aforismes interins

diumenge, 4 d’abril de 2010

Haiku, haiku!

El filipí és un especialista en explicar llegendes. Són relats que als passatgers desbordats, àvids d’escoltar històries que els amansin i de relatar les pròpies, els fascinen. El filipí ho sap i ja ha començat a reelaborar els seus sopars de duro, amb farciments variats i surreals si cal. Com que el filipí té alguna cosa de sinistre difícil de definir i fins i tot un cert aire catedralici, ningú l’acaba de rebatre.

Aquesta tarda vespre, quan el sol oferia uns darrers esquitxos escarits –les descripcions paisatgístiques sempre són un perill, oi?- i quan la tropa rebia els ressons d’una nova alineació estrambòtica que fa les delícies dels més maniàtics del futbol, el filipí ha començat a cridar “haiku, haiku”, perquè al seu voltant es formés un cercle més aviat escèptic. I ha començat:

“Haiku és el que va cridar un llunyaníssim avantpassat meu de l’illa Panay, en el minut precedent a l’arribada dels goluts espanyols. Tenia el seu membre introduït en una panaienca de bon veure, ja sabeu el que diuen de les panaienques...”. I aquí el cercle escèptic va abandonar per un segon el seu escepticisme militant per riure fent com si no rigués. “Haiku, haiku!, va seguir cridant, sense saber perquè ho feia ni què volia dir amb aquelles dues síl•labes que semblava que les hi haguessin xiulat a l’orella”.

L’auditori escarransit començava a perdre la paciència pels tints absurds del relat, mentre un tripulant lletrat deia que haiku venia potser del Japó, de l’Orient, alguna cosa de poesia. I davant aquests apunts reveladors, ja quan el cercle escèptic estava per desfer-se, el filipí va reprendre el fil per perpetrar el clímax i la rematada final. O intentar-ho.

“L’avantpassat meu, enmig de palmeres i la sorra fina i punyent –farcia d’adjectius buits el relat- i quan uns grans bucs espanyols apuntaven l’horitzó, en plena tasca fervent, l’avantpassat meu panteixava haiku, haiku, sense conèixer-ne l’obscur motiu, fins que va fer una darrera exhalació i es va donar per vençut. La panaienca, sense bellugar-se gaire, va mirar el meu avantpassat amb ulls inerts, per exclamar: idiota, conta les síl•labes i veuràs”:

“Sort de les calces
per no més oceans
ni rius ni fonts”

L’avantpassat va començar a riure d’una manera marcadament imbècil, aquella mena de rialla de no haver entès res. I després, la panaienca, que li havia donat peixet, li va etzibar, carregada de solemnitat, per derrotar-lo definitivament:

“Característic
de tu i dels altres és
errar el camí”

I es va aixecar per acomiadar-se amistosament:

“Amb l’últim sexe,
llenca d’experiments,
et faig adéu”

Una ganyota terrible va creuar el rostre del cigala-esvaïda de l’avantpassat meu, tot perplexitat i confusió. Quan la panaienca ja era un bon tros lluny, platja enllà, encara va tenir temps i esperit d’aconsellar-li:

“Corre un poc més
per avançar les rates
que ja et roseguen”

En arribar, els espanyols es van trobar el meu avantpassat nu i capcot. Ell va ser l’últim de Filipines.”

Els tripulants van exhalar un “ja” o un “aha”, segons el grau de desmenjament amb què havien arribat al final del relat del filipí, i van córrer a intentar sintonitzar el futbol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada