aforismes interins

dimecres, 30 de desembre de 2009

dia 31

A l'escriptori hi tinc cinc llibres iguals d'un que no m'interessa gens, aniran directes per reciclar, però ja fa temps que ho dic i no hi ha manera. Me'ls van regalar, són propaganda. També en tinc un a mig llegir i moltes llibretes obertes. Està bé això de les llibretes, és indispensable tenir-ne moltes, de totes les mides i colors, a totes les bosses, a tots els abrics i pantalons. Per tal de fer-les funcionar correctament, cal un bolígraf associat a cada llibreta, de manera que la mà de bolis que arrossego des de fa un parell d'anys també és considerable. Amb les llibretes passa que no hi ha manera de seguir un ordre cronològic real, ja que en una llibreta hi poden haver-hi anotacions de gener, març i octubre i a l'altra les de febrer, abril i novembre. De totes maneres és agraït veure com pensaves fa uns mesos o quines parides se t'acudien i anotaves, endut per la follia, fa un parell d'anys. Mirar llibretes és agradable però inquietant. Hi trobes tus excelsos, grans observadors de la realitat quotidiana, i a la pàgina següent deixalles humanes, el crit més agut d'un dimecres qualsevol capturat amb presses, caçat al vol. No acostumo a rellegir-les mai -per aquest sentiment d'aviam què hi trobaré- i molt menys a reescriure-les i passar-les a net, de manera que el moment 'ho anoto per més endavant' encara no ha arribat.

Marxo a celebrar el cap d'any fora amb la persona a qui estimo, i com que no duré ordinador ni tindré la possibilitat de continuar amb la teràpia mercant, hauré d'utilitzar LA llibreta. LA llibreta d'aquests mesos és grossa, una ZAP Book d'aquestes de centenars de pàgines prou gruixudes com per no transparentar-se quan hi enxufes pilot, de tapa de cartolina vermella, sense ànim de polemitzar, la millor del mercat en qualitat preu. Ja vaig explicar-ho fa temps: res de Moleskines, les llibretes dels qui no escriuen, nosaltres a omplir llibretes henry o miquelrius o les d'espirals que venen als xinos. Espero abocar-m'hi les estones mortes, posar-hi el fetge o tot l'enyor entre dues pàgines i deixar que s'assequin com les fulles de plàtan.

Ja és 31 de desembre, voldria fer moltes coses avui, reflexionar sobre el final de la dècada, publicar el resum que tinc a mig escriure -una mica encallat, diria- de l'any 2009, enviar-vos mails personalitzats desitjant-vos bon any nou i no sé, reflexionar, reflexionar, reflexionar, però vaja, continuarem agafant-nos la vida en plan cursa i avui tornarem a acaparar, que el repòs ja el farem més endavant.


ERROR

Avui estic content perquè m'he vist content en molts moments. Comprant a l'hac-i-ema, passejant per l'Eixample, imaginant-me aquest cap d'any, llegint el diari, pensant en tu, especulant sobre com serà aquest 2010, veient-me escrivint, mentre bevia un cacaolat o m'acabava una cocacola... M'ha agradat això de sentir-me normal, i sobretot m'ha agradat la sensació de tornar a sentir-me normal, aquest retorn, aquest retrobar una normalitat perduda, la forma de les coses abans del daltabaix. Vale, no es pot estar content eternament. O jo encara no puc, de moment. Però avui sí, avui estic content.


Bolaño: Amb la mateixa naturalesa amb que ell s'inventa personatges i situacions, detectius amb sentiment d'inferioritat cap a les seves dones, músics i prostitutes enfrontant-se en duels mortals o pervertits que es dediquen a pixar a les esglésies, nosaltres hauríem d'inventar-nos històries del dia a dia, barcelonins malalts de Strauss, situacions a bars del carrer Laforja -el burro Polo Ralph Lauren, la diva argentina o la parella que tonteja arran de barra- o descripcions d'èpiques corregudes al lavabo més proper. Al BonPreu un paio amb pinta balcànica ha marxat sense pagar. El perseguia el típic segurata que molt cridar molt cridar però ni s'ha plantejat córrer i intentar atrapar-lo. 'Iba hasta los topes', ha comentat a la caixera. I poca cosa més, avui m'hagués quedat tot el matí en una botiga de llenceria fina. Parquet blau i aranyes de bohèmia, tan sols a un llit Ramon Casas de ser l'ala modernista del MNAC al centre de Barcelona.


M'agrada el cotxe, el seient de darrera, de nit. Els reflexos de cotxes i fanals i les llums de la ronda calidoscopejant-me el vidre. El meu reflex, concentrat i beatific. El perfil de la meva mare, també estàtic al cristall, uns metres més endavant. L'edifici de Gas Natural, les torres de la Vila Olímpica, aquell túnel tant llarg. Temps i quilòmetres per mi, per fer rodar el cervell -sense passar de vuitanta- i enmig del silenci ploma anar recorrent idees i històries, records i anhels, llum rere llum rere llum.


Encara no l'he sentit, però el teu francès m'encantarà.


fahrenheit

Prohibicion por preferencia, respeto o salud.
Si ellos odian el tabaco, prohibid fumar, está bien.
Pero ahora, y no por venganza, quiero que se me reconozcan mis derechos, del mismo modo. Y no sugiero, reclamo:
Yo odio el aire aconcidionado, no quiero una temperatura creada de forma artificial, no quiero que me expelen gérmenes mantenidos en los filtros, no quiero 19º en verano. Quiero que el verano sea verano, quiero que el sudor sea algo normal, no algo de qué avergonzarse.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Porque yo lo valgo

Nit de poetes, de trucar-te i d'endur-me el Bolaño al desert. El nou nòrdic com una segona oportunitat, com l'enèsima segona oportunitat, que en realitat la vida no té problemes i si trobes la carn poc feta te la passa una mica més. Avui me n'he adonat que quan faig compres al súper ho faig en clau de dinar, de dinars, mai en clau de sopars. No tinc res menjable al vespre, cap sopa, cap arròs, cap verdura per bullir, cap ou per fer una truita. He robat arròs a algú del pis i he buidat l'última llauna de tonyina. Caminant pel barri de nit pensava que els meus carrers són súper de violació. La localització perfecta, vaja, llums càmara i acció, Santa Teresa. Per això hi ha la caserna dels Mossos, però tots deuen ser dins, mirant aquell reportatge del Barça. I res, poca cosa. La conversa grata, la ginebra dolenta i el mal de cap considerable em fa estar content. Pel fet de tornar a sentir-lo, una altra segona oportunitat que no m'he deixat perdre.


