dia 31

A l'escriptori hi tinc cinc llibres iguals d'un que no m'interessa gens, aniran directes per reciclar, però ja fa temps que ho dic i no hi ha manera. Me'ls van regalar, són propaganda. També en tinc un a mig llegir i moltes llibretes obertes. Està bé això de les llibretes, és indispensable tenir-ne moltes, de totes les mides i colors, a totes les bosses, a tots els abrics i pantalons. Per tal de fer-les funcionar correctament, cal un bolígraf associat a cada llibreta, de manera que la mà de bolis que arrossego des de fa un parell d'anys també és considerable. Amb les llibretes passa que no hi ha manera de seguir un ordre cronològic real, ja que en una llibreta hi poden haver-hi anotacions de gener, març i octubre i a l'altra les de febrer, abril i novembre. De totes maneres és agraït veure com pensaves fa uns mesos o quines parides se t'acudien i anotaves, endut per la follia, fa un parell d'anys. Mirar llibretes és agradable però inquietant. Hi trobes tus excelsos, grans observadors de la realitat quotidiana, i a la pàgina següent deixalles humanes, el crit més agut d'un dimecres qualsevol capturat amb presses, caçat al vol. No acostumo a rellegir-les mai -per aquest sentiment d'aviam què hi trobaré- i molt menys a reescriure-les i passar-les a net, de manera que el moment 'ho anoto per més endavant' encara no ha arribat.

Marxo a celebrar el cap d'any fora amb la persona a qui estimo, i com que no duré ordinador ni tindré la possibilitat de continuar amb la teràpia mercant, hauré d'utilitzar LA llibreta. LA llibreta d'aquests mesos és grossa, una ZAP Book d'aquestes de centenars de pàgines prou gruixudes com per no transparentar-se quan hi enxufes pilot, de tapa de cartolina vermella, sense ànim de polemitzar, la millor del mercat en qualitat preu. Ja vaig explicar-ho fa temps: res de Moleskines, les llibretes dels qui no escriuen, nosaltres a omplir llibretes henry o miquelrius o les d'espirals que venen als xinos. Espero abocar-m'hi les estones mortes, posar-hi el fetge o tot l'enyor entre dues pàgines i deixar que s'assequin com les fulles de plàtan.

Ja és 31 de desembre, voldria fer moltes coses avui, reflexionar sobre el final de la dècada, publicar el resum que tinc a mig escriure -una mica encallat, diria- de l'any 2009, enviar-vos mails personalitzats desitjant-vos bon any nou i no sé, reflexionar, reflexionar, reflexionar, però vaja, continuarem agafant-nos la vida en plan cursa i avui tornarem a acaparar, que el repòs ja el farem més endavant.

ERROR

Avui estic content perquè m'he vist content en molts moments. Comprant a l'hac-i-ema, passejant per l'Eixample, imaginant-me aquest cap d'any, llegint el diari, pensant en tu, especulant sobre com serà aquest 2010, veient-me escrivint, mentre bevia un cacaolat o m'acabava una cocacola... M'ha agradat això de sentir-me normal, i sobretot m'ha agradat la sensació de tornar a sentir-me normal, aquest retorn, aquest retrobar una normalitat perduda, la forma de les coses abans del daltabaix. Vale, no es pot estar content eternament. O jo encara no puc, de moment. Però avui sí, avui estic content.

Bolaño: Amb la mateixa naturalesa amb que ell s'inventa personatges i situacions, detectius amb sentiment d'inferioritat cap a les seves dones, músics i prostitutes enfrontant-se en duels mortals o pervertits que es dediquen a pixar a les esglésies, nosaltres hauríem d'inventar-nos històries del dia a dia, barcelonins malalts de Strauss, situacions a bars del carrer Laforja -el burro Polo Ralph Lauren, la diva argentina o la parella que tonteja arran de barra- o descripcions d'èpiques corregudes al lavabo més proper. Al BonPreu un paio amb pinta balcànica ha marxat sense pagar. El perseguia el típic segurata que molt cridar molt cridar però ni s'ha plantejat córrer i intentar atrapar-lo. 'Iba hasta los topes', ha comentat a la caixera. I poca cosa més, avui m'hagués quedat tot el matí en una botiga de llenceria fina. Parquet blau i aranyes de bohèmia, tan sols a un llit Ramon Casas de ser l'ala modernista del MNAC al centre de Barcelona.


