monetize

Surts de casa, avui estrenes calçotets. És fosc. El bar de la cantonada encara no ha tancat, però ho farà aviat, els dos paios que el porten -sempre has pensat si serien gais o no, també podrien ser germans- ja badallen després de tot el sant dia oberts. Són l'únic bareto on s'hi parla català del barri. Tires Marina avall i tot el que faràs és això, tirar Marina avall, tirar Marina avall. Lluny, entre els eixamples que s'aboquen a la calçada veus part de les torres, que marquen el destí, que fan de far, d'estrella de Nadal si necessiteu una metàfora de temporada. Fan de far és un dir, un dir bastant estúpid perquè no fan de res, són allà i prou, però t'agraden, t'agraden les torres de nit, t'agraden molt amb tot aquell tou de llums d'oficines obertes aleatòriament, com quan sorties del campus Ciutadella i vorejaves les putes i els bicings fins el metro, amb les torres omnipresents, mirant-te altives els tres minuts de trajecte entre clacs clacs clacs de sabatetes de taló. Les torres, sempre les torres com el més enllà el més amunt, la nostra lluna Truman, el no hi ha res més que ens ha acompanyat tants i tants dies, vespres d'estiu de barceloneta plena i el nostre enamorar-nos d'extres sense línia, sense frase, sense que la càmera ens enfoqui i ja ens va bé. Les torres al fons sempre, sempre les torres al fons, metrònom i atmosfera, pòster mal penjat, la llengua, el tacte i el to d'aquest anar i venir per la puta ciutat, tic-tac de badallar o desesperar-se, insignificant alternança entre l'estimar i el matar-nos, avui o quan toqui.

pañuelos

Et poses el que trobes, sovint vas brut però intentes que no es noti. És a dir, no et sap greu anar brut, no et sap gens greu anar brut però et sap greu anar brut. Et sap greu pel punt social, pel què pensaran, la motxilla que duus de tants anys, que encara pesa, que pots fer que no hi és però encara la veus. Però cada vegada menys. Et poses, doncs, una samarreta bruta, tacada, i l'amagues sota una camisa més o menys neta. No t'afaites però t'has dutxat. Podries no haver-ho fet. Tant te fa. Surts content, la roba és la de sempre, la que t'agrada. Et compraries deu pantalons iguals, deu samarretes més i mitja dotzena de jerseis negres idèntics, amb això en tindries prou. Aquesta íntima satisfacció d'haver eliminat el 'triar la roba' entre les necessitat diàries, et dius. A la vegada, però, recordes que de tant en tant t'agrada posar-te alguna cosa diferent, alguna nota de color, canviar, potser aquell jersei de ralles. Però són excepcions, t'agrada que hi hagi una norma. Tampoc et fa res reconèixer que les normes canvien, de manera que si de cop tinguessis mil peces de roba també t'hi acostumaries. Total, que tant te fot tot, seria un bon resum, però potser una mica exagerat. Estàs content amb el que tens, sí, estàs content. Avui pateixes per una descripció de fòbia que has llegit al Bolaño, la fobofòbia, por a les pròpies pors. Crec que és el que tinc, et dius, però no vols pensar-hi gaire. Patir, cada cop que escrius el verb patir t'arrancaries un dit. Aviam si l'eliminem, pensa la teva part que feineja, sense massa confiança. Aquests dies estàs obsessionat amb la lectura i t'agrada, t'omple els dies, però ja pateixes per quan s'acabi el totxo, i això que falta més de la meitat de les pàgines. Pateixes per com ompliràs el buit, com t'evitaràs a tu mateix. 'Hauria d'escriure' és la solució que ressona més vegades, però també és la més temuda, la que fagocites a més velocitat. Una de les teves veus, possiblement la més atrevida i burleta, t'insinua que mai serà possible, això d'escriure, de viure per escriure i no fer res més que escriure, i et repeteix que saps perfectament que és un objectiu impossible de complir però te l'enganxes davant del cap, com una pastanaga. És un mentida no faltada de raó, diu el teu jo conciliador, ja que, segons ell, el que és veritat o és mentida canvia. La veu pragmàtica tanca el debat -segons després se n'obrirà qualsevol altre- assegurant que de mica en mica s'omple la pica, que vagi fent textos com aquest, que vagi espigant d'aquí i d'allà, llegint això i allò altre i que em conformi amb arreplegar engrunes i peixos al cove. I així estem.