obvietats

Primera nit amb nòrdic al pis. Nòrdic nou, s'entén, després de les setmanes de fred horrible aquesta manta no abriga gens què foto collons què foto canvio de posició. Després dels malabars, el nòrdic sembla jugar fent trampa, rodetes a ambdós costats de la bicicleta. Tots hem tingut mil nòrdics abans, tothom dorm amb nòrdic i el nòrdic és la norma, però aquest em tapo i ja està se'm fa avorrit, simple, massa Windows. Òbviament, i a l'espera que dissenyin un nòrdic complicat expressament per mi, em quedaré amb aquesta simplicitat i passaré les nits torró de mi que sempre acaben amb despertar perfecte i descansat.

Al matí he creuat Barcelona a peu, novament, després de tornar a comprovar que no hi ha cap manera ràpida motoritzada (transports públics) d'anar de Sagrada Família a Francesc Macià. M'agrada Travessera, llàstima de les iaies i els gossos i els carrets i les parelles de jubilats que s'entesten en anar de costat en una vorera de centímetres. M'agrada la part de Travessera Via Augusta enllà, Muntaner, Aribau, aquella pijantor monocroma. M'hi sento còmode, tothom va a la seva, ningú et mira i quan ho fa és amb fredor i suficiència. Tothom té l'autoestima pels núvols i hi estic còmode, entre tanta inhumanitat, em permet no fingir i anar tirant, fent la meva. De vegades fins i tot em faig el transgressor i somric, per ofendre'ls.

Els meus dinars tots s'assemblen. Sempre la mateixa amanida de bossa amb els mateixos tomàquets xinesos i el mateix cogombre, sempre el mateix vinagre i el mateix oli. Sempre la mateixa pasta amb la mateixa salsa de pot i el mateix formatge ratllat. La mateixa cadira a la mateixa taula, la mateixa estoreta per no tacar-la, el mateix plat, el mateix got de plàstic ple d'aigua de l'aixeta. Els meus dinars s'assemblen, com si quan poso el xip dinar sempre fes els mateixos passos, obligant-me a no pensar. Com si m'alleugerissin, aquest viure de recepta, aquests instants de fórmula, pas 1 pas 2 pas 3 executats de memòria. Deixar de ser jo durant uns minuts per trobar-me amb una avorrida enèsima versió de mi quan em toca menjar-m'ho.


dilluns, 28 de desembre de 2009

monetize

Surts de casa, avui estrenes calçotets. És fosc. El bar de la cantonada encara no ha tancat, però ho farà aviat, els dos paios que el porten -sempre has pensat si serien gais o no, també podrien ser germans- ja badallen després de tot el sant dia oberts. Són l'únic bareto on s'hi parla català del barri. Tires Marina avall i tot el que faràs és això, tirar Marina avall, tirar Marina avall. Lluny, entre els eixamples que s'aboquen a la calçada veus part de les torres, que marquen el destí, que fan de far, d'estrella de Nadal si necessiteu una metàfora de temporada. Fan de far és un dir, un dir bastant estúpid perquè no fan de res, són allà i prou, però t'agraden, t'agraden les torres de nit, t'agraden molt amb tot aquell tou de llums d'oficines obertes aleatòriament, com quan sorties del campus Ciutadella i vorejaves les putes i els bicings fins el metro, amb les torres omnipresents, mirant-te altives els tres minuts de trajecte entre clacs clacs clacs de sabatetes de taló. Les torres, sempre les torres com el més enllà el més amunt, la nostra lluna Truman, el no hi ha res més que ens ha acompanyat tants i tants dies, vespres d'estiu de barceloneta plena i el nostre enamorar-nos d'extres sense línia, sense frase, sense que la càmera ens enfoqui i ja ens va bé. Les torres al fons sempre, sempre les torres al fons, metrònom i atmosfera, pòster mal penjat, la llengua, el tacte i el to d'aquest anar i venir per la puta ciutat, tic-tac de badallar o desesperar-se, insignificant alternança entre l'estimar i el matar-nos, avui o quan toqui.

diumenge, 27 de desembre de 2009

pañuelos



Et poses el que trobes, sovint vas brut però intentes que no es noti. És a dir, no et sap greu anar brut, no et sap gens greu anar brut però et sap greu anar brut. Et sap greu pel punt social, pel què pensaran, la motxilla que duus de tants anys, que encara pesa, que pots fer que no hi és però encara la veus. Però cada vegada menys. Et poses, doncs, una samarreta bruta, tacada, i l'amagues sota una camisa més o menys neta. No t'afaites però t'has dutxat. Podries no haver-ho fet. Tant te fa. Surts content, la roba és la de sempre, la que t'agrada. Et compraries deu pantalons iguals, deu samarretes més i mitja dotzena de jerseis negres idèntics, amb això en tindries prou. Aquesta íntima satisfacció d'haver eliminat el 'triar la roba' entre les necessitat diàries, et dius. A la vegada, però, recordes que de tant en tant t'agrada posar-te alguna cosa diferent, alguna nota de color, canviar, potser aquell jersei de ralles. Però són excepcions, t'agrada que hi hagi una norma. Tampoc et fa res reconèixer que les normes canvien, de manera que si de cop tinguessis mil peces de roba també t'hi acostumaries. Total, que tant te fot tot, seria un bon resum, però potser una mica exagerat. Estàs content amb el que tens, sí, estàs content. Avui pateixes per una descripció de fòbia que has llegit al Bolaño, la fobofòbia, por a les pròpies pors. Crec que és el que tinc, et dius, però no vols pensar-hi gaire. Patir, cada cop que escrius el verb patir t'arrancaries un dit. Aviam si l'eliminem, pensa la teva part que feineja, sense massa confiança. Aquests dies estàs obsessionat amb la lectura i t'agrada, t'omple els dies, però ja pateixes per quan s'acabi el totxo, i això que falta més de la meitat de les pàgines. Pateixes per com ompliràs el buit, com t'evitaràs a tu mateix. 'Hauria d'escriure' és la solució que ressona més vegades, però també és la més temuda, la que fagocites a més velocitat. Una de les teves veus, possiblement la més atrevida i burleta, t'insinua que mai serà possible, això d'escriure, de viure per escriure i no fer res més que escriure, i et repeteix que saps perfectament que és un objectiu impossible de complir però te l'enganxes davant del cap, com una pastanaga. És un mentida no faltada de raó, diu el teu jo conciliador, ja que, segons ell, el que és veritat o és mentida canvia. La veu pragmàtica tanca el debat -segons després se n'obrirà qualsevol altre- assegurant que de mica en mica s'omple la pica, que vagi fent textos com aquest, que vagi espigant d'aquí i d'allà, llegint això i allò altre i que em conformi amb arreplegar engrunes i peixos al cove. I així estem.