M'agrada el cotxe, el seient de darrera, de nit. Els reflexos de cotxes i fanals i les llums de la ronda calidoscopejant-me el vidre. El meu reflex, concentrat i beatific. El perfil de la meva mare, també estàtic al cristall, uns metres més endavant. L'edifici de Gas Natural, les torres de la Vila Olímpica, aquell túnel tant llarg. Temps i quilòmetres per mi, per fer rodar el cervell -sense passar de vuitanta- i enmig del silenci ploma anar recorrent idees i històries, records i anhels, llum rere llum rere llum.


Encara no l'he sentit, però el teu francès m'encantarà.

fahrenheit

Prohibicion por preferencia, respeto o salud.
Si ellos odian el tabaco, prohibid fumar, está bien.
Pero ahora, y no por venganza, quiero que se me reconozcan mis derechos, del mismo modo. Y no sugiero, reclamo:
Yo odio el aire aconcidionado, no quiero una temperatura creada de forma artificial, no quiero que me expelen gérmenes mantenidos en los filtros, no quiero 19º en verano. Quiero que el verano sea verano, quiero que el sudor sea algo normal, no algo de qué avergonzarse.

Porque yo lo valgo

Nit de poetes, de trucar-te i d'endur-me el Bolaño al desert. El nou nòrdic com una segona oportunitat, com l'enèsima segona oportunitat, que en realitat la vida no té problemes i si trobes la carn poc feta te la passa una mica més. Avui me n'he adonat que quan faig compres al súper ho faig en clau de dinar, de dinars, mai en clau de sopars. No tinc res menjable al vespre, cap sopa, cap arròs, cap verdura per bullir, cap ou per fer una truita. He robat arròs a algú del pis i he buidat l'última llauna de tonyina. Caminant pel barri de nit pensava que els meus carrers són súper de violació. La localització perfecta, vaja, llums càmara i acció, Santa Teresa. Per això hi ha la caserna dels Mossos, però tots deuen ser dins, mirant aquell reportatge del Barça. I res, poca cosa. La conversa grata, la ginebra dolenta i el mal de cap considerable em fa estar content. Pel fet de tornar a sentir-lo, una altra segona oportunitat que no m'he deixat perdre.

obvietats

Primera nit amb nòrdic al pis. Nòrdic nou, s'entén, després de les setmanes de fred horrible aquesta manta no abriga gens què foto collons què foto canvio de posició. Després dels malabars, el nòrdic sembla jugar fent trampa, rodetes a ambdós costats de la bicicleta. Tots hem tingut mil nòrdics abans, tothom dorm amb nòrdic i el nòrdic és la norma, però aquest em tapo i ja està se'm fa avorrit, simple, massa Windows. Òbviament, i a l'espera que dissenyin un nòrdic complicat expressament per mi, em quedaré amb aquesta simplicitat i passaré les nits torró de mi que sempre acaben amb despertar perfecte i descansat.

Al matí he creuat Barcelona a peu, novament, després de tornar a comprovar que no hi ha cap manera ràpida motoritzada (transports públics) d'anar de Sagrada Família a Francesc Macià. M'agrada Travessera, llàstima de les iaies i els gossos i els carrets i les parelles de jubilats que s'entesten en anar de costat en una vorera de centímetres. M'agrada la part de Travessera Via Augusta enllà, Muntaner, Aribau, aquella pijantor monocroma. M'hi sento còmode, tothom va a la seva, ningú et mira i quan ho fa és amb fredor i suficiència. Tothom té l'autoestima pels núvols i hi estic còmode, entre tanta inhumanitat, em permet no fingir i anar tirant, fent la meva. De vegades fins i tot em faig el transgressor i somric, per ofendre'ls.

