el pati de casa

Aquest pati és com jo. És d'una mida mitjana, com un estany dins una illa de cases. Hi ha mitja dotzena d'arbres i quatre bancs. De la sorra hi neixen males herbes, quan de canalla la trepitjàvem més no se'n feien tantes. A l'altre extrem del meu balcó hi ha un bloc alt i prim, grisenc, amb finestrals d'alumini, una mica pobre el pobre, i al costat un bloc d'obra nova, amb la façana vermella, però diria que igual de babau. Acaba de ploure i la humitat és tan elevada que sembla una selva. La verdor és de llibre. El cel és totalment gris i els colors aguanten la respiració. No hi ha boira però gairebé, diries que l'aire conté trilions de partícules d'aigua i que, de passejar-hi, acabaries xop o deixaries de tenir set. I aquest silenci, silenci tens, cirereta roja, silenci grans ocasions, aquest silenci tot és a punt per un xiscle de la canalla que surt a jugar, a punt d'un clàxon al carrer del costat, a punt per alguna gran veritat a cau d'orella.