Algunos estados fallidos

La mexicana que le robó el corazón y lo lanzó al suelo y lo pisoteó se acuesta con otro.

※

La eslovena de espíritu libre e incomprensible y que tenía una cicatriz que le recorría la espalda de arriba a abajo está lejos, muy lejos. Inalcanzable.

※※

La italiana que lo era todo y que al fin y al cabo no fue nada le visita en sueños una vez al año. Era preciosa y su mirada triste sólo una artimaña.

※※※

El brujo negro tenía toda la razón cuando le dijo a esa pequeña venezolana que un día un extranjero la amaría, pero a su manera. La maldición, ese fukú, cayó sobre ellos sin piedad y les destrozó las vidas.

※※※※

De esa catalana él es el pagafantas, el amigo calvo. No es capaz de mirarla a los ojos, por temor a enamorarse y perderse de nuevo. La odia como una condena injusta, pero vuelve a ella invariablemente. Sigue pagando fantas, sigue invitándola al cine, sabiendo que a última hora recibirá un mensaje o llamada declinando ofertas.

※※※※※

Hay un sinfín de estados fallidos en el mapamundi que ha colgado entre los contenedores que le aíslan de la tripulación. Por eso cree que es un ácrata, un anarquista y un cobarde; porque sólo ha visto caer países, derrumbarse amores, arder banderas, incumplir promesas. No hay en el amor estado del bienestar que se precie.

eh-difisi nuevashor

Los edificios, edificios y mas edificios, tantos como personas, quiza, como arboles, que crecen a un lado y el otro de los caminos, insondables, entre basura y humos, leones y gacelas que revolotean, libres, por doquier. Lejos de ser monstruoso acaba resultando, casi, acojedor. Como si uno estuviera, todavia, en un clima primitivo, envuelto entre arboles centenarios, que ofrecen proteccion y guia. Una mezcla entre monta;as y arboles que abruma y sorprende pero que tambien calma y relaja. Sabes que estas dentro. Una peque;a gran carcel donde nadie quiere salir pero donde cuesta 15$ la hora de parking friendly-price, amigo. Un olor casi primitivo, familiar. Todo el mundo viene a traer lo bueno de su cultura a esta gran babilonia, aunque eso si, tambien es un gran disneylandia de la felicidad empaquetada -thank you for your visit, come again anytime-

O'er the land of the free and the home of the brave!

2666

I això d'ara són patates i són olives i vermuts blancs però podrien ser croquetes i seitons i bunyols de bacallà i allà, enmig de la llardositat feta cinc a zero a la cuina contemporània, ens abandonem al viure la vida estadísticament, dia cinc estrelles o dia dues Moritzs. Com a la parte de los críticos, quan Pelletier i Espinosa recorden la conversa amb la Norton: Los veinte minutos iniciales tuvieron un tono trágico en donde la palabra destino se empleó diez veces y la palabra amistad veinticuatro, etcètera. Els vèiem ahir al Lliure, interpretant l'obra temple, i haguéssim viatjat a París per veure-la i a Sudamèrica per veure-la i on fos per veure-la i haguéssim parafrasejat la Susan Sontag sobre les onze hores de Sátántango i allò del 's'hauria de veure un cop l'any' aplicat al ritual bolañístic. I sí, aquesta segona vegada també m'ha semblat excessivament rigolística i esteticista i tecnologista (els crits i les càmeres al pis final de Fate, l'horrible eco als gemecs de Crímenes, la llum tornassolada, o l'innecessari camina-footing-sprint-càmera partida-final de tot) i tot i això m'ha sacsejat encara més que la primera vegada.

Apagades les llums i projectat el títol, '2666 de Roberto Bolaño', ja hagués arrencat a aplaudir, com fas a Sitges quan comença un Johnnie To o un Takashi Miike, irracionalment feliç, conscient i inconscient alhora del què t'espera. Però el que vindria a continuació encara era més important. La primera vez que Jean-Claude Pelletier leyó a Benno von Archimboldi fue en la Navidad de 1980, en París, en donde cursaba estudios universitarios de literatura alemana, a la edad de diecinueve años va posar-me tota la pell de gallina, braços cames espinada escrot, tot tot, droga dura, sang bullint, com de cridar, com d'emmarcar, disc de platí, pam! greatest hits existencial. La sensació de tornar-hi a ser, suposo, les mil novenes. I llavors tota la resta, el ritual. Archimboldi, Edwin Johns, la pallissa al paquistanès. El fragment de la Lola i el poeta i el filòsof i Mondragón, de llàgrima viva. O la dansa del Carvajal que sempre serà la dansa del Carvajal, allà al mig. I en Fate i la gasolina i el llarg etcètera de les cinc hores històriques que sempre ens passen volant.