dissabte, 26 de desembre de 2009

2009 in memoriam










































i el 2020 ja ho pairem.

pistoles de l'Havana

Pretty, vacant and willing

Tornar al motorcycle pop, meu o d'altri. Tornar a la pluja ataca finestra al Rodalies, a les mitges hores mortes que són les mitges hores més vives del dia. Tornar a Maria Antonieta i el res importa massa, conservar aquest plorar tota l'estona. Tornar a les llibretes i els aforismes i les rojades de vida. Canviar els bitllets de 50 per bitllets de 5, tenir-ne molts, oblidar-los a les butxaques. Conèixer gent nova, convidar-la a copes, haver-la oblidat l'endemà al matí. Llegir coses serioses a llocs estrets, que tornin les borratxeres alegres. Donar la benvinguda als mesos túnel, prohibir les restes, ser més que mai.


divendres, 25 de desembre de 2009

Comment Moderation

El pànic, vèncer el pànic que sóc jo. Vèncer aquest jo que no surt de la closca, vèncer el xiscle silenciós de cada dia. Canviar enyor per futur, tornar a posar-me objectius, a viure amb exàmens i dates d'entrega. Disciplinar-me la vida, atrevir-me a desitjar i a anhelar, lluitar per complaure'm. L'angoixa de les influències era una autobiografia. Prendre el timó, ser capità, timoner, cuiner i telegrafista, tots els papers de la tripulació. Tornar a sentir l'aura que ho envolta tot, aquesta aura ànima que em duu el nom. Reaprendre que sóc jo qui pren les decisions i viu la meva vida, reconfiar que puc pintar-la, rematricular-la, millorar-la o gaudir-ne en primera persona. Deixar de subordinar-me. Tornar al poder, la titularitat i els papers de protagonista.


dimecres, 23 de desembre de 2009

beso

ese ritual,
esa danza tan antigua
como el agua
una atracción mutua, zigzagueante
atrevida, fugaz, dirigida
un ritmo
y la gravedad
entre ojos
esa fuerza que une los labios
el gusto, la humedad
la vida

el malalt

El malalt viu tranquil, es passa el dia mirant per la finestra. Observa la terrassa, amb taules de granit i cadires blanques de ferro, rovellant-se eternament entre crancs i fulles de plàtan. Mira la pluja que es perd a la piscina buida. El gronxador que belluga el vent. Els arbres que dansen, tristos i sense música, a tocar del mur.

El malalt viu tranquil i només mira per la finestra. Els matins venen les assistents, el vesteixen, li fan el llit, li deixen la plata amb l'esmorzar. Parlen, però no les escolta. Mira les fulles. Els dimecres passa el metge. Per evitar problemes innecessaris li fa que sí amb el cap mentre, de gairell, continua fitant el jardí.

Els dissabtes ve la família. S'estan a la seva habitació, xerren entre ells, li donen la mà. El malalt preferiria estar sol.


dimarts, 22 de desembre de 2009

a la butaca perfecta

Plou, i per la finestra al clatell hi entra llum pura, ni manufacturada ni excessiva, només blancor tèbia Ramon Casas, llum adulta i madura i trista, gens nerviosa. Sento aigua i aigua i aigua com respirar transparent i una guitarra sota veu distorsionada que entona els Beatles alguns pisos més enllà. Quan callen o canvien de cançó, sento les ditades fortes d'un piano.

Aquells dies on amb tu en tenia prou. De vegades eren cinc minuts, de vegades tres, de vegades ni em dirigies la paraula. La teva angoixa era la meva i els teus consols eren, per una estona, la meva calma.

dilluns, 21 de desembre de 2009

adoro els cantautors



I sona la tres i t'acostes ballant, vintage per dins i per fora, enfollida dins l'enèsim modelet d'hostessa delta airlines que estrenes aquesta temporada. I saltes i saltes -'són molts dies de no sentir-los', crides- i fas l'ona i acabes amb aquell contorneig amniòtic de morir-me i tornar en un parpelleig. Et gires, oscil·lant amb els ulls tancats i els braços enlaire i mentre te'n vas, tanco els ulls intentant veure les línies analògiques d'aquell VHS vell i gastat, sí sí, aquell que ho contenia tot, també aquest moment i el que vindrà ara, que lenta com la Mia Wallace t'acostes a mi. Estic 100% a punt, tinc el dit al pause.


Un huevo



estudio VI
80x80cm
mixta sobre tela
2009

el pati de casa


Aquest pati és com jo. És d'una mida mitjana, com un estany dins una illa de cases. Hi ha mitja dotzena d'arbres i quatre bancs. De la sorra hi neixen males herbes, quan de canalla la trepitjàvem més no se'n feien tantes. A l'altre extrem del meu balcó hi ha un bloc alt i prim, grisenc, amb finestrals d'alumini, una mica pobre el pobre, i al costat un bloc d'obra nova, amb la façana vermella, però diria que igual de babau. Acaba de ploure i la humitat és tan elevada que sembla una selva. La verdor és de llibre. El cel és totalment gris i els colors aguanten la respiració. No hi ha boira però gairebé, diries que l'aire conté trilions de partícules d'aigua i que, de passejar-hi, acabaries xop o deixaries de tenir set. I aquest silenci, silenci tens, cirereta roja, silenci grans ocasions, aquest silenci tot és a punt per un xiscle de la canalla que surt a jugar, a punt d'un clàxon al carrer del costat, a punt per alguna gran veritat a cau d'orella.


