aforismes interins

divendres, 30 d’abril de 2010

Servei metereològic

`
Tornat de dinar, carrer avall, passant davant el vidre de l’aparador, amb el sol vestint-lo amb el típic efecte mirall, es pregunta si de vegades no va vestit una mica gay. "Home doncs de vegades un punt potser sí" es respon. I s’en recorda del poema de la Medeiros, i llavors es diu que el que caldrà és canviar el poema, diu, perquè llavors ve la frase màgica “Ei, depèn amb qui et comparis, xato”, i diu vale, sí, però psicoanalíticament parlant, el Xato què hi fot ara aquí, es pregunta, i llavors pensa que és per donar-li una mica d’èmfasi a l’assumptu, i tant i tant, perquè s'ha enrecordat d’aquella noia que a vuitè de bàsica ho deia i li quedava tan bé perquè resulta que a dia d’avui encara pensa en els de vuitè de bàsica com quan ell feia cinquè i, és clar, encara els veu tan i tan grans, guapos i esplendorosos, tan horitzó d’espectatives com una finestra obrint-se a l’habitació de l’infància, i llavors es diu, ep, i aquesta última frase què, eh, què? i que potser es passa amb l’Amikhai… bueno vale, es diu, l’Amikhai passi, però és que llavors ve en Forcano i no, en Forcano ja és massa, i llavors pensa en tots els altres i pensa en ser com cal i que de fet es passa la vida sent-ho a través de l’intentar-ho i llavors es pregunta si “el prendre pel cul” no és una excusa de mal pagador perquè mai passa d’un “a prendre pel cul” que ja hi ha tornat tres vegades, però en el fons està tranquil perquè en quan a autojustificacions no el guanya ningú, i pensa, per exemple, en les Vassanes dels budistes, i que les coses són com són i que de la tendència mental al vici hi ha només un esclat primaveral i llavors es comença a cansar de tan Llavors i Perquè's i Però’s i Tant i tant, i “vinga nano, espavila” es diu, però llavors encara voldria dir que ahir va aprendre que Entusiasme significa en grec algo així com “el déu que portes a dins” i que, és clar, només pot ser un, que no és altre que Dionís, i llavors li explica a en marc i en marc somriu, és clar, perquè sap que l’entusiasme és la mare dels ous i la pedra filosofal on tornar fins i tot quan és la pedra que t’arrossega al fons del riu perquè en el fons resulta que és un peix però no ho sap, o com a molt s’imagina que és un peix volador d'aquells que quan s'enlairen els ocells els devoren i quan s'enfonsen els altres peixos s'els cruspeixen, que diuen que deia Voltaire, i tu dius "vale molt bé", però cal acabar dius, que el rigor ja el buscaràs un altre dia, que seguiràs fent faltes, que avui el somriure saliva cap de setmana, i tant i tant, que t'esperen tot de sopars i “visites d’obra” als bars de torn i el descapotable vermell cap a l’empordanet i els cabells d'ella jugant al "m'agrada conduir" i potser piscina-cascada i, si no plou, platges tranquiles i pícnics aquí i allà amb cistelles de vímet i estovalles amb quadres vichy i arrumacos sota l’herba i olors i oblidar-se de tot, o casi, que al capdavall és del que es tracta, et dius, anar acumulant i acumulant llavis a la boca, i en definitiva, donar-se al gust de tant i tant de Perquè sí.
´

dimarts, 27 d’abril de 2010

Barco mercante

`
Com fou no ho sé però fou
de cop. De cop i volta i per sempre més.
Com un núvol carregat de somnis
estavellant-se contra la tarda
(per dir algo)

La crònica en qüestió deia:
Els carrers com tolls, el riu va ple,
és l'estació dels paraigües.
Hi ha ofegats, gent que neda,
els de la botiga de barcos,
hi ha la por, el dubte, l'etcètera,
un desert de mobles surant
com peixos morts

(I llavors, tampoc ho sé
però llavors fou un Com encara)
com un alè de boira escampant
la gota que no sap on
c
a
u
r
e.
´

dilluns, 26 d’abril de 2010

coses que no poden ser


Era pràcticament l'únic motiu que tenia per viure.