Els meus dinars tots s'assemblen. Sempre la mateixa amanida de bossa amb els mateixos tomàquets xinesos i el mateix cogombre, sempre el mateix vinagre i el mateix oli. Sempre la mateixa pasta amb la mateixa salsa de pot i el mateix formatge ratllat. La mateixa cadira a la mateixa taula, la mateixa estoreta per no tacar-la, el mateix plat, el mateix got de plàstic ple d'aigua de l'aixeta. Els meus dinars s'assemblen, com si quan poso el xip dinar sempre fes els mateixos passos, obligant-me a no pensar. Com si m'alleugerissin, aquest viure de recepta, aquests instants de fórmula, pas 1 pas 2 pas 3 executats de memòria. Deixar de ser jo durant uns minuts per trobar-me amb una avorrida enèsima versió de mi quan em toca menjar-m'ho.

monetize

Surts de casa, avui estrenes calçotets. És fosc. El bar de la cantonada encara no ha tancat, però ho farà aviat, els dos paios que el porten -sempre has pensat si serien gais o no, també podrien ser germans- ja badallen després de tot el sant dia oberts. Són l'únic bareto on s'hi parla català del barri. Tires Marina avall i tot el que faràs és això, tirar Marina avall, tirar Marina avall. Lluny, entre els eixamples que s'aboquen a la calçada veus part de les torres, que marquen el destí, que fan de far, d'estrella de Nadal si necessiteu una metàfora de temporada. Fan de far és un dir, un dir bastant estúpid perquè no fan de res, són allà i prou, però t'agraden, t'agraden les torres de nit, t'agraden molt amb tot aquell tou de llums d'oficines obertes aleatòriament, com quan sorties del campus Ciutadella i vorejaves les putes i els bicings fins el metro, amb les torres omnipresents, mirant-te altives els tres minuts de trajecte entre clacs clacs clacs de sabatetes de taló. Les torres, sempre les torres com el més enllà el més amunt, la nostra lluna Truman, el no hi ha res més que ens ha acompanyat tants i tants dies, vespres d'estiu de barceloneta plena i el nostre enamorar-nos d'extres sense línia, sense frase, sense que la càmera ens enfoqui i ja ens va bé. Les torres al fons sempre, sempre les torres al fons, metrònom i atmosfera, pòster mal penjat, la llengua, el tacte i el to d'aquest anar i venir per la puta ciutat, tic-tac de badallar o desesperar-se, insignificant alternança entre l'estimar i el matar-nos, avui o quan toqui.

pañuelos

Et poses el que trobes, sovint vas brut però intentes que no es noti. És a dir, no et sap greu anar brut, no et sap gens greu anar brut però et sap greu anar brut. Et sap greu pel punt social, pel què pensaran, la motxilla que duus de tants anys, que encara pesa, que pots fer que no hi és però encara la veus. Però cada vegada menys. Et poses, doncs, una samarreta bruta, tacada, i l'amagues sota una camisa més o menys neta. No t'afaites però t'has dutxat. Podries no haver-ho fet. Tant te fa. Surts content, la roba és la de sempre, la que t'agrada. Et compraries deu pantalons iguals, deu samarretes més i mitja dotzena de jerseis negres idèntics, amb això en tindries prou. Aquesta íntima satisfacció d'haver eliminat el 'triar la roba' entre les necessitat diàries, et dius. A la vegada, però, recordes que de tant en tant t'agrada posar-te alguna cosa diferent, alguna nota de color, canviar, potser aquell jersei de ralles. Però són excepcions, t'agrada que hi hagi una norma. Tampoc et fa res reconèixer que les normes canvien, de manera que si de cop tinguessis mil peces de roba també t'hi acostumaries. Total, que tant te fot tot, seria un bon resum, però potser una mica exagerat. Estàs content amb el que tens, sí, estàs content. Avui pateixes per una descripció de fòbia que has llegit al Bolaño, la fobofòbia, por a les pròpies pors. Crec que és el que tinc, et dius, però no vols pensar-hi gaire. Patir, cada cop que escrius el verb patir t'arrancaries un dit. Aviam si l'eliminem, pensa la teva part que feineja, sense massa confiança. Aquests dies estàs obsessionat amb la lectura i t'agrada, t'omple els dies, però ja pateixes per quan s'acabi el totxo, i això que falta més de la meitat de les pàgines. Pateixes per com ompliràs el buit, com t'evitaràs a tu mateix. 'Hauria d'escriure' és la solució que ressona més vegades, però també és la més temuda, la que fagocites a més velocitat. Una de les teves veus, possiblement la més atrevida i burleta, t'insinua que mai serà possible, això d'escriure, de viure per escriure i no fer res més que escriure, i et repeteix que saps perfectament que és un objectiu impossible de complir però te l'enganxes davant del cap, com una pastanaga. És un mentida no faltada de raó, diu el teu jo conciliador, ja que, segons ell, el que és veritat o és mentida canvia. La veu pragmàtica tanca el debat -segons després se n'obrirà qualsevol altre- assegurant que de mica en mica s'omple la pica, que vagi fent textos com aquest, que vagi espigant d'aquí i d'allà, llegint això i allò altre i que em conformi amb arreplegar engrunes i peixos al cove. I així estem.