un t'estimo fet de molts t'estimos

És el fred, aquest fred dins de casa i aquest pijama d'entretemps, només cotó fent de camisa. Ja he pujat la calefacció, espero que la cosa millori. És aquest fred i és el temps de fora, aquest plovisquejar malparit que només resta. És el fred i el temps i aquest no saber què fer-ne, d'una setmana de vacances, no atrevir-me a escriure i no atrevir-me a no fer-ho, passar els dits per sobre les tecles i que no n'aparegui cap so. És el fred, el temps, el no saber què fer-ne de la setmana de vacances i aquest estar a mig camí d'enlloc, fragmentat en tres cases, esmorzar en una, dinar a l'altra i sopar a la tercera, palla, fusta i maó dels tres porquets. És el fred, el temps, el no saber què fer-ne de la setmana de vacances, el viure en tres cases i aquestes ganes boges de ser feliç d'una vegada el que m'ofega.


animalario

Alguna cosa en farem, d'aquesta pilota.


diumenge, 20 de desembre de 2009

no hay nada de que preocuparse

Nadal, veure Solo en casa 1 Solo en casa 2 Love Actually Notting Hill i totes les bestieses nadalenques que et passin pel cap assegut al sofà de casa on no t'asseus en tot l'any i te i manteta i que es faci fosc aviat i obrir aquelles llums del balcó més aviat lletges que vau comprar als xinos i en el modo música són insuportables i que total, no veu ningú, però tant li fa, les pengem i ja està. Però no n'hi ha prou, res aplaca la fera. Nadal, surts i és fosc i fa fred i aquella glaçamenta a la cara tant de llibre i desitjar que nevi, hòstia, que nevi que sense neu res, a quien se le ocurre pasar las navidades en un clima tropical. Sortir, passejar enllocs, caminar sota l'estrellam elèctric, trobar a faltar uns guants, bafarar mals pensaments, però ni així, ni sota zero la fera s'adorm. Nadal, això i estones sagrades de desconnectar-me del magma i del flux de pensament, riuada mai torrent, i baixant Rambles avall patapam: desconnexió, uf, on sóc, respires profundament el moment de parèntesi i et dius 'nano, ja torna a ser Nadal' i penses en aquest any, en com va començar i com acaba, en el que faràs el següent, en si ets feliç, en com aconseguir ser-ho encara més i aquesta mena de foteses. Tornar al cabal més tranquil i confiar que l'extra de sucre amagui l'amargor incessant.


dissabte, 19 de desembre de 2009

casal d'avis



Hi ha la França radioactiva i hi ha l'altra.


divendres, 18 de desembre de 2009



Tenia un txt que parlava d'ella. Era la història que treno aquests darrers mesos, vaja, que va d'ella. I no estava malament, hi tenia una sis pàgines -o potser eren quatre- amb possibles capítols i històries i episodis, tots odiosos, tots d'aquí no passa res, el vespre a casa, el cotxe fins a la feina, llevar-se, dinar amb els companys d'empresa. La idea -crec que mai verbalitzada amb precisió- era fer una espècie de novel·la amb protagonista Virginia Woolf però escrita per mi, per desmuntar aquest tòpic absurd que l'angoixa només la pateixen elles. Que és veritat, només elles saben escriure-la com déu mana, com a mi m'agrada llegir-la, amb aquella [aquí qualsevol adjectiu menys 'sensibilitat'], però volia enfrontar-m'hi i intentar-ho. Fins i tot des de les teories literàries o socials podriem analitzar-ho, això, i el resultat seria banal: frases com 'endut per la postmodernitat, escrivia com una dona i era igual' o 'home o dona tant li fot' tenen bastant sentit, per retratar aquell enèssim projecte fallit. Total, que volia escriure crits, volia escriure i descriure situacions, el procés de fer un sopar, el vespre davant de la tele, minuts i minuts de zàping i que cada frase fos un crit, cada paràgraf un crit, cada minut i minut i minut d'aquesta existència imaginada fos un crit, un crit de 'prou' ofegat per la vida, així en general.

La idea era fer una espècie d'exercicis d'estil à la Queneau on la tesi fos la situació estàndard-quotidiana-bucòlica amb crit, i n'anés retratant un centenar, aniversari en família: crit, bulla a la feina: crit, dissabte a l'hipermercat: crit, amics, mecànic, ascensor, crit crit crit.


Cuní entrevista a Quim Monzó

Cuní: A tu el sexe t'ha donat molt bones hores, no?
Monzó: És bastant agradable.


dijous, 17 de desembre de 2009

L'empenta

A vegades tot és Ho vull? És clar que ho vull, però no puc... va sí, me'n sortiré. Ai cony, no ho sé... Va ves-hi hòstia! no collons, que em fa por, Va tira imbècil cagat, que no! que sí cony tira no no no ad nauseam i fa falta una empenta. Que et desplaça uns metres enllà, a la terra de ningú. I en principi no pots fer res més enllà d'avançar fins a l'altra banda o retrocedir acollonit.

En principi.


dimecres, 9 de desembre de 2009

jaume serra

Migdia al pis, fent com si fos habitual, això d'estar aquí, físicament aquí, i no a l'enlloc de sempre. La taula de fusta és, la cadira de fusta és, acaba el TN, apagues la tele i et dius escriu, fill de puta, escriu, escriu d'una puta vegada, i sense rumb sense idea sense res et fots a repicar tecles, porrompompero de teclat, batucada imbècil de verbs, adjectius i adverbis bruts, sense polir i ben innecessaris. Penses 'cafè?' 'no no, que m'excito' i creus que ja n'hi ha prou de fingir, no és el moment -no hi ha moment? ha desaparegut el moment? com es resuscita un moment? o les ganes d'un moment?- i que has de trobar el moment ja sigui per això o per allò altre o per la llibreta però ara no és el moment, busca el moment, tingues present el moment però ara no és el moment. Abandones el mantra estúpid i fals, i et capbusses novament al món dels dubtes, dubte metòdic, dubte recursiu, dubte monòleg, dubtes que tenen per resposta encara més dubtes.


dilluns, 7 de desembre de 2009

l'últim del poemari

Les ganes d’estar sol
piscina buida, assedegada.
Finals de maig, platja amb ventada
i tres nens perseguint un cocodril inflable.

