el poema endesa de l'anna

Abans, de camí cap a casa,
passava sota un fanal de llum pansida,
—despulla de polígon industrial—
que ara s’encenia, ara es fonia,
just quan el meu pas desendreçat
s’hi compassava.
Sempre he tingut una inclinació
cap al realisme màgic,
i per pura fabulació infantil
vaig voler imaginar que era un senyal:
en l’insondable atzur còsmic
ara algú naixia, ara algú s’apagava,
com si el món s’orquestrés
a partir d’un lúcid pentagrama;
quan en realitat era,
una vegada més,
una falla del sistema.
Salta l’automàtic.
Seguirem esperant algun senyal,
escrutant el cel.