Cada matí es llevava pensant en ella, en si vindria puntual o apressada, es dutxava pensant en ella, en si voldria el de sempre o li faria un lleig, es vestia pensant en ella, si estaria simpàtica o per contra se'l miraria llunyana i amb recel. Ella era el drama i la grandesa de la seva existència, i el dia que la gavina va deixar d'aterrar a la coberta i picotejar-li les quatre molles de pa, el paio es va enfonsar.


dijous, 22 d’abril de 2010

Deus


N'hi ha que escriuen poc. No els passa res, no es moren ni tenen una úlcera perpètua. Suposo que quan ho fan intenten escriure bé. Tranquils al camarot, s'asseuen davant el PC, centren bé el cul a la cadira, l'acosten a la taula i llavors comencen a escriure. Deixen anar alguns adjectius bons, d'altres no tant i en acabat posen un punt i final i premen publicar. Llavors ja estan contents, i potser aquesta satisfacció els dura una setmana ben bona, el temps que trigaran a tornar-se a tancar al camarot, seure davant el PC, posar el cul a la cadira i començar a picar. Que què fan entre un escrit i un altre? Això ja no ho sé, els ho hauràs de preguntar a ells.


dimecres, 14 d’abril de 2010

El tiempo

Después de la paliza que le propinaron los obispos de mierda en Yirona, al No Conforme le pareció que el tiempo real se ajustó a su tiempo interior, con lo cual empezó a caminar muy lentamente por una carretera comarcal plagada de gnomos filólogos que le apuntaban con dedo inquisidor:

—A on et porta el teu camí, desgraciat?
—A Asquerosa, fétida capital del principado.

Esto del tiempo interior y el tiempo real es una teoría serbia que leyó en un libraco que resbalaba por la cubierta al son de las olas libres u oscilatorias, que ustedes no saben qué características y qué efectos conllevan en la navegación de grandes buques, a causa de su falta de interés. Quién sí lo sabía era el dueño legítimo del libraco, que al acabarlo decidió acabar con su vida lanzándose al abismo de las olas libres u oscilatorias, dejando al libraco moverse a su libre albedrío por la cubierta. Al ser olas estáticas y oscilatorias, el cuerpo del náufrago, aún con vida, se quedó oscilando estáticamente en un punto fijo hasta ser devorado por las hélices de la nave. Fue una muerte grandiosa, aplaudida por casi la totalidad de la tripulación por su plasticidad y barroquismo.

Sigo. Caminaba lentamente hasta Asquerosa con gnomos filólogos apuntándole con el dedo por una carretera comarcal. Sentía No Conforme una vieja sensación de desapego total ante la realidad de las cosas, y su cariño y su interés por la vida languidecían a cada paso. Ya ni los gnomos inquisidores ni los fantasmas de las mujeres que nunca tuvo y nunca tendrá, o incluso los fantasmas de las mujeres que había tenido y que ya nunca volvería a tener, hacían mella en él, puesto que después de la paliza de las sotanas yerundenses se sentía más muerto que vivo y los muertos se caracterizan por tener sentimientos bastante vagos. O sea, que el amor le daba igual, así como: la amistad, los descuentos del súper, la comunicación verbal y no verbal, el impuesto sobre la renda, la honestidad intelectual o las estrategias financieras a largo plazo.

Todo, todo le daba igual a nuestro muerto en vida que se dirigía, con sigilo, hacia Asquerosa. Aunque creía que la paliza catedralicia había acabado con la entropía entre su tiempo interior y el tiempo real, y que por consiguiente estaba muerto interior y realmente, él no era quién para determinar nada de eso. Ocurrió que su tiempo interior (397 años), en efecto, ya se había acabado, y que técnicamente y siempre según el libraco serbio, ya estaba muerto. Pero su tiempo real de vida era sólo de 30 miserables años, y el Estado y las Farmacéuticas habían determinado un tiempo de vida para No Conforme no inferior a los 57 años. Así, entonces, era un muerto en vida, que es mucho mejor que estar enamorado, o tener descuentos del Lydl, como se sabrá algún día.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Mode Roma