Des del buit Ikea,
respiro minut a minut el violoncel
d’aquest dimarts partitura en blanc,
banquet de gratar-me i badalls,
parèntesi de tu, guaret als llavis,
primer fred avui em posaré el primer jersei de l'any.



diumenge, 6 de desembre de 2009

picas i botas



Pica I
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Pica II
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Botas I
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009



Botas II
técnica mixta sobre papel
50x35 cm
2009

divendres, 4 de desembre de 2009

tibadumda patibadabadaba

he vuelto a enamorarme del disco de astrud gilberto, el primero, tierno, amable, ensoñador, capaz, transparente, veladura, color amarillo pálido, cadmio, naranja, azul, blanco, ironico, because love is the saddest thing when it goes away, agua de beber, luminoso, sereno, irónico, nítido, atmosferico, sensacional, tibadumda patibadabadaba

dijous, 3 de desembre de 2009

fides feraces sunt

feracissimus sunt fides  
lo de nueva york es como ir al cielo
solo que no tienes que estar muerto
la gente va y vuelve, pero
es el cielo sucio, donde ocurren mis sueños
allá donde inventan las cosas que después me compro yo

no es turismo, es peregrinaje

o una simple ciudad

you don't want to end up like John Henry, don't you?

agua de beber

porque nos parece tan cruda la realidad
nos nubla la ilusión
si en el fondo nuestro problema, infinito
es que ponemos más énfasis en inventarla
que
en decorarla, que en mejorarla
hacerla crecer
lo inmediato nos confunde

siempre creí que astrud gilberto tenía que ser guapísima

t'hi poses massa poca estona i no surt res

No tens temps per res no tens temps per res però tot i així piscina i readings i sopa de miso i poemaris i grapes i cèrvols i monòlegs i passejades rambles filipines i bombay spicys i cibolet i mandarina. No tens temps per res no tens temps per res però sempre hi cap una birra, nova ampolla de Beaujolais Nouveau, una altra birra, metro amunt metro avall fins la muntanya, i el refilar pintoresc de la música sacra.


dimecres, 2 de desembre de 2009

X marks the spot

Bambification:
    The mental conversion of flesh and blood living creatures into
cartoon characters possessing bourgeois Judeo-Christian attitudes and
morals.
        -- Douglas Coupland, "Generation X: Tales for an Accelerated
           Culture"

X marks the spot

Bambification:
    The mental conversion of flesh and blood living creatures into
cartoon characters possessing bourgeois Judeo-Christian attitudes and
morals.
        -- Douglas Coupland, "Generation X: Tales for an Accelerated
           Culture"

dimarts, 1 de desembre de 2009

right or wrong

- Oh. I'm flattered!
- mmm... I don't smell anything
Spongebob

Si haces creer a la gente que están pensando, te adorarán; pero si las
haces pensar, te odiarán visceralmente.
        -- Azimuth. Página surrealista mexicana.
 




I made it a rule to forbear all direct contradictions to the sentiments of others, and all positive assertion of my own. I even forbade myself the use of every word or expression in the language that imported a fixed opinion, such as "certainly", "undoubtedly", etc. I adopted instead of them "I conceive", "I apprehend", or "I imagine" a thing to be so or so; or "so it appears to me at present".

When another asserted something that I thought an error, I denied myself the pleasure of contradicting him abruptly, and of showing him immediately some absurdity in his proposition. In answering I began by observing that in certain cases or circumstances his opinion would be right, but in the present case there appeared or semed to me some difference, etc.

I soon found the advantage of this change in my manner; the conversations I engaged in went on more pleasantly. The modest way in which I proposed my opinions procured them a readier reception and less contradiction.

I had less mortification when I was found to be in the wrong, and I more easily prevailed with others to give up their mistakes and join with me when I happened to be in the right.

-- Autobiography of Benjamin Franklin

dilluns, 30 de novembre de 2009

intentar-ho i fracassar

L'hora cervell vingui demà, l'hora glaneurs et glaneuse. Espigar idees, reordenar les quatre neurones que no demanen sofà i cervesa i ordenar que ataquin, tant se val qui, que ataquin el teclat i elles passant de tot i enviant-te a la merda. Llavors alguna s'hi posa, per aquell seguidisme fanàtic que et tenen, però el resultat és nefast, de batalló de reservistes massa acostumats a la destrucció massiva del comandament a distància. In&Out, Karl's Junior i la resta del dream team mitjanit de dilluns a la cantina dels badalls.


diumenge, 29 de novembre de 2009

apunts de mi en schoenberg

L'escriure enciam que busca coloraines, que se sap mort i fúnebre i espantall però intenta allargar el fregament fins que l'arqueta surti de pla. Reproduccions sonores dels meus xiscles mentals, intentant d'encefalogramar-me la rave neuronal. En cap cas mai partituritzo en Beethoven o la resta de bucòlics anestesiants.


divendres, 27 de novembre de 2009

com una cançó

Flota la coma enmig del mar entre peixos, algues i gavines gemegant.


84107282

Pensava que les cançons es podrien vendre tal com les pelis venen els drets per fer remakes i que no sé, la Madonna o el Phil Collins fes una versió d'un tros de fang, per exemple. Això i el Beaujolais Nouveau, que ja ha arribat però al final sembla que avui no serà tastat per nosaltres, llàstima. O potser me'l bec sol, però seria un mal inici de tot. El teclat aquest és una merda, l'espai sona super fort i a cada garrotada gemega com si el patessin i no és plan. No sé què faria, per allargar la tonteria, però crec que estaria regat d'alcohol i coses d'aquelles d'arrepentir-se'n bastant. (ara entra el 'tu no saps com em fas sentir' i s'acaba la cordura impostada).


mandala




mandala
técnica mixta sobre lienzo, 2009
80 x 80 cm
alejandro santafé

dijous, 26 de novembre de 2009

Four Walls

John Cage - Four Walls

El piano toca, sí, el piano toca, el piano toca, sense sentit, sense sentit, sense sentit, repetint-se, repetint-se, repetint-se, colpejant, colpejant, colpejant, sacsejant-te i deixant-te adormir, com una ploma o una pedra o un nap, insinuant RES, mig explicant-te RES, dient-te que RES de manera que et sembli que hi ha alguna cosa però no hi ha RES, no pensis, no cal que pensis, no no, no pensis, atura aquesta frase, frena aquest verb, no hi ha res, només aquest soroll repetitiu, repetitiu, que ara s'altera i canvia i balla però no vol dir res, no és res, atzar, colpejar, colpejar, res, res, res que sona bé perquè és un piano i no xivarri o un violí escanyat, sona bellament a res, res, no no és això que penses no, no és res, senzillament res, espectacularment res, res rere res rere res, de manera preciosa, res.