2009 in memoriam

i el 2020 ja ho pairem.

pistoles de l'Havana

Pretty, vacant and willing

Tornar al motorcycle pop, meu o d'altri. Tornar a la pluja ataca finestra al Rodalies, a les mitges hores mortes que són les mitges hores més vives del dia. Tornar a Maria Antonieta i el res importa massa, conservar aquest plorar tota l'estona. Tornar a les llibretes i els aforismes i les rojades de vida. Canviar els bitllets de 50 per bitllets de 5, tenir-ne molts, oblidar-los a les butxaques. Conèixer gent nova, convidar-la a copes, haver-la oblidat l'endemà al matí. Llegir coses serioses a llocs estrets, que tornin les borratxeres alegres. Donar la benvinguda als mesos túnel, prohibir les restes, ser més que mai.

Comment Moderation

El pànic, vèncer el pànic que sóc jo. Vèncer aquest jo que no surt de la closca, vèncer el xiscle silenciós de cada dia. Canviar enyor per futur, tornar a posar-me objectius, a viure amb exàmens i dates d'entrega. Disciplinar-me la vida, atrevir-me a desitjar i a anhelar, lluitar per complaure'm. L'angoixa de les influències era una autobiografia. Prendre el timó, ser capità, timoner, cuiner i telegrafista, tots els papers de la tripulació. Tornar a sentir l'aura que ho envolta tot, aquesta aura ànima que em duu el nom. Reaprendre que sóc jo qui pren les decisions i viu la meva vida, reconfiar que puc pintar-la, rematricular-la, millorar-la o gaudir-ne en primera persona. Deixar de subordinar-me. Tornar al poder, la titularitat i els papers de protagonista.

beso

ese ritual,
esa danza tan antigua
como el agua
una atracción mutua, zigzagueante
atrevida, fugaz, dirigida
un ritmo
y la gravedad
entre ojos
esa fuerza que une los labios
el gusto, la humedad
la vida

el malalt

El malalt viu tranquil, es passa el dia mirant per la finestra. Observa la terrassa, amb taules de granit i cadires blanques de ferro, rovellant-se eternament entre crancs i fulles de plàtan. Mira la pluja que es perd a la piscina buida. El gronxador que belluga el vent. Els arbres que dansen, tristos i sense música, a tocar del mur.

El malalt viu tranquil i només mira per la finestra. Els matins venen les assistents, el vesteixen, li fan el llit, li deixen la plata amb l'esmorzar. Parlen, però no les escolta. Mira les fulles. Els dimecres passa el metge. Per evitar problemes innecessaris li fa que sí amb el cap mentre, de gairell, continua fitant el jardí.

