guapetones todos, ¿qué quieren decirles a los niños?

Paga por tu arte. ¿No jodas a las estrellas del rock? ¿No te fíes de nadie que haga toque música por la calle? No confíes en el arte. No te fies del arte que te enseñara otra moral, desobedecerás a tus padres, oirás música cuanto más extraña mejor. Querrás rebelarte contra todo. Querrás todo y no podrás nada. Serás estúpido, engreído e inexperto total. Es lo que querían avisarles a los niños en este cuento, que yo sitúo en una época post-industrial.

Este es otro tema interesante. La fecha del cuento. Siglo XII-XIII. Meeec. No es post industrial

Pero de todos modos, los hermanos Grimm, documentaron el texto con varias versiones. Como dije, una los niños vuelven a casa, otros de los niños no se vuelve a saber más nada. Otra se salvan niños cojos o ciegos, según la fuente, que avisan de la situación geográfica de los niños y en algunas consiguen encontrarlos, en otras, la ceguera o cojera de los personajes hace imposible su rescate. Ni con helicópteros.

Algunos historiadores dicen que la alegoría sirve para explicar las migraciones necesarias, a través del rapto indiscriminado, para las guerras de expansión al sur de Alemania.

Ahora se utiliza como figura folklorica, 725 años del Flautista de Hamelin, y se representa como un bufón y su flauta encantadora.

En definitiva. No es la usual pero quise presentarles la figura del flautista de Hamelin, según mi visión, cómo metáfora del artista, músico, atractivo, ensoñador. Además qué moderno, señores, que los niños se vean atraídos por la música. Es siglo XII pero ya es post-industrial. Migraciones. Ocupación. Música reclamo, PUBLICIDAD. Rock'n'Roll, neo-sociedad industrial, consumista.

No escuchéis a la industria, porque quizá el flautista sea la industria, que quiere llevaros con vosotros apartándoos del regazo de vuestro pueblo. ¡No vayáis a la ciudad!¡No vayáis a la fábrica!

Pero quizá sea eso, quizá no.

Sigan con nosotros en: El flautista de Hamelin. Documentada por los Hermanos Grimm, aunque nadie sabe quien la inventó. Realmente.

Ese artista se ve envuelto en una esfera de intrigas, impagos, rapto, tortura, extorsión y venganza. Una telenovela, vamos.

Si es la figura del artista, la del flautista, se ve impagado por el pueblo y se supone que se ve obligado a la extorsión o quizá reclama sus derechos sgae y los demás descargan mataratas gratis por internet.

Sino el artista incomprendido con metáfora roedora incluida.

Las ratas. ¿Qué són las ratas? ¿Ese cuerpo de enfermedades del organismo? Quizá el flautista sea un médico.

¿Rehuyen la figura del medico en el cuento de Hamelin?

Si es un artista, este flautista, ilustra bien una reacción de la sociedad. Por atrayente, por efectivo, por bello o quizá por impalpable e imperecedero, marchito; se ve rechazado por el pueblo, que cree no necesitarlo, en realidad.

Y no sé qué más decir ya sobre este asunto.
Si has llegado hasta aquí, felicidades. Deja un comentario, que se vea lo friqui que eres.

D'aragon

Enric Granados - Rondalla Aragonesa



.

Noble Beast

Aquest diumenge serà dur. El primer diumenge de l'any, sol a casa i sense haver de treballar-lo. M'agrada treballar els diumenges, ho faig des de fa un parell d'anys i m'ha canviat la vida. M'hi poso cap a quarts de cinc i no acabo fins a mitjanit, com a jornada laboral tinc més feina que els feiners, però paga la pena canviar una tarda de tedi per una ocupació formal. M'hi feia molt mal, jo, amb els diumenges. Sempre tempesta, acabava xop cada tarda i de vegades, ple de blaus de calamarsa. De vegades intentava distreure els diumenges, marxar, trobar-me amb gent, però quasi mai tenia èxit i quan en tenia eren cites antidiumenge, amics amb el cartell 'és diumenge, si no no quedaries amb mi' al front. Això o l'avorrit dolorós cara a cara jo i la gàbia. Ara els treballo de gust i com a recompensa tinc festa els divendres, que és un dia xulo i si us hi fixeu bé, mai té núvols.

Aquest diumenge serà diferent, per això. No tinc ningú que em faci de cangur o m'entretingui. Tinc un llibre, d'acord, però els llibres s'acaben. O no s'acaben -vull dir que avui no l'acabaré- però saps que s'acaben, i per a la consciència és el mateix. Si saps que el llibre s'acabarà algun dia és que metafòricament ja s'ha acabat, ja no tens llibre i et tornes a sentir nu i a mercè de les teves pròpies ventades. Per això ens aboquem a escriure o utilitzem de pastanaga vital la idea d'escriure, perquè no s'acaba, no s'acaba, no s'acaba, i per molt desgraciat o agràfic que estiguis, saps que és allà.