sobre la fragmentació


La fragmentació és important per mi, però també pel lector. El lector, que d'ara en endavant considerarem que és un imbècil, perquè tothom té por de dir imbècil al lector i per tant ja d'entrada diem que no ho són, d'imbècils, o titllem d'imbècils els qui diuen que el lector és imbècil, per allò d'estar bé amb la mà que t'alimenta, quan pot ser una mà imbècil i alimentar-te igual, al cap i a la fi. Deia que el lector també agraeix una novel·la fragmentada, on el joc no resti sobre una narració mar bassa d'oli, també agraeix una novel·la mar tempestuós, tensa la vela! compte amb la onada! lliga el cabestrant! etcètera. El lector agraeix que la lectura no sigui un passeig en plan cinta mecànica d'aeroport on l'únic que ha de fer és limitar-se a observar les amenitats que l'escriptor li ha preparat arran de cinta, que si un adverbi ben posat, que si la descripció d'un personatge que li recorda a tal amic seu, etcètera. Si la lectura es fa difícil, el lector ha de posar-hi de la seva part per intentar desxifrar on són els adverbis i a qui es refereixen i qui collons és aquest que em recorda a tal amic meu descrit a trossos entre una partie en campagne, posem per cas. Davant la fragmentació, per altra banda i com deia al principi, tan agraïda per mi, el lector també pot fracassar i no ensortir-se'n o trobar-la estúpida i acabar dient 'quin imbècil l'escriptor, volia fer-se el guai partint el text a trossos i ha quedat tan gilipolles com l'Iñarritu a les seves putes pelis'. És un risc que s'ha de córrer, però hi ha camí per recórrer. En aquest sentit, el lector està llargament acostumat a mirar sèries que són dificilíssimes de seguir, a mirar videoclips on no s'entén un borrall o a distreure's veient pelis de David Lynch que després dissecciona al bar, de manera que haver d'afrontar la lectura de la mateixa manera en principi sembla que hauria de ser-li estimulant.



dimecres, 25 de novembre de 2009

tot són senyals

Tot són senyals, els ballarins de la Merce Cunningham, les històries de l'Agnès Varda o els Rothkos, que van iniciar-ho tot. Tot són senyals per abandonar la narració, per abandonar les frases i deixar que les paraules parlin per si soles, per renunciar a la frase i creure en la paraula o la combinació de paraules, per deixar els verbs intactes, sense desembolicar. Tot són senyals per renegar de la frase i el sentit i deixar-se endur per la dolçor de la fragància, pel color la temperatura i el plor del traç. Amors i arbres, tot són senyals per deixar enrere aquest món encotillat de la raó petat pels nazis, tot són senyals per fer l'última revolució i emmudir, potser, tot són senyals per viatjar un segle enrere i encomanar-se a Von Hofmannsthal i Lord Chandos, tot són senyals per inflar la poesia d'heli i fer-la volar, tot són senyals per alliberar la paraula de sentiment i deixar que el sentiment baixi al terreny de la gespa, els tricicles i les pilotes. Tot són senyals per posar-nos John Cage i parar el motor a la baixada, lliscar llodriguera avall i escriure com aquell qui respira i no pensa que respira perquè quan pensa que respira s'hi veu forçat, arrossegat per l'has de respirar has d'escriure i des d'ara fins que te n'oblidis seràs conscient que ho fas. Tot són senyals, no és hora de llegir russos com el Romera creua la piscina, és hora de sorolls i pantans, és hora de colls girats que giragonsen, mallots blancs. És l'hora del no voler dir res, empetitir i empetitir fins al no voler dir res, fins la boca petita que no emet so, la boca porus polsim àtom.

Tot són senyals, però no em veig en cor d'anar contra corrent, contra la corrent de mi mateix.

flash forward

Agafaré Travessera o un d'aquests i aniré tirant cap a l'est, travessant Gràcia, pujant i baixant la vorera esquivant iaies i gossos i carros de comprar i els cotxes aturats als semàfors d'aquest canal carrer estret, risc que m'enxampin, sort que sóc àgil, intentaré no entrar a la botiga de papers i coses de París, aquella que fa cantonada i ven el calendariagenda amb fotografies de Doisneau o de l'Atget, fotografies d'aquelles que et calmen i criden per tu, continuaré caminant xino xano cap a Gràcia, la mà a la bossa i a la cartera i posant-me-la bé, l'americana marró que no m'acaba d'agradar i els semàfors de Gal·la Placídia i una mica més enllà aquells carrers propers a Tuset on vam parlar de fills i escoles i tu renegaves de les religioses i m'aturaré al quiosc aquell on diuen que venen el New Yorker i el paio em dirà que s'ha esgotat i em dirà 'ven el sábado', i li preguntaré si realment en té a la venda cada dissabte quan arriben o els té reservats i no en ven directament cap, que ja estic fart d'anar amunt i avall, i continuaré caminant -sense la revista- fins anar a petar a la Diagonal amb Francesc Macià, i allà m'estaré una estona dret i pensaré que bonica és la Barcelona rica i tampoc m'hi entretindré gaire, massa cotxes, enfilaré amunt per Pau Casals, entre dones amb bisons i botigues Louis Vuitton, i entraré al Turó Park per l'entrada lateral, la de Pérez-Cabrero i la botiga de formatges, la que dona al llac.



dimarts, 24 de novembre de 2009

ad

solo veo los remolinos transdimensionales del vortice del agua a través de la reja inferior del plato de ducha
sólo eso
un cuadro que acaba siendo una revelación, por eso lo llamare mandala
ya vereis por qué

cleo

Una peli à l'Agnès Varda. Una peli moderna com moderna és ella, la més moderna de totes. Postmoderna, hipermoderna, nouvelle com ella sola. Com l'última, aquesta dels miralls i les platges i la seva vida marxa enrere. Una peli on hi barregi la meva impressió d'Agnès Varda -ultrasubjectivitat, recreació de records- amb el teu 'merda' que acabes de cridar des de la cuina, provocat pels lluços que fregeixes. 'Se m'ha trencat al girar-lo', has dit assenyalant la massa amorfa i lluça que xupxupeja dins la paella. 'No es pot treballar així', has afegit i he pensat en pla fixe damunt la paella i potser una veu en off intentant recrear aquesta olor que puja, de farina, potser Montpeller. Llavors tornaré al pla pijama jo i potser al monòleg cerebral torturat que tinc sempre, a la Varda i els nens i els mil jocs de càmeres de narradora folla i ultra moderna, amiga de Bill Viola i de tot déu important -allò de fer amics, que sempre flota- i tu i el teus 'pots parar taula, eh?' des de la porta de la cuina gracienca.

dilluns, 23 de novembre de 2009

ADVERTISEMENT

Deenero is the new form of shape!
The new nuisance for the challenged ones!
An absolutely fresh start to the selfless people!