Ara que han fet parada tècnica li ha donat per pensar en altres viatges errants. És el paroxisme recurrent de la liquiditat -o falta d'ella- dels tripulants postmoderns. Quan el brogit frenètic del moviment els ensordeix la pensa, somien la plena immobilitat, el no fer res, el silenci truculent, però silenci, de posar el cap a l'aigua i mig amortallar sons i cabdells. I quan fan marrada i s'aturen per massa estona, ja pensen en recomençar el vertigen, recórrer les grans ciutats i cafès europeus i refer els passos del vals de plom, però vals al capdavall.
Ara ha pensat en Roma i el Trastevere, perquè li ha arribat a les mans La neu i altres complements circumstancials, d'un escriptor de terra endins i nord enllà. Aquest escriptor en parla, del Trastevere i dels seus encants. “Qualsevol veí del Trastevere dirà que ells són els autèntics romans”. I ha pensat que quan ella hi va ser ni se'n va adonar dels bars, essències i gents que l'escriptor descriu. I es pregunta: què diantres hi va fer, doncs? Un baf de no saber respondre, d'empetitir-se vergonyosament es posa sobre la Roma que potser no va saber caminar. O mai va caminar.

divendres, 9 d’abril de 2010

Mode Guadiana

´
"Volem parlar, volem parlar" diuen les tecles del teclat. Volem sortir al pati i jugar al tocar i parar i tocar i follar darrera les columnes de la sala de professors. "Volem arribar al cementiri de les biblioteques en tapa gruixuda i envasades i relligades en mil pàgines" criden les del fondo norte, "volem dormir obertes a la falda d’algú" coregen les del fondo sur. Diuen que la millor manera que han trobat per enganyar els dits del personal es combinant-se amb la mol·lècula d’enllaç perfecte que diu a-m-o-r, però que també n’hi ha d’altres com p-o-r, p-a-r-e-t o b-o-t-i-f-l-e-r i que els poetes són els pitjors, uns autèntics iònquis de les mol·lècules filològico-drogàtiques i de l’etcètera, una autèntics cardenals del sexe més iònic-dràstico-covalent. Diuen que quan escriuen d-e-s-i-g es troben confoses perquè entenen que és com un metallenguatge molt seu, molt plàstic amb plàstic, terminator amb ànima de wallie, mirall amb llum de 220 volts. Perquè "no sóm tontes" s’afanyen a recordar, elles ho han escrit tot tot i tot, i "vale sí, hi han els xinos i els moros amb els seus alfabets però nosaltres sóm els Mcdonald's de les tecles i els teclats i triomfem el que es diu com la coca-cola" afegeixen. Quan els hi dic que sense els dits no serien res es posen a riure i a mirar-me totes la bragueta. "No em treureu res de res" els hi dic, ni una paraula, avui no surt res, però elles segueixen emb els ulls clavats a la bragueta, i al final ja no hi ha estètica ni retòrica ni òsties i elles insisteixen "va, ni que sigui la goteta, que som divendres, que ja hi ha prous silencis amb els espais en blanc, que l’horitzó –prou que ho saps- és la bragueta". I al final escriure, escriure com qui treu una mica de pasta de dents del tub de pasta de dents, escriure com qui amb un escuradents es treu un trosset de carn clavat entre les dents i després s'el menja, escriure llavis buscant la boca que els inventi, escriure ulisses sentint el cant de les sirenes, escriure, escriure barça-madrid, metro, sol, garriga, capdesetmana, copes, suavitzant, ella, Ella, ELla, ELLa, ELLA.

I, llavors, quan poso el punt final va i es posen a riure encara, les molt mamones, bavejant no sé què de la posdata i d'aquesta nit i que sí que ho sé, i que punts suspensius.
´

Auto-odio

"Malditas sean las paradas técnicas que te dejan tirado en tierras de Yirona, la más inmunda de las más inmundas tierras de este mundo, llena de gente pura e hipócrita y provinciana. Lo diré alto y claro: me cago en vuestra puta patria de tocinos. Vuestras mujeres son de cera o hierro colado o piedra marmórea. Vuestras mujeres no saben follar. Peor aún: no quieren follar. No quieren follar ni consigo mismas, creyendo que su cuerpo es un templo o un altar que no se puede mancillar, castrándose a si mismas y castándrome a mí, malditas monjas del carajo."

