pañuelos

Et poses el que trobes, sovint vas brut però intentes que no es noti. És a dir, no et sap greu anar brut, no et sap gens greu anar brut però et sap greu anar brut. Et sap greu pel punt social, pel què pensaran, la motxilla que duus de tants anys, que encara pesa, que pots fer que no hi és però encara la veus. Però cada vegada menys. Et poses, doncs, una samarreta bruta, tacada, i l'amagues sota una camisa més o menys neta. No t'afaites però t'has dutxat. Podries no haver-ho fet. Tant te fa. Surts content, la roba és la de sempre, la que t'agrada. Et compraries deu pantalons iguals, deu samarretes més i mitja dotzena de jerseis negres idèntics, amb això en tindries prou. Aquesta íntima satisfacció d'haver eliminat el 'triar la roba' entre les necessitat diàries, et dius. A la vegada, però, recordes que de tant en tant t'agrada posar-te alguna cosa diferent, alguna nota de color, canviar, potser aquell jersei de ralles. Però són excepcions, t'agrada que hi hagi una norma. Tampoc et fa res reconèixer que les normes canvien, de manera que si de cop tinguessis mil peces de roba també t'hi acostumaries. Total, que tant te fot tot, seria un bon resum, però potser una mica exagerat. Estàs content amb el que tens, sí, estàs content. Avui pateixes per una descripció de fòbia que has llegit al Bolaño, la fobofòbia, por a les pròpies pors. Crec que és el que tinc, et dius, però no vols pensar-hi gaire. Patir, cada cop que escrius el verb patir t'arrancaries un dit. Aviam si l'eliminem, pensa la teva part que feineja, sense massa confiança. Aquests dies estàs obsessionat amb la lectura i t'agrada, t'omple els dies, però ja pateixes per quan s'acabi el totxo, i això que falta més de la meitat de les pàgines. Pateixes per com ompliràs el buit, com t'evitaràs a tu mateix. 'Hauria d'escriure' és la solució que ressona més vegades, però també és la més temuda, la que fagocites a més velocitat. Una de les teves veus, possiblement la més atrevida i burleta, t'insinua que mai serà possible, això d'escriure, de viure per escriure i no fer res més que escriure, i et repeteix que saps perfectament que és un objectiu impossible de complir però te l'enganxes davant del cap, com una pastanaga. És un mentida no faltada de raó, diu el teu jo conciliador, ja que, segons ell, el que és veritat o és mentida canvia. La veu pragmàtica tanca el debat -segons després se n'obrirà qualsevol altre- assegurant que de mica en mica s'omple la pica, que vagi fent textos com aquest, que vagi espigant d'aquí i d'allà, llegint això i allò altre i que em conformi amb arreplegar engrunes i peixos al cove. I així estem.