Començaré de manera positiva, esmorzaré i faré una mica de dominguero, aviam fins a quina hora m'ho crec. Després ja veurem.


dissabte, 2 de gener de 2010

sin titulo



a la moda
136x97cm
tecnica mixta sobre lienzo
2010

lucky drum, lucky lucky





Tocar este tambor, entusiasmado, jovial,
 entre Charing Cross Rd. y Leicester Square, en un día cualquiera,
despejado con cielo nuboso/ parcialmente nuboso,
podría ser la verdadera y pura felicidad.

Sin mediadores

Recoger la frivolidad de la megápolis londinense
y fundirla en un sonido convincente que
evoca sin duda el ansia del ser humano
por permanecer en el ser
evitar, por todos los medios posibles,
fundirse con el infinito
pero también significa la búsqueda de éste
y sin embargo, muchos flirteos hacemos
con esa nada que nos llama pero no nos espera.

Mal acaba lo que mal empieza. Si nacidos de cesárea,
arrancados del lecho fructuoso de su vientre,
nada sentimos al nacer, justo es que nada sintamos al morir.

Una fusión sin grito, sin paréntesis, sin eco.

Me niego

.

Forastero




Aquesta temporada, el xef recomana:

- Els segons que passen des que el cambrer porta l'ampolla, te la mostra i, amb aquella naturalitat tan francesa, la destapa en tres moviments. Després t'aboca un rajolí de vi a la copa i s'aparta, li dius 'endavant endavant', com volent dir 'no cal que fem el numeret'. Llavors comença tot. O no comença res, però ja ha sonat la obertura. Si no teniu cambrer francès a mà, s'hi val baixar a la cuina, acabar l'ampolla d'Enate d'ahir i tornar al PC amb el got fins dalt.

- La col·lecció de litografies Anatomy de Jean-Michel Basquiat. El joc sencer de 15 scappulas i right humerus i female pelvises i skulls i shoulders.



- Mirar per la finestra després de la pluja. Gotes totes les metàfores del món patinant clorofiles fins a fulla més baixa. Moviments lents, podríem dir inexistents. Parpelleges, et distreus, quan tornes a mirar la gota ja no hi és. Imaginar-hi un ocell. O en Jacques Prévert.

- Els primers acords d'Un tros de fang. La primera frase de Miquel a l'accés 14 (exigent la primavera, etcètera). I la segona (hipoteques i futbol). També la frase que ja saps de Jean-Luc i el mirar-te ballar l'estudi americà de Les meves ex i tu. I no deixo el nostre himne, és clar: Tren transiberià.

- Tempesta. Comptar els segons entre el flash que entra per la finestra i el barrabum pretribal prepaleo preneo corresponent. Comptar els segons entre que trona i t'abraço.

- Et faig perduda quan quasi sóc a tocar de casa teva. Segons després s'obre la llum del vestíbul, m'obres, saludes i em dius 'voy a por los vasos, tu mateix, ves passant'. Llavors jo baixo a l'estudi i faig la primera ullada al què has pintat. Un dels grans moments de la nit. Veig un o dos llenços nous sobre el cavallet, mitja dotzena de papers pintats assecant-se. Me'ls miro i si m'agraden, m'hi entretinc. Penso en les obres de la setmana passada i traço evolucions, intueixo camins tallats, troballes i eufòria o rebaixes i liquidacions totals. Repasso la llibreta dietari i torno als grans, majúscules, altar. Llavors arribes amb els duralex i el llevataps, et dic alguna obvietat, obres l'ampolla i comencem a tocar.



- Rock'n'Roll al Lliure. El text, la companyia, el sublim fingit real. Els 170 minuts godiva, saludar la teva amiga a la mitja part. En Marco, el Fèlix, la Renom. Allò dels poetes i la pornografia, per destacar-ne una frase absolutament banal.

- Passejar de bracet sota façanes velles i balcons de forja prefabs. Veure'm amb tu en sticker de paret enganxable d'aquí a Williamsburg. Retratar llunes, Buffalos Grills i l'empedrat de foie. Migdiar a l'ombra de la metàfora única. Confiar en les vaques, les cúpules i els jardins verticals.


Any de la rata

Any nou vol dir desembolicar calçotets hac-i-ema i plegar-los bé i entaforar-los al calaix després d'haver-ne llençat -no sense recança- algun de vell. Vespre retorn a l'altra riba, a les galtes l'escalfor viatge i als dits aquestes ganes tontes de teclat i de vida, de descans i formatges, de tornar al Born després de les campanades mudes i la llampegada orgasme. Bombons galta, pedres foie i aquest núvol que em taca tots els moments quadre però que m'estima i m'abraça i si l'intento foragitar se m'enutja i se m'enfada. Encetem l'any tu, jo i aquest nou Albert que ara endreça l'excés d'equipatge. Intueixo que plorarem una pila, però aviat serem definitius.