chumbawamba

destitulado

116 x 89 cm

mixed media on canvas

2010

Si et sobren fills, avia’ls una guerra

Veient aquesta foto m'ha vingut al cap: del metrònom ferrater, imprescindible la gravació que fa Pere Portabella de Ferrater recitant al festival popular de poesia a Barcelona (25 de maig de 1970, davant 5.000 persones).




Cançó del gosar poder.

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

sin titulo

sin título

100x80cm cada pieza

técnica mixta sobre lienzo

2010

Fartanera

La buidor original, el giny que es reconeix i palpa innovador, l'elegància acadèmica mètrica poètica canònica, jo sóc dins del temple i tu no, jo en trio les columnes i tu no, jo pontifico i tu no hi ets, afarten com un pastís de nata barata amanit de trufes llufes de can Margarit. I la dona passavolant que s'abraçava a un fanal es pixa a sobre d'ells.

Missy Queen's Gonna Die

Everybody has a different idea of love. One girl I know said, "I knew he loved me when he didn't come in my mouth".
(Warhol)

- No busquis respostes i balla
- In this film / That's no fun
- La nit pot ser tot lo electro que vulguis, estimada, que no trobaràs respostes, avui no
- and got something nice, so say do you know
- No aconseguiràs marxar amb res, potser ni tan sols podràs marxar
- You wanna hold me and you want to touch me
- Ja t'ho he dit, no hi ha sortida i la d'emergència té un cadenat
- In this film / That's no fun
- Potser allà
- To play the part
- I ara què?
- Of a missy queen, pussy cat...
- No no...
- sweety, honey, treasure, darling, sugar comb
- Bueno va
- Sugar comb
- T'electroestimo.

Joanic

Baixa a la plaça en diumenge el matí i tot el buit nocturn és ara batibull de vida. Hi ha canalla perseguint-se en patinet que li passen a tocar, canalla rere la pilota que esquiva, canalla al sorall, canalla que plora, canalla que dorm, canalla que crida que s'ha cagat, canalla que crida per cridar, tota canalla possible i els seus assistents, mares, àvies, amigues solterones de la mare que avui venen a dinar, sempre nervioses i cabell curt i fumant Ducados, la tieta Cinta que baixa amb la bata a fer-la petar i els porta un túpper amb les galetes que va fer ahir a la tarda, mentre en Pedru era al bar mirant futbol. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tot és xivarri i moviment i els bancs presos per avis de totes les boines i colors fent-la petar o gaudint en la quietud del lent assecar-se, notant com la pell se'ls tiba una mica més i se'ls fa un nou plec al front o al coll mentre un pare i un fill juguen a ping pong a la taula municipal d'acer i la pilota bota malament per les cagarades. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tanta tanta tanta tanta vida l'ofega una mica, el mareja inicialment, però quan aconsegueix sobreposar-se'n, quan recolzat sobre un cent vint-i-set blau cel inspira profundament el fum de la calada i aconsegueix centrar-se, llavors pensa que tanta vida és bonica, què carai, que la gent té dret a viure més enllà del què ell opini o faci, més enllà de la seva opció. Sorprès d'aquesta reflexió que, sens dubte, l'ha assaltat amb la guàrdia baixa, escura la cigarreta i mentre la trepitja, pensa que la felicitat que deuen sentir nens i pares i jubilats i gossos podria ser similar a això que li sembla notar a l'estomac, podria tenir alguna cosa a veure amb aquest inici de, amb aquest a la punta de la llengua que comença a sentir a la boca de l'estómac, podria ser el que segueix a aquest shift i efa majúscula que li parpelleja, podria venir d'aquí, pensa, però en qüestió de segons la bombeta vermella a la panxa s'ha fos novament, la efa ha desaparegut i aquell no sé què tan estrany ja no hi és, potser endut una onada de sucs gàstrics o remordiments.

¡Reíd, rientes!

Acurrucado en un rincón de la bodega, abrazándose a sus rodillas, el hombre no conforme consigo mismo se balancea y se pierde en el laberinto de la autocompasión. Después su imaginación rota viaja por los callejones encendidos de la ira y la venganza, por los atajos de los juicios sumarios y las avenidas de las penas capitales. ¡Destruiría tantas vidas, si pudiese!

