intentar-ho jo també

Tornar a la font o a aquell carreró de Montpeller. Encabir un Gòsol, muntanya a les galtes i trair-me per un plat de bledes. Renegar buscant un bar, dormir sota mantes pesades. Acabar una llibreta i celebrar-ho, que celebrem massa poc. Que les repeticions sonin noves, descobrir un autor, no pensar en els resultats, la teva pell, enfrontar-me al mirall sense ganyota. Els petits canvis són els petits canvis, escriure el catàleg d'Ikea. Trobar el com sobreviure'm del dia ben d'hora, de bon matí, i que la resta sigui Carsten Höller. Que el Rodalies sigui dolç i la tarda cafeïnada, que el dia estigui farcit de les vostres frases boniques que comparteixo al Google Reader. Que el dijous sigui un dinar copiós i el divendres un avió de matinada, d'aquells d'embarcar a peu de pista, amb els guants i la bufanda. La possibilitat d'un mocha blanc en sofà de conte. Recitals, les cares de sempre, beure més del compte i tan sols escoltar-vos. La possibilitat de dur-te les bosses. El meu abric nou, les rebaixes. M'agrada quan et llegeixo i ho fas tan bé que m'obligues a intentar-ho jo també.

foto 1

Les vinyes s'estenien fins ves a saber on, fins als sofà blau i el teu llit petit sota el gran masturbador. Allà a la caseta no hi havia obridor, i haviem de colpejar les ampolles contra el mur, plenes de pols i sense etiqueta, contra el mur o contra un arbre o contra terra o contra la paret de la casa fins que el tap saltava per compassió. El llit era dur però ens era igual, el terra era de sorra però ens era igual, la calor era insuportable però tant ens era. Feiem l'amor i feiem l'amor i feiem l'amor i de vegades ni ens tocavem però feiem l'amor.

(Tot ho recorde mentre vas estenent la roba)

polos

El nou clip de l'Oliver és total, burbujas freixenet i planos Tsai Ming-Liang. També hi ha escenes aquàtiques i un regust a psicoanàlisi que t'hi cagues. Es nota mogollón que hi ha un munt d'hores al darrere, de rizar el rizo, de brainstorming kitsch d'espinacs. Tot això i la pirotècnia que va sobrar-nos als Pastorets.

apunts abans de currar

Al capítol d'avui s'asseia contenta al patí de sorra del CCCB i menjava pasta al pesto en carmanyola i pensava per si mateixa que repetiria aquests dinars sola, asseguda al sol, amb estona per ella mateixa i llegir i passejar i cultivar-se, i llavors acabava de dinar i guardava la fiambrera i passejava i mirava una exposició i feia un cafè amb una coneguda que s'havia trobat i al final ja n'estava fins als collons, de voltar i enjoyar-se herself, i pensava per si mateixa que l'endemà aniria a dinar a casa o si baixava amb carmanyola se la menjaria a la feina, a la taula de reunions, ben calenteta, i passaria de sortir i de passejar i de creuar-se amb gent que sap on va i què vol a la vida i no se sent sola.


Extret del xat i per desenvolupar, el terrible concepte 'noia prepolla'.

antonio

No, si potser aniria essent hora d'assumir que en el fons sóc un puto clàssic, un conservador, un Paco Umbral del segle XXI, un puto gastat Gil de Biedma més, romàntic i amb criteri, un dat pel cul, l'antimoda absoluta, i en realitat els moderns són aquesta canalleta que no llegeix però ho compensa escrivint molt i malament i omplen llibretes al Seat Panda camí de Montblanc parlant de polles i conys i mística i verdets i reciten cridant i la gent s'acollona i són amics de tothom i s'ho emporten tot i a més duen barrets. Aquests són els moderns, assumeix-ho d'una vegada, el futur és dels hereus dels hereus de qui sap qui i a mi em correspon el paper de pallasso burro, de fracassat que no sap carronyar i viu d'intentar pintar paisatges, de descriure el quan m'abraces, clàssiquíssim verbalitzar-te els petons o sintetitzar la teva primera mirada després del ding-dong. Anar fent, mirar-los de lluny i, de tant en tant, cardar-los una pedrada.

Carrer Marina

Doncs principalment va d'un tio passat de voltes, un tio que es fot de tot i té una puta per nòvia i s'extrapassa de responsabilitats i tot és pum pums i potència desaprofitada i renegar i hòstiar detinguts i cardar amb la puta i robar droga i matar dolents. El prota sembla malalt, potser aquesta és la gràcia de la interpretació, i a l'actor li han cardat una espècie de peluquí raro que li fa un front com les pròtesis del Polònia. Però està bé, sobretot a partir d'aquell punt que la peli creua la frontera del gènere i ja no et creus res però precisament per això se't fa interessant, entrada la placidesa, tot és com si fos real però saps que pot no ser-ho, saps que el mort pot començar a ballar breakdance al ritme d'una delirant música country envoltat d'iguanes i no passarà res.


L'altre dia vam anar a la filmoteca. Si fos per mi, encara la faria més sordida.


Avui m'agradaria viure un dilluns en color, sense la cortineta esquerra dreta que entra el blanc i negre paperassa, correus de merda, cursor cosint la blancor full en blanc. No és que no vulgui treballar ni anar a la feina ni el tren de la bruixa, és només que estaria bé que fos de colors una mica tot, una mica amb iguanes per allà, una mica let's make it different de res. Que es noti que s'ha acabat el cor de la ciutat, per entendre'ns. Que comenci amb música guai acompanyada d'uns crèdits creatius, tipus Saul Bass potser, i que la fotografia fos una mica moderna, dura, freda, Honor de Cavalleria. Que no vulguis de canviar de canal, hòstia, que ja és molt.

heliovàter

La felicitat és un diumenge amb sol, esmorzar de bar, que el pa faci crac i el fuet sigui decent. Un minut mut, tots els colors del cafè amb gel. Aquest silenci, que no té preu i si l'hagués de posar diria suc de taronja, pizza freda, llibre de Foucault.


A la dutxa, pensava que tinc una relació especial amb els jerseis de coll alt. M'atrauen però posats no m'hi sento còmode. I la gent que els duu em generen el mateix tipus d'atracció rebuig. Potser és alguna cosa sexual.


Al vàter d'un bar de Gràcia hi havia l'acudit del 'and such small portions' escrit en una cartolina com si se l'hagués inventat el puto amo del bar. He tret un boli i l'he atribuïda correctament a qui tocava. Llavors he continuat bevent.


Per últim, ahir vam fer l'última a l'Heliogàbal perquè ens venia de passada i era gratis i va resultar un frau bastant exagerat i bombardejable. Diguem que, sense música i tot, s'hi aplegaven milers de moderns copypastejats. La modernitat imbècil, suposo, que no sap estar sola i tria un zulo de fum vermell per engabiar-se i escridassar-se obvietats pop a l'orella perquè fa nostru i és on toquen els grups que realment valen la pena. Heliogàbal? Heliovàter.

maria amorós

Corre corre que no t'atrapi, que no t'atrapi, distreu-te, distreu-la, fes com que no hi ets, fes que tens feina, fes que ara no t'hi pots posar, fes que ara no pots estar per ella, que tens vista, que vas brut, que avui és diumenge, que demà marxes a la Molina, fes com aquell qui, fes com aquell que, fes com si res, fes com si no, fes com si mai, fes com si de cap de les maneres, fes que no, que no, que no pot ser, ho sento, arribes tard, arribes d'hora, estem plens, és que m'acabo de depilar, ja tenim els tiquets, no ens queda carpaccio de vedella.

tate aqui hay realmente definitivamente algun resquicio perspicazmente inevitable de tomate

total, lo que exponen en la tate es lo que le gusta a la gente, lo que debería gustaros





.

ecos de sociedad: un-do

Hace tiempo que pienso en un concepto que conduce ciertos aspectos de la vida y del arte que me gustaría comentar. El concepto de deshacer. Le daré unas cuantas vueltas a modo introductorio y denotativo. Un esbozo.

Deploro ciertas artes contemporáneas, cómo el vídeo o la música o el diseño o la ilustración por una simple razón y es que incluyen una opción nueva para el mundo. La vuelta atrás. La memoria intangible. El control de los momentos en el tiempo bajo la capa de la memoria informática. Deshacer. No es que no sea bonito, no. Pero en la vida no existe esa opción. La ha creado el hombre en su propio distraer, para su benevolencia y admiración, para su ingeniería, para su desarrollo. Pero en algo esta equivocado. En la vida no se puede deshacer, sólo podemos soñar con ello. La idea misma de deshacer facilita demasiado las cosas. En arquitectura se puede diseñar, pero una vez construyendo no se puede deshacer. Se pueden tirar cosas al suelo y volver a construirlas, sin que se note si queréis. En la pintura no se puede deshacer. Se puede borrar, lo que conlleva, la mayoría de veces, borrar lo anterior, lo más profundamente hincado en la tela o el papel, pero no volver atrás en el tiempo. Y creo que es importante para comprender la vida y el arte. Arte como algo real. La conquista de la naturaleza, no de lo humano.

No me quejo, no es esto un lloriqueo, deshaced todo lo que queráis. Yo voy a intentar captar el contacto con la originalidad de la experiencia e intentar fundirla en mi actitud. ¿Cómo sino mejorar?

Preguntadle a un músico si quisiera volver atrás antes de cometer el error. Os diría, probablemente, que sí, en un concierto, no en su casa, pues él/lla, en el fondo, practica el error para eliminarlo. No quiero saltarme los errores sino estudiarlos para aprovecharlos o no tener que cometerlos en futuras ejecuciones. Eso pienso. Sino, ¿de qué serviría el ensayo?¿qué aprender?