Apunt pels que la revisquin (aquí o a París): a mi m'ha tornat a semblat excessivament discursiva i indirecta, massa monologada. No veig com es podria recuperar la convenció dramàtica que -almenys a les universitats- defineix acadèmicament la teatralitat, i abandonar el narrativisme -Crímenes ho aconsegueix i Fate també, però és Bolaño i fins i tot l'altre Bolaño -Detectives- és sempre narració, monòlegs roshomonejant al cent per cent- però en el fons... no caldria haver primat els diàlegs? Estem fent teatre, no? [Bé no sé, era per dir algo, que no sembli acceptació incondicional, gracias a la Virgen de Guadalupe, al Sagrado Corazón, al Cristo de Medinaceli, etcètera].

Com sempre, les anàlisis bones les fa altra gent a altres bandes. En aquest cas, n'he trobat un d'un tal Quinina a una web que diria que està extingida. Ni puta idea de qui deu ser, però hi toca, diria.

Prèvia de Mitja Marató

Per més que corris, el final del passeig apareix sempre com un oasi inabastable al qual arribes esbufegant, sempre. Al capdavall tens una font molt més ridícula del que semblava a falta de 500 metres. La fita del quilòmetre en temps rècord és xavalla que se t’esmuny de les mans. Tornes a prendre aire i arrenques a córrer cap al següent oasi, a la captura de la propera estació de l’absurd.

Herba nua

Amb el tren passava pel costat del follòdrom durant anys. El follòdrom particular a l’aire lliure, herba nua i esmicolada en accedir-hi, ja del tot embrossada en endinsar-s’hi. Quina metàfora. Des del camp erm divisaven, en acabar, l’estol lluminós de polígon industrial. L’antic follòdrom de petons brutals, posicions extraordinàries, grapejades vitals, mamades incendiades, fornicacions a pleret –com qui degusta cada detall del viatge– i a tot drap per culminar un esclat més gran han quedat en aquell camp. El tren entra en un túnel breu i a l’altra banda el paisatge és fet d’una llarga estesa d’indústries muntables i desmuntables, de formigó, llarguíssimes naus cimentades que s’imposen, l’imposen i li claven un clatellot que encara bascula i es busca.


PS.- A poble de segona corona d’àrea metropolitana, el sistema va així

Gosa poder

Gosa poder dir que saberuts i sastres bruts se’n vagin a pastar tots els fangs i llots que pengen del món i, un cop arrencats aquests, que recullin tots els matolls i brosses que ens embranquen el pas. I en acabat, gosa poder afirmar que els pontificadors canònics ja no són una molèstia. Només pontificadors canònics. I llegim Ferrater plàcidament.

La libertad de estar encerrado

El hombre no conforme consigo mismo repasa el diario que llevó el año pasado y que esconde siempre en su gabán. Se da cuenta de que lo escribió todo en esa lengua rara y minoritaria que usa la tripulación para hablar de sus cosas. Atónito, se rasca la cabeza. «No lo entiendo», se dice, «pero reconozco esa tristeza, esa cólera, ese amor que se pudre, la angustia y la autocompasión. Ese soy yo, sin duda.»

No obtiene diversión leyendo ese diario. Sólo ha sonreído con la entrada del diez de junio. Es la anotación más corta y, sin embargo, la más elocuente y exacta. Las mujeres que cree haber amado y las mujeres que se ha tirado durante el año no coinciden. Entonces se queda quieto, petrificado. El hombre no conforme consigo mismo concluye entonces que no ama. Se queda sin recursos, sin habla. Está a punto de llegar a una conclusión más definitiva y triste, pero se distrae cuando nota que su estómago borbotea, primero con timidez, luego impetuosamente, al ritmo de este himno supremo:

Se levanta entonces de sus aposentos, bailando ante la catástrofe inminente, y empieza a rujiar de vómitos el suelo de chapa metálica de la bodega, a vomitar con furor, con una espléndida rabia inmisericorde. También se tira unos cuantos pedos líquidos. «¡Oh, oh, dios, cuánta catarsis cabe en mi interior!» (y se ríe a carcajadas postrado en el charco de heces nauseabundas).

Se siente vivo durante un rato. Sin amar. Nadie está contento con lo que tiene, al fin y al cabo.