Deenero is yours for the taking!
Don't forget to buy as much as you can!
For the buyer the better!

Call 1-800-NON-SENSE NOW!

Claim your free ticket and get deenero a try!

més

Amors i arbres.

Escriure com ballar o com pintar, sense intencionalitat. No transmetre res, arribar al punt de no transmetre res. Que el lector no interpreti res, arribar al punt de no interpretar res. Aquell asseure's al parc, quan feia poesia. Aconseguir el pacte de silenci que comporta qualsevol pas a l'abstracte. Ballar amb les paraules i processar-les sense judici, sense classificar, sense comprendre. Deixar que t'acaronin, que la clau torni al lector. I no parlo de metàfores i de jugar amb la polisèmia i amb la diversitat d'interpretacions i avui hi llegeixis amor i demà sexe, parlo de no interpretar-hi res, parlo de que sigui tu qui pensa en sexe o en papallones i jo només el mirall, el colorfield, el ball.


diumenge, 22 de novembre de 2009

el que busquem (encara que quan ho tinguem no serveixi per res)

Trobar una nova cal·ligrafia per pensamentar, trobar un nou alfabet per explicar bassals i persones, l'amor i els arbres. Trobar una nova paleta, nous pinzells, nous sintagmes, nou idioma, noves races. Que l'esquerra no sigui l'esquerra ni la dreta la dreta ni l'amunt sigui l'amunt ni l'avall l'avall. Que les paraules siguin unes altres o no en siguin cap. Que les paraules, perquè mai podrem fugir de paraules lletres i grafies, que les paraules siguin colors o tons i moviment. Que el decodificador no funcioni i el resultat sigui sempre diferent, però no per polisèmia sinó per asèmia, afàsia volguda i buscada.


dissabte, 21 de novembre de 2009

Extasiat amb la Merce Cunningham Dance Company



Esplèndid espectacle de dansa de la Merce Cunningham Dance Company al Mercat de les Flors.

Quadres de Tàpies pujant i baixant de l'escenari. Músics interpretant peces à la Cage: sorolls, atzar, silencis. I la companyia
Cunningham ballant entremig.

Suma de parts, no mixture, no la puta fusió que tot ho destrossa. Els ingredients per separat, juxtaposats, com les verdures en un wok. Ara pots estar per un, ara pots estar per l'altre, i a la vegada els copses tots i a la vegada pots concentrar-te en un de sol. La part i el tot i ningú que et forci a haver de triar-ne un. Aquesta és la primera ruptura, tractar la dansa com un art més, no com un art menor subordinat sempre a la música. La dansa continua el seu trajecte fins i tot quan no hi ha música, perquè no n'és deutora, tenen una relació d'igual a igual.

El ball, encara més essència d'aquesta primera ruptura, ocasió per veure història de la dansa en viu. El ball, segona part d'aquesta primera ruptura: la que trenca els moviments bàsics fets fins aleshores, duent la dansa clàssica tan sols un pas més enllà. Colls que es torcen, esquenes que es dobleguen enrere i el 'clàssic moviment de peus
Cunningham'. Tan sols això, en Mallots vermells o taronges de cos sencer, clàssics, estàtues sense rostre de Malèvitx.

Més primera ruptura, 'dance is not emotion, dance is just motion'. Res de buscar emocions en els gestos: el braç que tremola no transmet por ni nervis, només la idea del moviment de vibració amb més o menys intensitat. En aquest sentit, dansa que no s'ha d'entendre perquè no hi ha res per entendre.

Consum, per tant, al més pur estil exposició de Rothkos al Palazzio Della Exposicioni. T'asseus davant el Rothko -la dansa- i deixes que la irracionalitat in motion o en colorfield t'exciti les neurones i faci que dansin, que creïn, que s'imaginin mil cels paint by numbers i emocions i coses que li diràs a la mare quan la vegis i aquella paraula justa que reblarà el poemari. Consum de dansa com un desllorigador celebrar, com veure's un destornillador d'aquells, deixar-se endur per l'irracional que tens davant com aquell qui fa una sessió d'acupuntura o de natació o és americà i va al camp de tir a fotre trets i en surt nou i amb el cervell a mil per hora.

Oportunitat per poder veure els primers trencaments, de poder-los entendre, poder-te distreure ara amb els que dansen, ara amb un moviment, ara amb els músics per separat, ara amb tot en general, ara mirar el Tàpies, entendre aquests canvis, interioritzar-los i projectar-los a les altres arts i a l'escriure, es clar. Writing is not emotion i la puta impossibilitat d'escriure sense transmetre, perquè a l'escriure, igual que davant els textos teatrals o les novel·les, estem decodificant en tot moment, intentant entendre, classificant cada paraula i cada verb i cada metàfora i donant-li significat. Escriure sense significats com la gran frontera que mai travessarem. Molt camí per recórrer, buscar noves 'cal·ligrafies', alfabets, etc.



divendres, 20 de novembre de 2009

pietrocomio

En aquesta fase prèvia no s'aportarà cap obra
tapadora
Hacen falta 147.456 procesadores PowerPC para simular el cerebro de un gato
los resultados prácticos están a años luz
unos pocos gramos de uranio no encenderán una bombilla
los dragones son criaturas reales que nacen del cruce del ADN extraterrestre y del de algunas especies autóctonas
sid amet oscula

¡Granuja!
Sin vergüenza, canalla, bribón.

dimecres, 18 de novembre de 2009

La leyenda del tiempo

- Ens agrada el flamenc que no és flamenc, com el Picasso que no és Picasso o ... (vaig pensant exemples d'obres d'aquestes fora de la línia habitual d'algun artista que molen més que les canòniques)

y vengo a tu casamiento



Tulipa Triumph Type. 10 Bulbs. 11/12 cm. Bulbs grown from cultivated stock. Product of Holland.