Alguien podrá decirme: cualquier artista puede volver a empezar una obra, deshacerla y volverla a hacer. Y quizá el rollo arquitectura no ha sido suficientemente bien explicado. Para mí, en mi cosmogonía, eso sería imposible. Sólo existe una obra, una tela, que deba albergar un único motivo, sea cual fuere, aunque fuera éste malo o turbio o confuso o inconcluso. Cada tela es una realidad, cada papel, cada pared. Nunca se puede memorizar ni volver a formar todo. Porque estas artes a las que me refiero son orto-naturalis, siguen la razón o sin-razón de la naturaleza. Están hechas con ella. Los pequeños detalles, las grietas, las estocadas, los brochazos, no se pueden duplicar, representar, son perspicazmente reales.

En estas artes digitales se provee al hombre, al creador de la posibilidad de la memoria de acción, historial de acciones, y se puede volver atrás no en el tiempo, sino en la ejecución, 2 clicks antes, 2 opciones antes. Esto sirve muy bien para realizar proyectos perfectos. ¿Pero es ésta acaso la ambición del ser humano?

A no ser que hablemos de producto, acabado, bien acabado, bonito, arte a lo actual. Diseño gráfico.

Como antes decía, la perfección es una ambición humana, sólo en lo humano puede triunfar. La, si me lo permitís, trascendencia, es logro de lo natural. No es el gusto de los humanos, no es solo asunto suyo sino algo que concierne a la naturaleza entera. Cuando un hombre convierte un trozo de madera en una flauta la naturaleza, en sus vetas, en su persistir en el ser, obra con él.

Nuestra cultura es de niños, se glorifica ahora la perfección porque está al alcance de lo humano.

Focalizar el error, trabajarlo, ofrecérlo como desviación, inicio, punto y aparte. Controlar el error. Usarlo, siquiera, para crear cosas más bellas de las que nos han dejado los que existieron antes que nosotros.

No me expreso con la claridad que deseo. Esbozo queda.

otros diran que aun con todo

la personalidad es inimitable e insustituible

si eres bueno con desahcer seras mejor

pero si eres malo

por mucho deshacer

seras igual de malo

No os dejéis seducir, niños y niñas, por la facilidad del lado oscuro del deshacer. Aprended! Floreced!

De todos modos me dejo apuntado un hilo para otro tema.

En metafísica ha triunfado la idea de que lo pensado/pensante puede llegar a ser material, y la prueba son las computadoras, lo digital, lo pensado, creado según ideas que se mantienen flotando entre electricidad mientras las trabajamos con el ratón.

polla

Aquesta puta idea, repetida fins a la sacietat, que en Pepito a l'estranger hagués estat un gran poeta un gran pintor un gran filòsof un artista universal i en aquest país no ha passat de borratxo insignificant. En Pepito a l'estranger beuria pastís enlloc de ratafia i seria igual d'infeliç i de borratxo i de petit poeta petit pintor petit filòsof artista local que ara, escrivint en francès, alemany o la llengua de la Reina Victòria (beckham). Puta història ficció, la pastanaga de fracassats, el consòl dels personatges secundaris.

Per altra banda, avui tenia un capítol d'història boníssim baixant sota la pluja aquest migdia, en aquell tros de Plaça Catalunya que hi ha davant del Triangle, passat l'Habitat i abans d'arribar a l'òptica, però l'he perduda totalment i no hi ha manera de recuperar-la. Si algú la troba que me la faci arribar, gràcies.

sin titular

por titular

técnica mixta sobre lienzo

137x97cm

via FFFFOUND

L'agradable retorn a la lectura té els seus efectes secundaris, en el meu cas visites a la Laie del CCCB d'on sempre acabo sortint amb títols de llatinoamericans que ni coneixia, endut per l'entusiasme i el mustisme del recomanant. Avui han estat 5 desconeguts i el metrònom Ferrater. Després de dinar amb la poeta -algun dia la convidaré a participar en aquesta pàgina si no s'atreveix a crear el seu puto blog d'una vegada- he vagat per Barcelona i la pluja i els terres molls i la bossa de Laie molla i a mitja caminada fins el pis, mentre aguantava el paraigües amb una mà i el telèfon a l'altra, la puta bossa de paper ha cedit per la puta base i el puto Nick Cave ha aterrat a la puta bassa més gran d'Escòcia. Ha estat el moment risas enlatadas de la tarda. M'he tranquil·litzat, he recordat en mantra que ara sóc feliç i he continuat caminant el trosset que quedava. Pensava en els controls als aeroports, que allargaran l'etern embarcament encara més estona, potser fins el punt que ens passin les ganes de viatjar. Total, tot arreu és igual. Pensava això mentre recorria les tres illes de cases que em quedaven uns metres darrere d'una parella de quillos d'aquells de pantalons caiguts i gomina regalimant clatell avall. La noia li posava la mà al cul del nano i li anava massatjant. Llavors he pensat que el gest, un clàssic del quillisme, és un succedani d'agafar la polla i estrènyer-la en força. És un moment clau de tot polvo, en el moment en què ella t'agafa la titola i l'estreny en força saps que has guanyat, saps que farà el que li manis, posseïda per l'escalfor sobrenatural del teu Tutanc'mon.