Eso es lo que dijo el hombre no conforme consigo mismo delante de la sede d’Esquerra Republicana de Catalunya de la capital de esa mierda de comarca llamada Yirona, ante unos imbéciles que iban vestidos con sus togas de obispo y espardeñas catalanas. Ante esta provocación, todos los obispos sacaron sus costumarios de Joan Amades y sus putos libros de filología catalana y empezaron a golpear a nuestro héroe en el mismísimo cráneo, y nuestro héroe reía y reía y sangraba y sangraba por todos y cada uno de los putos orificios de su cuerpo, sin ofrecer la más mínima resistencia patriótica ni nada, ¿y saben por qué? Porque no hay mujer que lo ame, a este pobre diablo. Y siente un gran odio por ello. Deben de ser todas imbéciles o algo. Pero eso no puede ser, ¿no?, porque significaría el fin del mundo. Dede de ser, entonces, que el imbécil es él, y merece cada paliza que le pueda caer.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Parada tècnica


Quan tots pensàvem que érem a l'oceà Índic, el capità ha anunciat que faríem una aturada per reparar l'àncora, que no funciona, i resulta que som a la Costa Brava, tu, a Sant Martí d'Empúries. Ha estat curiós això d'aturar-se a reparar l'àncora perquè qualsevol operació que impliqui aturar-se implica utilitzar l'àncora, de manera que sense àncora no hi ha hagut manera de frenar assenyadament i hem acabat xocant contra les roques. Total, que ens hi estarem tres o quatre dies reparant l'àncora espatllada i la proa acabada de rebentar.

Aquí el remor del mar és quasi obscè, de tant i tant i tant present. En llevar-nos de bon matí, amb les finestres tancades, l'anar i venir de les onades és un lleu zumzum que remet al somni que se n'acaba d'anar. Al migdia a la terrassa de l'hotel, però, les onades són primer plat segon plat i postres, un tercer hoste en l'àpat que tot i no diu res, saps que mai se n'anirà. Ho vulguis o no mai sereu tu i l'estimada imaginària a soles, en aquest hostal de l'Empúries. Sereu sempre tu, ella i el mar.

Estem a l'Hostal Empúries, si home, aquell que trobes quan fas el passeig marítim de l'Escala, entre cala i cala i turonet amb pineda i turonet amb pineda. Es troba a escassos cinc metres del mar -avui seria carnassa de la Llei de Costes- i segons diuen, va ser construït els anys vint per allotjar els arqueòlegs que començaven a investigar el jaciment de l'Empúries grega. Es troba a només un centenar de metres de l'entrada a les ruïnes, i qui sap si fa una vintena de segles no hi havia alguna fonda fenícia, dalt d'aquest turonet que controla la cala. Vist des de la platja, és el típic hotelet de costa catalana, potser el model que va crear-los tots a la seva semblança. Terrassa àmplia de terrissa, agradibilíssima, i vestíbul de rajoles blanques i negres fent escacs, amb encara uns quants sofàs de pell repartits aquí i allà, per fer-ho com sempre, com abans. El disseny i l'IKEA és pels llocs sense història, llàstima que això s'oblida massa sovint.

Les habitacions, actualment restaurades, mantenen la màgia d'aquest respecte a l'hostal natural, rajola fina i beix, tant delicada que passaria desapercebuda, mobles clàssics de fusta càlida -armari i escriptori- i com a detall decoratiu d'un luxe auster però arriscat, un immens retrat dels peixaters de l'Escala descarregant el peix de metre i mig per metre davant del llit.

Estant en aquest hotelet només lamento la gentada que, residint a l'Escala o pujant-hi de vacances, ha trobat el mateix gust que nosaltres a fer i desfer el passeig o prendre tes a la terrassa, donant una pobra rèplica constant de paraules i cridòria al perfecte i tendre anar i venir del mar. Em passo les hores llegint, bevent, acostant-me a veure com van els treballs de reparació del vaixell i mirant el mar des de la terrassa. També m'ha donat per fer de Josep Pla, ja se sap, és un automatisme: arribar a l'Empordà i fer de Josep Pla, gastant paraules com 'cafarnaüm' i adjectius com 'agradibilíssim'.

Des d'aquesta cambra que m'ha tocat m'és fàcil imaginar-me l'explorador de torn de principis de segle, sortosament educat gràcies a un patrimoni opulent, fet del tèxtil o l'aiguardent, seduït per les ruïnes vistes a Roma en viatge únic de ferry i mesada a Itàlia i intentant ara rescatar les pròpies, les ruïnes que diuen que amaga el subsol d'Empúries i que, gràcies a l'aposta de l'Institut d'Estudis Catalans, aquests mesos intentarem anar excavant. Ni s'hi devien pensar, l'envergadura que assoliria la metròpolis grega. Hi veig arqueòlegs treballant-hi anys i anys, pacientment, roca a roca, formulant i reformulant una vegada i una altra les hipòtesis de la ciutat grega, les dimensions, els objectius, i especulant sobre com hi vivien, la realitat dels primers empuriencs. Hi veig també gent treballant-hi durant dècades i deixant l'hostal per una caseta propera, traçant relació cordial però sempre estranya amb els autòctons, als qui compraven peix i agradava escoltar llegendes de l'antiga Grècia. Hi veig relacions d'amor entre arqueòlegs o entre arqueòlegs i vilatanes o serventes o cambreres de l'hostal, meditades en l'anar i venir de les ruïnes al poble, extensions i extensions d'herba ballant al vent, sempre al vent de l'incessant tramuntana.

Ella, l'estimada imaginària, seu a la cadira tendre, davant l'escriptori, i només duu mitges i sostens. Concentrada, s'unta amb elegància ungla a ungla amb el protector transparent. Llavors espera, em mira a estones, callada i somrient, i para la vista balcó enllà, encuriosidament. Uns minuts més tard, quan veu seca la primera capa, em demana que li desitgi sort i obre el vermelló Channel. Amb energia i suspens passa el pinzellet tres vegades exactes per ungla, de manera reglamentària, professionalment. Quan ha acabat volta una mica per la cambra, esperant que s'assequin del tot, una mica perduda, sense saber què fer. Finalment aparta els trastos del llit i s'hi estira, i així resta durant minuts i minuts, mirant el sostre i escoltant la mar, ociosament. Quan acabo aquesta línia, li acarono la cama imaginària, i em respon: 'Estic perfecta. Sóc com una fera jo, només que sento el soroll del mar ja m'amanso...'.

Haiku, haiku!

El filipí és un especialista en explicar llegendes. Són relats que als passatgers desbordats, àvids d’escoltar històries que els amansin i de relatar les pròpies, els fascinen. El filipí ho sap i ja ha començat a reelaborar els seus sopars de duro, amb farciments variats i surreals si cal. Com que el filipí té alguna cosa de sinistre difícil de definir i fins i tot un cert aire catedralici, ningú l’acaba de rebatre.

Aquesta tarda vespre, quan el sol oferia uns darrers esquitxos escarits –les descripcions paisatgístiques sempre són un perill, oi?- i quan la tropa rebia els ressons d’una nova alineació estrambòtica que fa les delícies dels més maniàtics del futbol, el filipí ha començat a cridar “haiku, haiku”, perquè al seu voltant es formés un cercle més aviat escèptic. I ha començat:

“Haiku és el que va cridar un llunyaníssim avantpassat meu de l’illa Panay, en el minut precedent a l’arribada dels goluts espanyols. Tenia el seu membre introduït en una panaienca de bon veure, ja sabeu el que diuen de les panaienques...”. I aquí el cercle escèptic va abandonar per un segon el seu escepticisme militant per riure fent com si no rigués. “Haiku, haiku!, va seguir cridant, sense saber perquè ho feia ni què volia dir amb aquelles dues síl•labes que semblava que les hi haguessin xiulat a l’orella”.

L’auditori escarransit començava a perdre la paciència pels tints absurds del relat, mentre un tripulant lletrat deia que haiku venia potser del Japó, de l’Orient, alguna cosa de poesia. I davant aquests apunts reveladors, ja quan el cercle escèptic estava per desfer-se, el filipí va reprendre el fil per perpetrar el clímax i la rematada final. O intentar-ho.

