aforismes interins

dimarts, 30 de març de 2010

Unai Basurko

Qui n’ha begut tindrà set tota la vida...
MISHIMA

Voldria saber que ho has provat, que tu també menges merda i algues i sal de mar, que et queda humanitat suficient per tenir la vela partida per la meitat, voldria sinó també saber-ho i potser seria tot més fácil, més fer-se mar endins i mirar la deriva de les estrelles com si fossin acabades de pintar. Voldria pensar que l’esperança ha de ser timó i no pas destinació, però és un “voldria” tipus riure per no plorar, un somriure postmodern d'aquells fets a tires, d'aquells que tenen el valor que li vulguis donar perquè de fet ja no volen dir res. Voldria, et deia, voldria saber que estem fent la volta al món en sentit contrari i que el dia D els nostres paral·lels s’ajustaran telepàticament davant per davant i, allà mateix, pujaré al teu barco, o tu al meu, i ja fins naufragar.
´

dilluns, 29 de març de 2010

Futbol



Avui dinant hi ha hagut una batussa de nassos. Algú s'ha enrecordat que ahir era el Barça-Madrid, i davant la incapacitat de saber el resultat al mig de l'Atlàntic Nord -aquesta carcassa allautonada no té Internet ni res que s'hi assembli- els més futboleros han estat tot el matí intentant que des d'algun vaixell proper els en diguessin el resultat per ràdio, però no hi ha hagut èxit entre tants baleners noruecs, tonyinaires japonesos i bacallaners d'Islàndia. Total, que a l'hora de dinar ningú coneixia el resultat veritable i s'han anat encenent els ànims entre els que donàvem per fet que havia guanyat el Barça -contundent 4-0 gols de Messi, Bojan i Piqué- i els madrilenys que defensàvem aferrissadament un 0-3 a domicili dels blancs amb festival de gols de Kaká. Com a dada curiosa, inicialment hi havia un merengue defensant un més raonable 0-1, però de seguida l'han obligat a sumar-se a l'ambiciosa causa del hat trick, conscients que la divisió de resultats restava potència a l'argumentari blanc. En definitiva: el que inicialment eren afirmacions burletes han pujant de to a mesura que el vi barat encenia les venes dels contertulians. A la diplomàcia oral l'ha succeït l'artilleria, amb llançament de molles de pa i panets sencer, i posteriorment patates, mongeta tendra i el llobarro de segon, llançat sencer, només les espines o sucat en la gustosa salsa marinière que prepara el filipí. També ha volat una cama ortopèdica. Al final, l'artilleria ha donat pas a la infanteria i al combat cos a cos. Un culé s'ha aixecat i ha alçat una forquilla en senyal amenaçadora, cridant davant l'audiència que se'l mirava emmudida: 'visca el Barça pels meus collons'. Li ha contestat el madrileny més encès, l'operador del sònar, enfilant-se al seu banc i dedicant-li un 'ala madrid por mis cojones', brandant-li el ganivet del peix, en una intervenció que ha acabat amb un 'antes ROJA que ROTA' calvosotelià, que ha estat replicat, no amb poc enginy pel forofo català, amb un 'Ni ho somiïs: antes ROTA que ROJA'. Abans que la sang arribes a la coberta, s'ha alçat el capità amb un cop de puny sobre la taula. 'Colla de capsigranys', ha dit pesadament amb veu greu, 'deixeu d'atabalar-me: van empatar'.



moment flotador



És el tercer cop que el molt idiota es llença a l'aigua. Sortosament ho fa en plan tràgic, s'enfila a la barana del pont i comença a acomiadar-se de tothom cridant proclames hiperbòliques i recargolades, de manera que sempre som a temps de parar màquines i frenar el vaixell: si no fos així ens seria impossible pescar-lo. Com us deia, ho fa tot mooolt pesat. Enmig dels deliris, avui l'he sentit parlar de búnquers i futurs asexuals. També ha dit tres cops la paraula plàtan. Un paio estrany, el poeta. Cada vegada que fa el numeret hi ha algú que intenta convènce'l que no es llenci, algun voluntari que perdrà deu minuts del matí a pensar rèpliques enginyoses a l'irreparable suïcida. Avui s'hi ha entretingut el filipí que fa les cambres. Hi han estat ben bé un quart d'hora, al final la gent cridava 'que es llenci d'una puta vegada'. Finalment, quan s'ha vist acorralat, absurd i perdent la discussió, el suïcida s'ha deixat caure a l'aigua de manera graponera, posant punt final a la conversa. Un cop a l'aigua se li ha desfet la valentia i ha començat a cridar com un nena, com fa sempre. Li hem llençat un flotador lligat a un cable. Mentre trepava el vaixell ha tornat a posar l'a tota màquina. Quan ha arribat a coberta ningú l'esperava.


diumenge, 28 de març de 2010

diumenge polles


S'ha tirat tot el matí amb el capítol tres, el puto capítol tres que no es deixa domesticar i que es fa feixuc com una sola de sabata al tros entre que abandona el circ i dorm la primera nit al calabós. Ha transformat el personatge de trapezista a polissó a banquer a jugador expert de pòquer, finalment l'ha fet perruquer, però tampoc quadra: un cop llegit, el text li rellisca com arena fina entre les mans. Ni introduint-hi cops d'efecte, ni elidint adverbis ni recorrent a una estructura lineal que llavors ha fet paral·lela i al final ha intentat en rashomon, el text no aguanta i les imatges es desfan com una aquarel·la aigualida. No ha esmorzat, només ha escurat el got de gintònic calent d'anit, s'ha mirat al mirall i s'ha assegut davant la màquina, primer rellegint el paper entaforat, després imaginant-se un palmerar ple de dones nues. Al cap d'uns minuts ha aterrat de cop i ha decidit començar a atrotinar la màquina d'escriure. S'ha tirat tot el matí amb el capítol tres i en diversos moments ha tingut ganes de (per ordre cronològic):

- saltar-se el capítol tres
- abandonar la novel·la
- deixar d'escriure
- transformar el text en una novel·la infantil
- tornar al palmerar
- transformar el text en un manual d'instruccions
- transformar el text en pasta de paper
- tallar-se la mà
- emborratxar-se
- llençar el perruquer extrapezista expolissó exbanquer expòquerista per la borda
- llençar la màquina d'escriure per la borda
- llençar-se ell mateix per al borda
- emborratxar-se
- anar de putes
- sodomitzar el filipí que renta els camarots
- cremar el text
- cremar la màquina d'escriure
- immolar-se
- cremar el vaixell
- fer-se paleta


dijous, 25 de març de 2010

0 respostes correctes.



No hay lector más ingrato que el lector de barco mercante.

When God hands you a gift, he also hands you a whip


A migdia la megafonia del vaixell xiscla, i se sent un tímid 'un, dos, tres... això funciona?' seguit d'un xiuxiuejat 'sí sí, ara parli', que marca l'inici del capità: Con eso quería decir que Dios le concede a uno un don, cualquiera que sea, el de componer música o el de hacer literatura, pero por mucho placer que ello pueda producir, es algo muy doloroso para tenerlo toda la vida. Es una vida muy penosa la que consiste en enfrentarse todos los días con una hoja en blanco, rebuscar entre las nubes y traer algo aquí abajo. Es decir, yo siempre me pongo muy, muy nervioso al comienzo de la jornada de trabajo. Me lleva mucho tiempo empezar. Una vez que empiezo, voy tranquilizándome un poco, pero haría cualquier cosa por aplazarlo para más tarde. Debo tener unos quinientos lápices afilados, pero vuelvo a sacarles punta hasta dejarlos en nada. En cualquier caso, me las arreglo para escribir unas cuatro horas al dia.

I ara, tothom a dinar.

dimecres, 24 de març de 2010

Rallitas de azúcar

nos hemos de emborrachar:

Lola Caño: 1 hijo
Pedro Comas: 1 hijo
Luis Cordón: 1 hijo.

Y yo solo quiero unas rallitas y unos cubatas con mis amigos.

assucar

Azúcar es un momento My Melancholy Baby

El perro del hortelano

"¿A cuento de qué, el azúcar? El azúcar es para maricas. Como lo son las salsas y los condimentos y la sal y el tomillo y la mayonesa y el kétchup y demás POLLAS. No son más que subterfugios para ahorrarse los sinsabores de la vida."

Eso pensaba el Hombre No Conforme Consigo Mismo cuando de madrugada arrojaba el contenido de todos los sacos de azúcar por la borda.



dimarts, 23 de març de 2010

inconnexos


Sort del sucre. Sense sucre algunes coses no es poden beure. No és que no es puguin beure en sí, és que perden la gràcia. I ja em diràs prendre un te sense gràcia o un cafè sense gràcia.

dilluns, 22 de març de 2010

el agua

y si el corazón fuera una piedra
arrojada al mar
destinada a recorrer los océanos
hasta encontrar orilla

o la fuente brotara ruidosa
estrellas de carbón
incandescente
en la noche tranquila
un mar de estrellas

o bajase risueña por tu garganta
rebotando, dando vida
por tus cloacas
hasta el fondo de tu saco
raíz de mi deseo

antonin korcovado

dimecres, 10 de març de 2010

qu´il est long le chemin jusqu´à toi

Hace dos noches que sueña desesperadamente. Se levanta, entonces, obnubilado y triste.

El día del primer sueño nevó. Se dio cuenta de inmediato, por el silencio espeso que reinaba en el buque; el silencio de las máquinas y de las calderas y el terrible ulular del viento. Las cosas adquieren una indefinible impresión de soledad y abandono, cuando nieva. Ni siquiera los relámpagos iban acompañados de sus truenos.

La tripulación celebraba el fenómeno encerrada en la cantina. Como son unos seres extravagantes y cultos, recitaban en voz alta a los poetas de su patria. Cuando leían algún poema triste todos callaban y el viento ululaba con más fuerza. Escondido detrás de una puerta adyacente, él los escuchaba en silencio. Le pareció que esos poemas tenían una música interior bonita. De pronto, alguien le dio un par de golpecitos por la espalda, y él, horrorizado, se vio descubierto por una chica. En verdad era hermosa, y de mirada inteligente. Se lo llevó a cubierta a pasear entre el temporal y la nieve, y charlaron. Él se enamoró íntimamente de su extraña manera de ser, porque aunque nieve, la primavera está al llegar y entonces él se siente sólo.

Luego esa muchacha, que nunca mencionó su nombre, se lanzó por la borda y desapareció entre el oleaje y la mala mar. No es la primera vez que esto le ocurre. Mujeres que, de existir, existen para otro en el fondo de cualquier otro mar.

Desde entonces sueña desesperadamente y vive en la más estricta de las soledades.



dissabte, 6 de març de 2010

matí


'Fills de puta', 'cabrons, fills de la gran puta si mai us enganxo uns la faré pagar', 'la mare que us va parir, malparits' 'sou ben bé una bona colla de dats pel cul', etcètera.

I així tot el matí.

paisatge pla

La visión de aquellos materiales lo había confundido plenamente. No sabia dónde se encontraba ni como salir de allí. Después de recorrer un largo camino de una sustancia naranja, cristalina, había encontrado su borde, y un mar blanco que la rodeaba. Siguió, lentamente, los bordes de esa superficie hasta darse cuenta de que era informe, como derramada sobre ese mar blanco de tela trenzada. Pero en en una de sus fronteras encontró algo que no esperaba. Otra superficie de color rojizo, encauzada por incisiones sobre el terreno que parecían decir algo. Quizá si pudiera ver el terreno desde una vista de pájaro. Pero obviamente no podía volar más allá del suelo. En un punto, cerca del rojo y de sus incisiones encontró, no obstante una superficie bastante regular de suelo negro, como si el negro estuviera por debajo de la superficie naranja que ocupaba casi todo el océano blanco. Esta superficie negra tenía aristas definidas, dejaba lo informe para adquirir lineas rectas que la delimitaban, y en un punto, vio que ésta superficie dejaba atrás incluso lo naranja para salir directamente, bajo el manto naranja, a la infinitud blanca. Este era el camino. Ahora lo sabía. Este punto conectaba ambas superficies pues aunque residía sobre el blanco, se veía a través de la superficie cristalina naranja, así que formaba parte de ambos mundos. Y cuando intentó tocar la superficie negra, por debajo de la naranja..

divendres, 5 de març de 2010

Pinchón



D'entre els desconeguts que han pagat passatge, un resulta particularment inquietant. És al camarot 18 i no surt en tot el dia, en passar-hi per davant només se sent el tactactactactac tactactac de la màquina d'escriure portàtil que va embarcar. El filipi que de tant en tant li frega la cambra diu que no hi té res més a part d'això i mitja dotzena de llibres d'un tal Pinchón. Li vaig dir 'serà Pynchon..' però es va fotre burro i em va perjurar que no, que Pinchón. Diuen que a les nits puja a coberta i passeja entre contenidors fins l'alba amb un estrany barret de pescador, impermeable i lleig, que no es treu mai, però he estat preguntant-ho a tota la tripulació i ningú l'ha vist amb seguretat. Fuma, i sabem que fuma perquè al mirar al mar abocats a la coberta d'estribord, veiem una mà que surt d'un l'ull de bou metres ensota, subjectant una cigarreta sempre, sempre en tot moment la cigarreta. L'altre dia comentàvem la impossibilitat de subjectar la cigarreta a l'ull de bou i alhora repicatejar la màquina portàtil, però ell ho aconsegueix: com fruit d'un estrany sortilegi, sempre que passis pel passadís sentiràs la màquina i sempre que t'aboquis a la coberta observaràs la cigarreta.