passant l'estona

No escriuré borratxo, avui no, avui que tinc temps i tot s'ha conxorxat perquè ara segui tranquil davant el teclat no escriuré borratxo, avui no, avui intentaré escriure serenament, intentaré recordar tots aquells moments tears in the rain de la darrera setmana, revisaré llibretes i anotacions al mòbil aviam si en salvo alguna però no escriuré borratxo, avui no, em donaré temps per netejar-me les ulleres i burxar-me el nas i només després començaré a mamporrejar el teclat, primer amb calma, una mica a cegues, com l'esportista que surt a la pista i comença a cavalcar, però aviat em deixaré anar i no podré aturar-me i llavors tot serà excessiu i desdibuixat com males còpies del Kanevsky. Mentre m'escalfo i penso per on tirar i em dic no beguis va no beguis, recupero un text del Besora que keepejo unread al Google Reader des de fa la tira i remiro una selecció de culs imponents que algun poseït per Stendhal ha recollit i en veig un de particularment casual que em transporta a tu passejant per casa amb aquell caient Sasha Waltz, feinejant en silenci, una mica adormida i em veus i em somrius riu avall i pantanejo sistema Sau-Susqueda la Baells fins que s'acosta el tècnic i diu 'hem d'obrir comportes'. També s'hi veu un estiu de martini al balconet i olor de mar i llargues tardes de llegir i el Biarritz d'aquella peli de l'Amalric fi del món i no sé, terrassetes de sucs i potser cares boniques al metro i dies amb l'agenda buida i música als bars i jazz a l'iphone i alcohol a la nevera.

chumbawamba

destitulado

116 x 89 cm

mixed media on canvas

2010

Si et sobren fills, avia’ls una guerra

Veient aquesta foto m'ha vingut al cap: del metrònom ferrater, imprescindible la gravació que fa Pere Portabella de Ferrater recitant al festival popular de poesia a Barcelona (25 de maig de 1970, davant 5.000 persones).




Cançó del gosar poder.

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

sin titulo

sin título

100x80cm cada pieza

técnica mixta sobre lienzo

2010

Fartanera

La buidor original, el giny que es reconeix i palpa innovador, l'elegància acadèmica mètrica poètica canònica, jo sóc dins del temple i tu no, jo en trio les columnes i tu no, jo pontifico i tu no hi ets, afarten com un pastís de nata barata amanit de trufes llufes de can Margarit. I la dona passavolant que s'abraçava a un fanal es pixa a sobre d'ells.

Missy Queen's Gonna Die

Everybody has a different idea of love. One girl I know said, "I knew he loved me when he didn't come in my mouth".
(Warhol)

- No busquis respostes i balla
- In this film / That's no fun
- La nit pot ser tot lo electro que vulguis, estimada, que no trobaràs respostes, avui no
- and got something nice, so say do you know
- No aconseguiràs marxar amb res, potser ni tan sols podràs marxar
- You wanna hold me and you want to touch me
- Ja t'ho he dit, no hi ha sortida i la d'emergència té un cadenat
- In this film / That's no fun
- Potser allà
- To play the part
- I ara què?
- Of a missy queen, pussy cat...
- No no...
- sweety, honey, treasure, darling, sugar comb
- Bueno va
- Sugar comb
- T'electroestimo.

Joanic

Baixa a la plaça en diumenge el matí i tot el buit nocturn és ara batibull de vida. Hi ha canalla perseguint-se en patinet que li passen a tocar, canalla rere la pilota que esquiva, canalla al sorall, canalla que plora, canalla que dorm, canalla que crida que s'ha cagat, canalla que crida per cridar, tota canalla possible i els seus assistents, mares, àvies, amigues solterones de la mare que avui venen a dinar, sempre nervioses i cabell curt i fumant Ducados, la tieta Cinta que baixa amb la bata a fer-la petar i els porta un túpper amb les galetes que va fer ahir a la tarda, mentre en Pedru era al bar mirant futbol. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tot és xivarri i moviment i els bancs presos per avis de totes les boines i colors fent-la petar o gaudint en la quietud del lent assecar-se, notant com la pell se'ls tiba una mica més i se'ls fa un nou plec al front o al coll mentre un pare i un fill juguen a ping pong a la taula municipal d'acer i la pilota bota malament per les cagarades. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tanta tanta tanta tanta vida l'ofega una mica, el mareja inicialment, però quan aconsegueix sobreposar-se'n, quan recolzat sobre un cent vint-i-set blau cel inspira profundament el fum de la calada i aconsegueix centrar-se, llavors pensa que tanta vida és bonica, què carai, que la gent té dret a viure més enllà del què ell opini o faci, més enllà de la seva opció. Sorprès d'aquesta reflexió que, sens dubte, l'ha assaltat amb la guàrdia baixa, escura la cigarreta i mentre la trepitja, pensa que la felicitat que deuen sentir nens i pares i jubilats i gossos podria ser similar a això que li sembla notar a l'estomac, podria tenir alguna cosa a veure amb aquest inici de, amb aquest a la punta de la llengua que comença a sentir a la boca de l'estómac, podria ser el que segueix a aquest shift i efa majúscula que li parpelleja, podria venir d'aquí, pensa, però en qüestió de segons la bombeta vermella a la panxa s'ha fos novament, la efa ha desaparegut i aquell no sé què tan estrany ja no hi és, potser endut una onada de sucs gàstrics o remordiments.