casal d'avis

Hi ha la França radioactiva i hi ha l'altra.

Tenia un txt que parlava d'ella. Era la història que treno aquests darrers mesos, vaja, que va d'ella. I no estava malament, hi tenia una sis pàgines -o potser eren quatre- amb possibles capítols i històries i episodis, tots odiosos, tots d'aquí no passa res, el vespre a casa, el cotxe fins a la feina, llevar-se, dinar amb els companys d'empresa. La idea -crec que mai verbalitzada amb precisió- era fer una espècie de novel·la amb protagonista Virginia Woolf però escrita per mi, per desmuntar aquest tòpic absurd que l'angoixa només la pateixen elles. Que és veritat, només elles saben escriure-la com déu mana, com a mi m'agrada llegir-la, amb aquella [aquí qualsevol adjectiu menys 'sensibilitat'], però volia enfrontar-m'hi i intentar-ho. Fins i tot des de les teories literàries o socials podriem analitzar-ho, això, i el resultat seria banal: frases com 'endut per la postmodernitat, escrivia com una dona i era igual' o 'home o dona tant li fot' tenen bastant sentit, per retratar aquell enèssim projecte fallit. Total, que volia escriure crits, volia escriure i descriure situacions, el procés de fer un sopar, el vespre davant de la tele, minuts i minuts de zàping i que cada frase fos un crit, cada paràgraf un crit, cada minut i minut i minut d'aquesta existència imaginada fos un crit, un crit de 'prou' ofegat per la vida, així en general.

La idea era fer una espècie d'exercicis d'estil à la Queneau on la tesi fos la situació estàndard-quotidiana-bucòlica amb crit, i n'anés retratant un centenar, aniversari en família: crit, bulla a la feina: crit, dissabte a l'hipermercat: crit, amics, mecànic, ascensor, crit crit crit.

Cuní entrevista a Quim Monzó

Cuní: A tu el sexe t'ha donat molt bones hores, no?
Monzó: És bastant agradable.

L'empenta

A vegades tot és Ho vull? És clar que ho vull, però no puc... va sí, me'n sortiré. Ai cony, no ho sé... Va ves-hi hòstia! no collons, que em fa por, Va tira imbècil cagat, que no! que sí cony tira no no no ad nauseam i fa falta una empenta. Que et desplaça uns metres enllà, a la terra de ningú. I en principi no pots fer res més enllà d'avançar fins a l'altra banda o retrocedir acollonit.

En principi.

jaume serra

Migdia al pis, fent com si fos habitual, això d'estar aquí, físicament aquí, i no a l'enlloc de sempre. La taula de fusta és, la cadira de fusta és, acaba el TN, apagues la tele i et dius escriu, fill de puta, escriu, escriu d'una puta vegada, i sense rumb sense idea sense res et fots a repicar tecles, porrompompero de teclat, batucada imbècil de verbs, adjectius i adverbis bruts, sense polir i ben innecessaris. Penses 'cafè?' 'no no, que m'excito' i creus que ja n'hi ha prou de fingir, no és el moment -no hi ha moment? ha desaparegut el moment? com es resuscita un moment? o les ganes d'un moment?- i que has de trobar el moment ja sigui per això o per allò altre o per la llibreta però ara no és el moment, busca el moment, tingues present el moment però ara no és el moment. Abandones el mantra estúpid i fals, i et capbusses novament al món dels dubtes, dubte metòdic, dubte recursiu, dubte monòleg, dubtes que tenen per resposta encara més dubtes.

l'últim del poemari

Les ganes d’estar sol
piscina buida, assedegada.
Finals de maig, platja amb ventada
i tres nens perseguint un cocodril inflable.

Des del buit Ikea,
respiro minut a minut el violoncel
d’aquest dimarts partitura en blanc,
banquet de gratar-me i badalls,
parèntesi de tu, guaret als llavis,
primer fred avui em posaré el primer jersei de l'any.

picas i botas

Pica I
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Pica II
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Botas I
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Botas II
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009

tibadumda patibadabadaba

he vuelto a enamorarme del disco de astrud gilberto, el primero, tierno, amable, ensoñador, capaz, transparente, veladura, color amarillo pálido, cadmio, naranja, azul, blanco, ironico, because love is the saddest thing when it goes away, agua de beber, luminoso, sereno, irónico, nítido, atmosferico, sensacional, tibadumda patibadabadaba

fides feraces sunt

feracissimus sunt fides  
lo de nueva york es como ir al cielo
solo que no tienes que estar muerto
la gente va y vuelve, pero
es el cielo sucio, donde ocurren mis sueños
allá donde inventan las cosas que después me compro yo

no es turismo, es peregrinaje

o una simple ciudad

you don't want to end up like John Henry, don't you?

agua de beber

porque nos parece tan cruda la realidad
nos nubla la ilusión
si en el fondo nuestro problema, infinito
es que ponemos más énfasis en inventarla
que
en decorarla, que en mejorarla
hacerla crecer
lo inmediato nos confunde

siempre creí que astrud gilberto tenía que ser guapísima

t'hi poses massa poca estona i no surt res

No tens temps per res no tens temps per res però tot i així piscina i readings i sopa de miso i poemaris i grapes i cèrvols i monòlegs i passejades rambles filipines i bombay spicys i cibolet i mandarina. No tens temps per res no tens temps per res però sempre hi cap una birra, nova ampolla de Beaujolais Nouveau, una altra birra, metro amunt metro avall fins la muntanya, i el refilar pintoresc de la música sacra.

X marks the spot

Bambification:
    The mental conversion of flesh and blood living creatures into
cartoon characters possessing bourgeois Judeo-Christian attitudes and
morals.
        -- Douglas Coupland, "Generation X: Tales for an Accelerated
           Culture"

X marks the spot

Bambification:
    The mental conversion of flesh and blood living creatures into
cartoon characters possessing bourgeois Judeo-Christian attitudes and
morals.
        -- Douglas Coupland, "Generation X: Tales for an Accelerated
           Culture"

right or wrong

- Oh. I'm flattered!

- mmm... I don't smell anything

Spongebob

Si haces creer a la gente que están pensando, te adorarán; pero si las
haces pensar, te odiarán visceralmente.
        -- Azimuth. Página surrealista mexicana.
 

I made it a rule to forbear all direct contradictions to the sentiments of others, and all positive assertion of my own. I even forbade myself the use of every word or expression in the language that imported a fixed opinion, such as "certainly", "undoubtedly", etc. I adopted instead of them "I conceive", "I apprehend", or "I imagine" a thing to be so or so; or "so it appears to me at present".

When another asserted something that I thought an error, I denied myself the pleasure of contradicting him abruptly, and of showing him immediately some absurdity in his proposition. In answering I began by observing that in certain cases or circumstances his opinion would be right, but in the present case there appeared or semed to me some difference, etc.

I soon found the advantage of this change in my manner; the conversations I engaged in went on more pleasantly. The modest way in which I proposed my opinions procured them a readier reception and less contradiction.

I had less mortification when I was found to be in the wrong, and I more easily prevailed with others to give up their mistakes and join with me when I happened to be in the right.

-- Autobiography of Benjamin Franklin