Se imagina apostado en una ventana, disparando rayos de plomo contra la escoria que escupe columnas de mármol dórico por el culo, esos talibanes de mierda, esos madafakas. ¡Pero hay tantos!

Acurrucado en un rincón de la bodega, abrazándose a sus rodillas, el hombre no conforme consigo mismo reza:

¡Reíd, rientes!

¡Desreíd, desrientes!

¡Risueñad las risas, reídamente redereír!

¡derreíd sonreidamente!

¡risas sobrerrisas -risas de sonreidero reidores!

¡hilaridad risas, risas de sobrerreidores risueños!

¡sorrisueños, risueños,

sonreíd, ridiculad, risando, risantes,

hilariando, riendo,

reíd, rientes!

¡desreíd, desrientes!*

Y luego quizá se pegaría un tiro, si no estuviera desarmado y perdido a la deriva, en el fondo de la bodega de este barco mercante sin bandera. Y ríe y desríe y se da palmadas en la frente. Cualquier país de mierda será mejor que este. Sin duda, sin duda.

*Khlébnikov-Campos, Embrujo por la risa

triangle pitagòric

El personatge s’ha fos. Només en queda un senzill triangle pitagòric –era aquest grec?– del qual ni tan sols es pot calcular una mínima profunditat. Ni rastre. Els tus esmicolats recorren com nans esmunyedissos, mal repartits, les escenes que es reprodueixen no se sap per què. Són nans plans que es somien autèntics, que verbalitzen guions inconnexes. Quan es troben en ramat, els nans s’apleguen per abaixar-se els pantalons. Mostren, satisfets, els seus calçotets llargs vermells. Per la gràcia dels calçotets llargs vermells. Ha estat una feinada trobar el consens. En grup, els calçotets llargs vermells tenen molta gràcia. I la societat avança i som cada cop més moderns.

the film not the village

Una dona es llepa el genoll, sensualment, com una puta pensa mentre es llepa el genoll tota contorsionada i amb De Koonings a la ratlla dels ulls. Mentre la dona es llepa el genoll un fotògraf li va dient llepa, llepa, així així, llepa amb el to obscè i calent de rigor i avorrit va fent clics i bellugant-se al voltant d'ella i tot és molt professional però en realitat el fotògraf pensa en Hawaii, daikiris arran de platja en una tumbona -mai gandula- i en aquella indígena que se'ls va acostar arrossegant els peus a la sorra i els va oferir braçalets i pensa en els ulls de la indígena croma pacífic, en aquells ulls la seductora pedrota falsa del braçalet que t'oferia i que vas comprar per la foca que jeia al teu costat i ara cada vegada que se t'arregla se'l posa i tu hi veu la indígena, en aquella pedra falsa i penses aloha, minibar i sexe anal. El fotògraf, la indígena, la model i el tonto que aguanta el porexpan per no sé què de la il·luminació i ell no en té ni idea, és el primer dia de feina i li han dit 'tu aguanta el porexpan' i ell flipa amb tanta tia bona llepant-se i pensa vale ja de de fotos, aquí quan es comença a follar, però no gosa dir-ho perquè potser van en sèrio i encara el fotran fora, reflexiona, i llavors recorda l'imbècil del plató de tele d'abans, assegut al costat de la pica, aquell que l'ha increpat dient-li 'que no has pagat per aquest Mistol, tu?' vestit de dandy de Banyoles.

Ah bueno, i pels nous, jo sóc el de la carta de navegació, les latituds, les longituds, el cabestrillo i tota la mandanga, però em trobareu majoritàriament a coberta, jaient entre contenidors i bevent.

yo diría papaya

..me inunda la banalidad, naufrago en ella a menudo y ahora que este barco esta lleno de escritores no se si usar ya más la palabra, casi me resisto a salir de mi camarote y, probablemente, sólo lo haga impertinentemente.

Y es que en el fondo, queridos telespectadores, estoy profundamente decepcionado con la palabra, una arma, que fue camino real para mi, como para tantos otros, pero que a menudo queda corta para hablar del hombre, desde el hombre y para el hombre.