“L’avantpassat meu, enmig de palmeres i la sorra fina i punyent –farcia d’adjectius buits el relat- i quan uns grans bucs espanyols apuntaven l’horitzó, en plena tasca fervent, l’avantpassat meu panteixava haiku, haiku, sense conèixer-ne l’obscur motiu, fins que va fer una darrera exhalació i es va donar per vençut. La panaienca, sense bellugar-se gaire, va mirar el meu avantpassat amb ulls inerts, per exclamar: idiota, conta les síl•labes i veuràs”:

“Sort de les calces
per no més oceans
ni rius ni fonts”

L’avantpassat va començar a riure d’una manera marcadament imbècil, aquella mena de rialla de no haver entès res. I després, la panaienca, que li havia donat peixet, li va etzibar, carregada de solemnitat, per derrotar-lo definitivament:

“Característic
de tu i dels altres és
errar el camí”

I es va aixecar per acomiadar-se amistosament:

“Amb l’últim sexe,
llenca d’experiments,
et faig adéu”

Una ganyota terrible va creuar el rostre del cigala-esvaïda de l’avantpassat meu, tot perplexitat i confusió. Quan la panaienca ja era un bon tros lluny, platja enllà, encara va tenir temps i esperit d’aconsellar-li:

“Corre un poc més
per avançar les rates
que ja et roseguen”

En arribar, els espanyols es van trobar el meu avantpassat nu i capcot. Ell va ser l’últim de Filipines.”

Els tripulants van exhalar un “ja” o un “aha”, segons el grau de desmenjament amb què havien arribat al final del relat del filipí, i van córrer a intentar sintonitzar el futbol.

divendres, 2 d’abril de 2010

Combustió espontània


La llegenda diu que quan va volatilitzar-se duia tres dies treballant sense parar, dia i nit. Feia setmanes que anava al darrere una onada com aquesta, darrere aconseguir connectar amb el text i no deixar-lo anar, però quan va aconseguir-ho se sentia més desgraciat que mai. Expliquen que, quan finalment va començar a escriure, se sentia tan desgraciat que unes hores abans de fondre's va aturar-se i tot, alarmat davant la bogeria, que veia com s'aproximava línia a línia, verb a verb.

Segons la llegenda, llavors va pujar a coberta, buscant consell. Era de matinada i només hi va trobar el filipí, a qui va explicar que com més creava més trist i abatut es trobada, i que cada pàgina que enllestia era com un dit tallat, cada full un òrgan o una extremitat perduda. Si li pregunteu el filipí negarà la història, però expliquen que un dia anant begut va explicar-la sencera. 'Sense saber com ni perquè, a mesura que omplia pàgines i pàgines de certeses se li omplia l'ànima de buidor', acabava la història d'aquella nit. 'I llavors què?' van preguntar els companys a l'uníson. 'Llavors res. Va desaparèixer i no en van quedar ni els ossos, només el manuscrit damunt la taula i la darrera pàgina dins la màquina d'escriure'.

A la cambra

Els últims dies o setmanes, s’ha descomptat, les ha passat tancada a la cambra. En aquest vaixell que ara és pailebot, que ara és bombarder, que ara és si la barqueta es tomba, que ara és taverna sobrevolant oceans, ha sentit cridòria i discussions estranyes. En la del futbol, els haguera engegat a pastar fang. Ningú en té ni idea, però no volen reconèixer que jo en sé més de futbol, jo més, i que sóc l’única que puc recordar i recitar els noms d’aquells estibadors del futbol, Moratalla, Rojo, Amarilla, Esteban, Migueli, Clos, Carrasco, Calderé...En aquest temps, s’ha alimentat de patates fregides...Vull dir, que m’he alimentat de...De vegades el desdoblament se m’escapa, són els anys i la còpia de fer-ho un i altre cop, com la mà que s’apropa a la figa, sí, he dit figa, i al final es multipliquen les persones en aquella llenca de sexe íntim. Ha mirat fotos d’Unai Basurko al google i el troba formós. Sí, formós.