Els dissabtes ve la família. S'estan a la seva habitació, xerren entre ells, li donen la mà. El malalt preferiria estar sol.

a la butaca perfecta

Plou, i per la finestra al clatell hi entra llum pura, ni manufacturada ni excessiva, només blancor tèbia Ramon Casas, llum adulta i madura i trista, gens nerviosa. Sento aigua i aigua i aigua com respirar transparent i una guitarra sota veu distorsionada que entona els Beatles alguns pisos més enllà. Quan callen o canvien de cançó, sento les ditades fortes d'un piano.

Aquells dies on amb tu en tenia prou. De vegades eren cinc minuts, de vegades tres, de vegades ni em dirigies la paraula. La teva angoixa era la meva i els teus consols eren, per una estona, la meva calma.

adoro els cantautors

I sona la tres i t'acostes ballant, vintage per dins i per fora, enfollida dins l'enèsim modelet d'hostessa delta airlines que estrenes aquesta temporada. I saltes i saltes -'són molts dies de no sentir-los', crides- i fas l'ona i acabes amb aquell contorneig amniòtic de morir-me i tornar en un parpelleig. Et gires, oscil·lant amb els ulls tancats i els braços enlaire i mentre te'n vas, tanco els ulls intentant veure les línies analògiques d'aquell VHS vell i gastat, sí sí, aquell que ho contenia tot, també aquest moment i el que vindrà ara, que lenta com la Mia Wallace t'acostes a mi. Estic 100% a punt, tinc el dit al pause.

Un huevo

estudio VI

80x80cm

mixta sobre tela

2009

el pati de casa

Aquest pati és com jo. És d'una mida mitjana, com un estany dins una illa de cases. Hi ha mitja dotzena d'arbres i quatre bancs. De la sorra hi neixen males herbes, quan de canalla la trepitjàvem més no se'n feien tantes. A l'altre extrem del meu balcó hi ha un bloc alt i prim, grisenc, amb finestrals d'alumini, una mica pobre el pobre, i al costat un bloc d'obra nova, amb la façana vermella, però diria que igual de babau. Acaba de ploure i la humitat és tan elevada que sembla una selva. La verdor és de llibre. El cel és totalment gris i els colors aguanten la respiració. No hi ha boira però gairebé, diries que l'aire conté trilions de partícules d'aigua i que, de passejar-hi, acabaries xop o deixaries de tenir set. I aquest silenci, silenci tens, cirereta roja, silenci grans ocasions, aquest silenci tot és a punt per un xiscle de la canalla que surt a jugar, a punt d'un clàxon al carrer del costat, a punt per alguna gran veritat a cau d'orella.

un t'estimo fet de molts t'estimos

És el fred, aquest fred dins de casa i aquest pijama d'entretemps, només cotó fent de camisa. Ja he pujat la calefacció, espero que la cosa millori. És aquest fred i és el temps de fora, aquest plovisquejar malparit que només resta. És el fred i el temps i aquest no saber què fer-ne, d'una setmana de vacances, no atrevir-me a escriure i no atrevir-me a no fer-ho, passar els dits per sobre les tecles i que no n'aparegui cap so. És el fred, el temps, el no saber què fer-ne de la setmana de vacances i aquest estar a mig camí d'enlloc, fragmentat en tres cases, esmorzar en una, dinar a l'altra i sopar a la tercera, palla, fusta i maó dels tres porquets. És el fred, el temps, el no saber què fer-ne de la setmana de vacances, el viure en tres cases i aquestes ganes boges de ser feliç d'una vegada el que m'ofega.

animalario

Alguna cosa en farem, d'aquesta pilota.