2009 in memoriam

i el 2020 ja ho pairem.

pistoles de l'Havana

Pretty, vacant and willing

Tornar al motorcycle pop, meu o d'altri. Tornar a la pluja ataca finestra al Rodalies, a les mitges hores mortes que són les mitges hores més vives del dia. Tornar a Maria Antonieta i el res importa massa, conservar aquest plorar tota l'estona. Tornar a les llibretes i els aforismes i les rojades de vida. Canviar els bitllets de 50 per bitllets de 5, tenir-ne molts, oblidar-los a les butxaques. Conèixer gent nova, convidar-la a copes, haver-la oblidat l'endemà al matí. Llegir coses serioses a llocs estrets, que tornin les borratxeres alegres. Donar la benvinguda als mesos túnel, prohibir les restes, ser més que mai.

Comment Moderation

El pànic, vèncer el pànic que sóc jo. Vèncer aquest jo que no surt de la closca, vèncer el xiscle silenciós de cada dia. Canviar enyor per futur, tornar a posar-me objectius, a viure amb exàmens i dates d'entrega. Disciplinar-me la vida, atrevir-me a desitjar i a anhelar, lluitar per complaure'm. L'angoixa de les influències era una autobiografia. Prendre el timó, ser capità, timoner, cuiner i telegrafista, tots els papers de la tripulació. Tornar a sentir l'aura que ho envolta tot, aquesta aura ànima que em duu el nom. Reaprendre que sóc jo qui pren les decisions i viu la meva vida, reconfiar que puc pintar-la, rematricular-la, millorar-la o gaudir-ne en primera persona. Deixar de subordinar-me. Tornar al poder, la titularitat i els papers de protagonista.

beso

ese ritual,
esa danza tan antigua
como el agua
una atracción mutua, zigzagueante
atrevida, fugaz, dirigida
un ritmo
y la gravedad
entre ojos
esa fuerza que une los labios
el gusto, la humedad
la vida

el malalt

El malalt viu tranquil, es passa el dia mirant per la finestra. Observa la terrassa, amb taules de granit i cadires blanques de ferro, rovellant-se eternament entre crancs i fulles de plàtan. Mira la pluja que es perd a la piscina buida. El gronxador que belluga el vent. Els arbres que dansen, tristos i sense música, a tocar del mur.

El malalt viu tranquil i només mira per la finestra. Els matins venen les assistents, el vesteixen, li fan el llit, li deixen la plata amb l'esmorzar. Parlen, però no les escolta. Mira les fulles. Els dimecres passa el metge. Per evitar problemes innecessaris li fa que sí amb el cap mentre, de gairell, continua fitant el jardí.

Els dissabtes ve la família. S'estan a la seva habitació, xerren entre ells, li donen la mà. El malalt preferiria estar sol.

a la butaca perfecta

Plou, i per la finestra al clatell hi entra llum pura, ni manufacturada ni excessiva, només blancor tèbia Ramon Casas, llum adulta i madura i trista, gens nerviosa. Sento aigua i aigua i aigua com respirar transparent i una guitarra sota veu distorsionada que entona els Beatles alguns pisos més enllà. Quan callen o canvien de cançó, sento les ditades fortes d'un piano.