A menudo se me revela, como un cajón lleno de cosas del que sólo conocemos la etiqueta. Un baúl inescrutable. Y las palabras son símbolos que remiten a un numero incierto e indefinido de cosas, por no hablar de sensaciones. Una concepción errónea, pues es de su uso, su sintaxis, su hilar, en el que se construye la realidad.

Aunque debo corregir, ¿veis lo que os decía? - de hecho, es a mí a quien se le queda corta.
Yo diría papaya. Vamos a la isla de la papaya.

Huir

Es de noche y un hombre no conforme consigo mismo huye. Alguien grita en la sombra; "¡Allí hay un barco mercante! ¡Lárgate ya y deja de dar la vara con tus miserias!" "¡Y adónde va!", responde el hombre no conforme consigo mismo. Pero nadie responde. "Me importa un carajo, en verdad", se dice el hombre no conforme consigo mismo y que huye.

Observa a una mujer joven borracha como una cuba abrazada a una farola que se enciende, que se apaga, que se enciende, que se apaga. ¿¡Adónde va, adónde!? Tampoco ella lo sabe, o no responde, ocupada como está abrazándose a esa farola. Habla sola en un idioma raro, con la mirada escrutando el cielo oscuro, pegada al halo de luz naranja y palpitante.

"No importa. Yo me largo." Y el hombre no conforme consigo mismo y que huye cruza corriendo la pasarela, dando tumbos, y se esconde en la bodega. Los tripulantes hablan raro, en algo parecido al italiano o al francés, en verso, y maldita sea, tampoco ellos dan la impresión de saber nada de nada en absoluto.

el poema endesa de l'anna

Abans, de camí cap a casa,
passava sota un fanal de llum pansida,
—despulla de polígon industrial—
que ara s’encenia, ara es fonia,
just quan el meu pas desendreçat
s’hi compassava.
Sempre he tingut una inclinació
cap al realisme màgic,
i per pura fabulació infantil
vaig voler imaginar que era un senyal:
en l’insondable atzur còsmic
ara algú naixia, ara algú s’apagava,
com si el món s’orquestrés
a partir d’un lúcid pentagrama;
quan en realitat era,
una vegada més,
una falla del sistema.
Salta l’automàtic.
Seguirem esperant algun senyal,
escrutant el cel.

rebaixes

Jo què sé, potser viure serà això, aquesta permanent renúncia a les certeses, aquest ballar hits vells i que mai posin la meva, aquest no-Hollywood bolso fals. Allò que deies de l'estar més bé que mai i tant malament com sempre, el desitjar canvis endut pel barrinar constant i després córrer a buscar l'undo. Jo també escric misèries, és quan em sento millor, que cantava aquell. El daltònic jo, em queda recordar dissabte o quan llegia els detectives. La vida això, aquest fregar cordes fluixes, aquest sempre arribar tard, aquest conformar-me amb el bueno va perquè toca, perquè sí, perquè això és ser gran. Somriure ganyota, bolis que s'acaben, Guillem Simó. Buscar y reemplazar tots els sis per potsers, canviar els potsers per no ho sés, allà on hi ha sempres posar-hi quasi mais. Que l'Oliver deixi de tenir sentit o en tingui més o en tingui menys o ens sigui igual.

mishima

El dia ha estat dolent dolent. Aquest no ploure de perdre apostes a mi em guanya, què voleu. En diversos moments -dues, tres vegades- he estat a punt de renunciar, de deixar la funció i dir aquí us quedeu i baixar de l'escenari, travessar la platea i sortir per la porta principal. El dia ha estat difícil, ple de nombres absoluts, negre sense matisos, gens Clyfford Still. El dia ha estat lamentable, sense humor, sense xispa, efecte monocrom allà on no toca, ja m'enteneu. No hi ha hagut cap sinalefa, cap minut Miranda July. El dia ha estat lamentable, com el vi car del sopar, com les hores a la feina, com les mirades o com aquest fred si-no-no-si ves-te'n a la merda, com el dia, el dia que ha estat una merda i això que estrenava calçotets i samarreta. El dia, pausa dramàtica, ha estat una merda, punt i final.