no hay nada de que preocuparse

Nadal, veure Solo en casa 1 Solo en casa 2 Love Actually Notting Hill i totes les bestieses nadalenques que et passin pel cap assegut al sofà de casa on no t'asseus en tot l'any i te i manteta i que es faci fosc aviat i obrir aquelles llums del balcó més aviat lletges que vau comprar als xinos i en el modo música són insuportables i que total, no veu ningú, però tant li fa, les pengem i ja està. Però no n'hi ha prou, res aplaca la fera. Nadal, surts i és fosc i fa fred i aquella glaçamenta a la cara tant de llibre i desitjar que nevi, hòstia, que nevi que sense neu res, a quien se le ocurre pasar las navidades en un clima tropical. Sortir, passejar enllocs, caminar sota l'estrellam elèctric, trobar a faltar uns guants, bafarar mals pensaments, però ni així, ni sota zero la fera s'adorm. Nadal, això i estones sagrades de desconnectar-me del magma i del flux de pensament, riuada mai torrent, i baixant Rambles avall patapam: desconnexió, uf, on sóc, respires profundament el moment de parèntesi i et dius 'nano, ja torna a ser Nadal' i penses en aquest any, en com va començar i com acaba, en el que faràs el següent, en si ets feliç, en com aconseguir ser-ho encara més i aquesta mena de foteses. Tornar al cabal més tranquil i confiar que l'extra de sucre amagui l'amargor incessant.

casal d'avis

Hi ha la França radioactiva i hi ha l'altra.

Tenia un txt que parlava d'ella. Era la història que treno aquests darrers mesos, vaja, que va d'ella. I no estava malament, hi tenia una sis pàgines -o potser eren quatre- amb possibles capítols i històries i episodis, tots odiosos, tots d'aquí no passa res, el vespre a casa, el cotxe fins a la feina, llevar-se, dinar amb els companys d'empresa. La idea -crec que mai verbalitzada amb precisió- era fer una espècie de novel·la amb protagonista Virginia Woolf però escrita per mi, per desmuntar aquest tòpic absurd que l'angoixa només la pateixen elles. Que és veritat, només elles saben escriure-la com déu mana, com a mi m'agrada llegir-la, amb aquella [aquí qualsevol adjectiu menys 'sensibilitat'], però volia enfrontar-m'hi i intentar-ho. Fins i tot des de les teories literàries o socials podriem analitzar-ho, això, i el resultat seria banal: frases com 'endut per la postmodernitat, escrivia com una dona i era igual' o 'home o dona tant li fot' tenen bastant sentit, per retratar aquell enèssim projecte fallit. Total, que volia escriure crits, volia escriure i descriure situacions, el procés de fer un sopar, el vespre davant de la tele, minuts i minuts de zàping i que cada frase fos un crit, cada paràgraf un crit, cada minut i minut i minut d'aquesta existència imaginada fos un crit, un crit de 'prou' ofegat per la vida, així en general.

La idea era fer una espècie d'exercicis d'estil à la Queneau on la tesi fos la situació estàndard-quotidiana-bucòlica amb crit, i n'anés retratant un centenar, aniversari en família: crit, bulla a la feina: crit, dissabte a l'hipermercat: crit, amics, mecànic, ascensor, crit crit crit.

Cuní entrevista a Quim Monzó

Cuní: A tu el sexe t'ha donat molt bones hores, no?
Monzó: És bastant agradable.

L'empenta

A vegades tot és Ho vull? És clar que ho vull, però no puc... va sí, me'n sortiré. Ai cony, no ho sé... Va ves-hi hòstia! no collons, que em fa por, Va tira imbècil cagat, que no! que sí cony tira no no no ad nauseam i fa falta una empenta. Que et desplaça uns metres enllà, a la terra de ningú. I en principi no pots fer res més enllà d'avançar fins a l'altra banda o retrocedir acollonit.

En principi.

jaume serra

Migdia al pis, fent com si fos habitual, això d'estar aquí, físicament aquí, i no a l'enlloc de sempre. La taula de fusta és, la cadira de fusta és, acaba el TN, apagues la tele i et dius escriu, fill de puta, escriu, escriu d'una puta vegada, i sense rumb sense idea sense res et fots a repicar tecles, porrompompero de teclat, batucada imbècil de verbs, adjectius i adverbis bruts, sense polir i ben innecessaris. Penses 'cafè?' 'no no, que m'excito' i creus que ja n'hi ha prou de fingir, no és el moment -no hi ha moment? ha desaparegut el moment? com es resuscita un moment? o les ganes d'un moment?- i que has de trobar el moment ja sigui per això o per allò altre o per la llibreta però ara no és el moment, busca el moment, tingues present el moment però ara no és el moment. Abandones el mantra estúpid i fals, i et capbusses novament al món dels dubtes, dubte metòdic, dubte recursiu, dubte monòleg, dubtes que tenen per resposta encara més dubtes.

l'últim del poemari

Les ganes d’estar sol
piscina buida, assedegada.
Finals de maig, platja amb ventada
i tres nens perseguint un cocodril inflable.

Des del buit Ikea,
respiro minut a minut el violoncel
d’aquest dimarts partitura en blanc,
banquet de gratar-me i badalls,
parèntesi de tu, guaret als llavis,
primer fred avui em posaré el primer jersei de l'any.

picas i botas

Pica I
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Pica II
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Botas I
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Botas II
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009

tibadumda patibadabadaba

he vuelto a enamorarme del disco de astrud gilberto, el primero, tierno, amable, ensoñador, capaz, transparente, veladura, color amarillo pálido, cadmio, naranja, azul, blanco, ironico, because love is the saddest thing when it goes away, agua de beber, luminoso, sereno, irónico, nítido, atmosferico, sensacional, tibadumda patibadabadaba

fides feraces sunt

feracissimus sunt fides  
lo de nueva york es como ir al cielo
solo que no tienes que estar muerto
la gente va y vuelve, pero
es el cielo sucio, donde ocurren mis sueños
allá donde inventan las cosas que después me compro yo

no es turismo, es peregrinaje

o una simple ciudad

you don't want to end up like John Henry, don't you?

agua de beber

porque nos parece tan cruda la realidad
nos nubla la ilusión
si en el fondo nuestro problema, infinito
es que ponemos más énfasis en inventarla
que
en decorarla, que en mejorarla
hacerla crecer
lo inmediato nos confunde

siempre creí que astrud gilberto tenía que ser guapísima

t'hi poses massa poca estona i no surt res

No tens temps per res no tens temps per res però tot i així piscina i readings i sopa de miso i poemaris i grapes i cèrvols i monòlegs i passejades rambles filipines i bombay spicys i cibolet i mandarina. No tens temps per res no tens temps per res però sempre hi cap una birra, nova ampolla de Beaujolais Nouveau, una altra birra, metro amunt metro avall fins la muntanya, i el refilar pintoresc de la música sacra.

X marks the spot

Bambification:
    The mental conversion of flesh and blood living creatures into
cartoon characters possessing bourgeois Judeo-Christian attitudes and
morals.
        -- Douglas Coupland, "Generation X: Tales for an Accelerated
           Culture"

X marks the spot

Bambification:
    The mental conversion of flesh and blood living creatures into
cartoon characters possessing bourgeois Judeo-Christian attitudes and
morals.
        -- Douglas Coupland, "Generation X: Tales for an Accelerated
           Culture"

right or wrong

- Oh. I'm flattered!

- mmm... I don't smell anything

Spongebob

Si haces creer a la gente que están pensando, te adorarán; pero si las
haces pensar, te odiarán visceralmente.
        -- Azimuth. Página surrealista mexicana.
 

I made it a rule to forbear all direct contradictions to the sentiments of others, and all positive assertion of my own. I even forbade myself the use of every word or expression in the language that imported a fixed opinion, such as "certainly", "undoubtedly", etc. I adopted instead of them "I conceive", "I apprehend", or "I imagine" a thing to be so or so; or "so it appears to me at present".

When another asserted something that I thought an error, I denied myself the pleasure of contradicting him abruptly, and of showing him immediately some absurdity in his proposition. In answering I began by observing that in certain cases or circumstances his opinion would be right, but in the present case there appeared or semed to me some difference, etc.

I soon found the advantage of this change in my manner; the conversations I engaged in went on more pleasantly. The modest way in which I proposed my opinions procured them a readier reception and less contradiction.

I had less mortification when I was found to be in the wrong, and I more easily prevailed with others to give up their mistakes and join with me when I happened to be in the right.

-- Autobiography of Benjamin Franklin