aforismes interins

diumenge, 4 d’abril de 2010

Parada tècnica


Quan tots pensàvem que érem a l'oceà Índic, el capità ha anunciat que faríem una aturada per reparar l'àncora, que no funciona, i resulta que som a la Costa Brava, tu, a Sant Martí d'Empúries. Ha estat curiós això d'aturar-se a reparar l'àncora perquè qualsevol operació que impliqui aturar-se implica utilitzar l'àncora, de manera que sense àncora no hi ha hagut manera de frenar assenyadament i hem acabat xocant contra les roques. Total, que ens hi estarem tres o quatre dies reparant l'àncora espatllada i la proa acabada de rebentar.

Aquí el remor del mar és quasi obscè, de tant i tant i tant present. En llevar-nos de bon matí, amb les finestres tancades, l'anar i venir de les onades és un lleu zumzum que remet al somni que se n'acaba d'anar. Al migdia a la terrassa de l'hotel, però, les onades són primer plat segon plat i postres, un tercer hoste en l'àpat que tot i no diu res, saps que mai se n'anirà. Ho vulguis o no mai sereu tu i l'estimada imaginària a soles, en aquest hostal de l'Empúries. Sereu sempre tu, ella i el mar.

Estem a l'Hostal Empúries, si home, aquell que trobes quan fas el passeig marítim de l'Escala, entre cala i cala i turonet amb pineda i turonet amb pineda. Es troba a escassos cinc metres del mar -avui seria carnassa de la Llei de Costes- i segons diuen, va ser construït els anys vint per allotjar els arqueòlegs que començaven a investigar el jaciment de l'Empúries grega. Es troba a només un centenar de metres de l'entrada a les ruïnes, i qui sap si fa una vintena de segles no hi havia alguna fonda fenícia, dalt d'aquest turonet que controla la cala. Vist des de la platja, és el típic hotelet de costa catalana, potser el model que va crear-los tots a la seva semblança. Terrassa àmplia de terrissa, agradibilíssima, i vestíbul de rajoles blanques i negres fent escacs, amb encara uns quants sofàs de pell repartits aquí i allà, per fer-ho com sempre, com abans. El disseny i l'IKEA és pels llocs sense història, llàstima que això s'oblida massa sovint.

Les habitacions, actualment restaurades, mantenen la màgia d'aquest respecte a l'hostal natural, rajola fina i beix, tant delicada que passaria desapercebuda, mobles clàssics de fusta càlida -armari i escriptori- i com a detall decoratiu d'un luxe auster però arriscat, un immens retrat dels peixaters de l'Escala descarregant el peix de metre i mig per metre davant del llit.

Estant en aquest hotelet només lamento la gentada que, residint a l'Escala o pujant-hi de vacances, ha trobat el mateix gust que nosaltres a fer i desfer el passeig o prendre tes a la terrassa, donant una pobra rèplica constant de paraules i cridòria al perfecte i tendre anar i venir del mar. Em passo les hores llegint, bevent, acostant-me a veure com van els treballs de reparació del vaixell i mirant el mar des de la terrassa. També m'ha donat per fer de Josep Pla, ja se sap, és un automatisme: arribar a l'Empordà i fer de Josep Pla, gastant paraules com 'cafarnaüm' i adjectius com 'agradibilíssim'.

Des d'aquesta cambra que m'ha tocat m'és fàcil imaginar-me l'explorador de torn de principis de segle, sortosament educat gràcies a un patrimoni opulent, fet del tèxtil o l'aiguardent, seduït per les ruïnes vistes a Roma en viatge únic de ferry i mesada a Itàlia i intentant ara rescatar les pròpies, les ruïnes que diuen que amaga el subsol d'Empúries i que, gràcies a l'aposta de l'Institut d'Estudis Catalans, aquests mesos intentarem anar excavant. Ni s'hi devien pensar, l'envergadura que assoliria la metròpolis grega. Hi veig arqueòlegs treballant-hi anys i anys, pacientment, roca a roca, formulant i reformulant una vegada i una altra les hipòtesis de la ciutat grega, les dimensions, els objectius, i especulant sobre com hi vivien, la realitat dels primers empuriencs. Hi veig també gent treballant-hi durant dècades i deixant l'hostal per una caseta propera, traçant relació cordial però sempre estranya amb els autòctons, als qui compraven peix i agradava escoltar llegendes de l'antiga Grècia. Hi veig relacions d'amor entre arqueòlegs o entre arqueòlegs i vilatanes o serventes o cambreres de l'hostal, meditades en l'anar i venir de les ruïnes al poble, extensions i extensions d'herba ballant al vent, sempre al vent de l'incessant tramuntana.

Ella, l'estimada imaginària, seu a la cadira tendre, davant l'escriptori, i només duu mitges i sostens. Concentrada, s'unta amb elegància ungla a ungla amb el protector transparent. Llavors espera, em mira a estones, callada i somrient, i para la vista balcó enllà, encuriosidament. Uns minuts més tard, quan veu seca la primera capa, em demana que li desitgi sort i obre el vermelló Channel. Amb energia i suspens passa el pinzellet tres vegades exactes per ungla, de manera reglamentària, professionalment. Quan ha acabat volta una mica per la cambra, esperant que s'assequin del tot, una mica perduda, sense saber què fer. Finalment aparta els trastos del llit i s'hi estira, i així resta durant minuts i minuts, mirant el sostre i escoltant la mar, ociosament. Quan acabo aquesta línia, li acarono la cama imaginària, i em respon: 'Estic perfecta. Sóc com una fera jo, només que sento el soroll del mar ja m'amanso...'.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada