aforismes interins

dilluns, 23 d’agost de 2010

Silenci mercante

´
Malgrat que el silenci mercante ja ho diu tot em corrou l’enèssim perquè collons escriure del dia i el dubte de si fer-ho o no, una mica com l’explicació-trampa dels loqueros quan afirmen que “si et planteges que necessites ajuda psicològica, és que la necessites”. En serio, perquè collons escriure, si almenys diguéssim que és com anar al parc, menjar-se un gelat de tiramisú, olorar els canals, jugar a la play, mirar per la finestra, fer el sudoku, o com la misteriosa dècima de segon aquella en què la sensació de buit al balcó provoca unes estranyes ganes d'abocar-s'hi. Però òstia com costa callar, però caldria utilitzar la vanitat i l’enginy per fer-se una esquena de la mida del canal de Panamà i anar a guanyar calers i solucionar-se la vida i a viure bé i no aquest sobreviure acontentant-se amb una vana pornografia d’engrunes estètiques a banda i banda de la paret. O almenys viure bé en plan "és més ric el que menys necessita", deixar que els professors segueixin sent els policies i campar per les menorques d’aquest món, i poc i bé i tranquil, tranquil, tranquil, estendre l’ombra amb la resta de la roba neta. Però clar, és més fàcil lo altre, és més fàcil la por, fins i tot la por és més fàcil que la por. Voldria polir el vernís de l’angoixa però és renéixer i tornar ser el mateix. Potser és millor així. De vegades tinc por de poder-me assemblar al Gaspar Hernandez. El silenci mercante ja ho diu tot. O hauria.
´