Ara que han fet parada tècnica li ha donat per pensar en altres viatges errants. És el paroxisme recurrent de la liquiditat -o falta d'ella- dels tripulants postmoderns. Quan el brogit frenètic del moviment els ensordeix la pensa, somien la plena immobilitat, el no fer res, el silenci truculent, però silenci, de posar el cap a l'aigua i mig amortallar sons i cabdells. I quan fan marrada i s'aturen per massa estona, ja pensen en recomençar el vertigen, recórrer les grans ciutats i cafès europeus i refer els passos del vals de plom, però vals al capdavall.
Ara ha pensat en Roma i el Trastevere, perquè li ha arribat a les mans La neu i altres complements circumstancials, d'un escriptor de terra endins i nord enllà. Aquest escriptor en parla, del Trastevere i dels seus encants. “Qualsevol veí del Trastevere dirà que ells són els autèntics romans”. I ha pensat que quan ella hi va ser ni se'n va adonar dels bars, essències i gents que l'escriptor descriu. I es pregunta: què diantres hi va fer, doncs? Un baf de no saber respondre, d'empetitir-se vergonyosament es posa sobre la Roma que potser no va saber caminar. O mai va caminar.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada