aforismes interins

dissabte, 15 de maig de 2010

Dels anissos estant

`
Tot el silenci a la punta de la llengua, escric
finalment

vull dir que l'escriptura sempre revela alguna cosa
malgrat tot
(ni que sigui la ineficàcia de l'escriptor)

i més encara,
que dir que no digui ja l'espai en blanc?

però jo sóc jo
i la vida és moltes coses -molts jo's, si voleu-,
què sé jo:
-La mort a la sola de les sabates
-Llegir el diari del sofà estant
-El mòbil com animal de companyia...
-I una mica tot el que seria triar la teva aventura

(com ara, que potser no ve al cas, però se m'acut
que la bellesa deu ser la complexitat/simplicitat
extrema de les coses)

vull dir que a més de poema sóc persona
jo
i que l'espai tal qual és molt buit
i ella es passeja pel menjador amb vestidet
i la tarda va plena de corrent d'aire
i, és clar, li dic: "Ja vinc! Escric l'última paraula i vinc!",
però és allò de que l'energia no és crea ni es destrueix,
vull dir que no es deixa mai d'escriure
(com si el silenci fos senzillament silenci...)
així que senzillament
apago l'ordinador, apago l'ordinador

(ara és quan els espais en blanc haurien de dir
allò de: i va callar desig als llavis de l'altre)

i, en fi, com collons apagar l'ordinador?
`

divendres, 14 de maig de 2010

Roca Tarpeya

Sólo a los ávidos
traidores a roma
les ha sido escrito
su fin en la roca tarpeya
apelando a su inmensidad
como vacío impostor del castigo
más sórdido
un canto en el espacio
que deja la roca
mostrando, apacible
las puertas al fuego
eterno, que seguro, ha
de devorarnos a todos,
en un silencio
signo de los dioses
su caída y su fin