Aquells dies on amb tu en tenia prou. De vegades eren cinc minuts, de vegades tres, de vegades ni em dirigies la paraula. La teva angoixa era la meva i els teus consols eren, per una estona, la meva calma.

adoro els cantautors

I sona la tres i t'acostes ballant, vintage per dins i per fora, enfollida dins l'enèsim modelet d'hostessa delta airlines que estrenes aquesta temporada. I saltes i saltes -'són molts dies de no sentir-los', crides- i fas l'ona i acabes amb aquell contorneig amniòtic de morir-me i tornar en un parpelleig. Et gires, oscil·lant amb els ulls tancats i els braços enlaire i mentre te'n vas, tanco els ulls intentant veure les línies analògiques d'aquell VHS vell i gastat, sí sí, aquell que ho contenia tot, també aquest moment i el que vindrà ara, que lenta com la Mia Wallace t'acostes a mi. Estic 100% a punt, tinc el dit al pause.

Un huevo

estudio VI

80x80cm

mixta sobre tela

2009

el pati de casa

Aquest pati és com jo. És d'una mida mitjana, com un estany dins una illa de cases. Hi ha mitja dotzena d'arbres i quatre bancs. De la sorra hi neixen males herbes, quan de canalla la trepitjàvem més no se'n feien tantes. A l'altre extrem del meu balcó hi ha un bloc alt i prim, grisenc, amb finestrals d'alumini, una mica pobre el pobre, i al costat un bloc d'obra nova, amb la façana vermella, però diria que igual de babau. Acaba de ploure i la humitat és tan elevada que sembla una selva. La verdor és de llibre. El cel és totalment gris i els colors aguanten la respiració. No hi ha boira però gairebé, diries que l'aire conté trilions de partícules d'aigua i que, de passejar-hi, acabaries xop o deixaries de tenir set. I aquest silenci, silenci tens, cirereta roja, silenci grans ocasions, aquest silenci tot és a punt per un xiscle de la canalla que surt a jugar, a punt d'un clàxon al carrer del costat, a punt per alguna gran veritat a cau d'orella.

un t'estimo fet de molts t'estimos

És el fred, aquest fred dins de casa i aquest pijama d'entretemps, només cotó fent de camisa. Ja he pujat la calefacció, espero que la cosa millori. És aquest fred i és el temps de fora, aquest plovisquejar malparit que només resta. És el fred i el temps i aquest no saber què fer-ne, d'una setmana de vacances, no atrevir-me a escriure i no atrevir-me a no fer-ho, passar els dits per sobre les tecles i que no n'aparegui cap so. És el fred, el temps, el no saber què fer-ne de la setmana de vacances i aquest estar a mig camí d'enlloc, fragmentat en tres cases, esmorzar en una, dinar a l'altra i sopar a la tercera, palla, fusta i maó dels tres porquets. És el fred, el temps, el no saber què fer-ne de la setmana de vacances, el viure en tres cases i aquestes ganes boges de ser feliç d'una vegada el que m'ofega.

animalario

Alguna cosa en farem, d'aquesta pilota.

no hay nada de que preocuparse

Nadal, veure Solo en casa 1 Solo en casa 2 Love Actually Notting Hill i totes les bestieses nadalenques que et passin pel cap assegut al sofà de casa on no t'asseus en tot l'any i te i manteta i que es faci fosc aviat i obrir aquelles llums del balcó més aviat lletges que vau comprar als xinos i en el modo música són insuportables i que total, no veu ningú, però tant li fa, les pengem i ja està. Però no n'hi ha prou, res aplaca la fera. Nadal, surts i és fosc i fa fred i aquella glaçamenta a la cara tant de llibre i desitjar que nevi, hòstia, que nevi que sense neu res, a quien se le ocurre pasar las navidades en un clima tropical. Sortir, passejar enllocs, caminar sota l'estrellam elèctric, trobar a faltar uns guants, bafarar mals pensaments, però ni així, ni sota zero la fera s'adorm. Nadal, això i estones sagrades de desconnectar-me del magma i del flux de pensament, riuada mai torrent, i baixant Rambles avall patapam: desconnexió, uf, on sóc, respires profundament el moment de parèntesi i et dius 'nano, ja torna a ser Nadal' i penses en aquest any, en com va començar i com acaba, en el que faràs el següent, en si ets feliç, en com aconseguir ser-ho encara més i aquesta mena de foteses. Tornar al cabal més tranquil i confiar que l'extra de sucre amagui l'amargor incessant.