(idea de text-novel·la-whatever sense anomenar els objectes, només posant-ne les descripcions textuals de les caixes, envoltoris, manuals d'inscripcions, definicions de diccionari)


dilluns, 16 de novembre de 2009

ciertos matices de ámbar


“Existen cuatro tipos de perfumes: los florales frescos realzados por notas florales como la del lirio (Nº 19 de Chanel, Anaïs Anaïs), los florales florales, corazón de la perfumería, que contienen flores naturales, rosas o flores blancas (Joy de Patou, Contradiction de Clavin Klein), los florales aldehídos, que contienen un componente sintético que relaza ciertas notas florales (Nº 5 de Chanel, Arpège de Lanvin), y los florales suaves, fabricados a partir de flores espirituosas enfatizadas por un punto de vainilla (Poison de Dior, Noa de Cacharel). Finalmente, están los chipres, que comprenden bergamota, divididos en tres familias: los chipres afrutados, que contienen notas de frutos amarillos (Mitsouko de Guerlain, Femme de Rochas), los chipres chipres, que asocian la rosa con notas de madera (Miss Dior, Vol de Nuit de Guerlain), y los chipres frescos aliñados con notas verdes (Eau de Rochas, Ô de Lancôme).”

hullaballoo

Avanzaban a pequeños pasos, evitando una amalgama de maleza y animalia extraños para ellos. Pequeños adoradores de lo que más tarde iban a encontrarse. Llegados a un punto, toparon con una fría superficie lisa de metal, muy extraña para ellos, negra, bien pulida a la vista de sus antorchas, y descubrieron en su centro un símbolo arcano, una esfera blanca dividida en tres segmentos, como si de un centro surgiera expelida energía. En ese momento, uno de ellos, tocó con su mano el centro de la esfera, accionando un mecanismo que lo dejo estupefacto. La puerta, pues ahora bien lo sabían, se abrió hacia un lado acompañada de un suspiro peculiar.

Lo que encontraron dentro todavía tenia que sorprenderles más. Una especie de tempo se hallaba en el interior. Un templo oscuro, metálico, decorado con infinitud de pequeñas redondeles y palos, adornando sucesivamente las paredes como si de un mensaje se tratara. En el centro, y envuelta en una llama de naturaleza extraña, pues se encendía y se apagaba, centelleando, dejando espacios de tiempo entre sí, como si el fuego fuera encendido y apagado según una voluntad extraña para ellos. En ese momento, uno de ellos se avanzó al resto de sus boquiabiertos compañeros y alcanzó a comprobar, que, la llama guardaba un extraño ídolo suspendido en el aire, bajo un pedestal con inscripciones, desconocidos ambos para cualquiera. Una especie de esfera de forma humana, decorada con llamas de un azul intenso que centelleaban regularmente como todo en aquel extraño lugar.

Entendieron que era un dios, lo que estaban presenciando, aunque ninguno se atrevió a decir tal cosa, ni siquiera pensarlo. Tampoco, al no hallar ninguna evidencia de oro o reliquias y no poder coger la esfera, pues estaba cómo pegada por arte de magia, nadie tuvo el valor de decir la más mínima palabra. Algo activó su sentido de alerta, peligro, supervivencia. Algo puro pero malvado habitaba aquel lugar. Podían olerlo. Un dios que podía desatar una energía tal, como en la creación del mundo.

Salieron de allí como habían entrado, como temiendo haber podido despertar a un dios que no comprendían. Nunca hablaron de ello, pues algo los aterraba cuando sentían su recuerdo en sus memorias. Ellos no lo sabrán nunca, pero bajo el ídolo la inscripción ya los alertaba:

Me he convertido en muerte. El destructor de mundos.

dissabte, 14 de novembre de 2009

acebollado

- tengo una de aquellas buenas ideas, expresada de la peor forma posible, todavía.
- ¿y cuál es?
- que.. lo más curioso es que si, por ejemplo, avanzáramos tanto en los próximos años, en la técnica, en la magia.. que.. pudiéramos descubrir un planeta con las mismas condiciones para la vida que en el nuestro, de seguro iríamos allí, corriendo, a plantar la semilla de nuestros genes. Y no solo eso, sino que además, volveríamos allí a reírnos de ellos, haciendo el papel de dioses, engañándolos adornandonos con símbolos, como el sol y la luna, timándolos con apariciones a tiempo para eclipses y terremotos. Seríamos los dioses. Quizá sólo por deporte. No os gustaría, aterrorizar a cavernícolas haciendo de mesías por un día? Quizá, incluso, nos interesaría durante un tiempo. Como un safari. Viajes organizados. Y luego te olvidas, como en el planeta tierra.

- Una aplicación facebook, ¿no?
- Exacto.

- Un momento, ¿Todos los dioses del pasado son humanos extra-terrenos que han venido a tocarnos la moral?
- Sí, yo diría que sí. Llegas allí les das unas cuantas lecciones, les pones cuatro o cinco símbolos, provocas cuatro inundaciones, terremotos, pero, ¿y luego que? Ya eres dios. ¿No te aburriría?
- Sí, quizá si. - dice mientras come palomitas de maiz, palomitas de maiz
- ¡Ostia! ¿sabes que si intentas corregir facebook escrito aquí en el post, con el corrector de firefox, lo traduce por acebollado?
 - ¿Qué bueno, no?

dijous, 12 de novembre de 2009

Viatge a Holanda.


- So young man, what is the purpose of your visit?
- Get drunk, have some walks, have some talks, have some thoughts and watch the blonde dutch beauties cycling around me.

Toyo Ito

uau, toyo ito.
Mediateca de Sendai

esto es una biblioteca, coño

dimecres, 11 de novembre de 2009

love is the new black

"Observacions tontes, com el fet que enamorar-se és més restrictiu -només et pots enamorar d'una, estar enamorat d'una a la vegada- i estimar en canvi és genèric -podries estimar-ne a més d'una a la vegada sense massa problemes. Vols ser únic? Enamora't"

10%

In arguing that current theories of brain function cast suspicion on ESP,
psychokinesis, reincarnation, and so on, I am frequently challenged with
the most popular of all neuro-mythologies -- the notion that we ordinarily
use only 10 percent of our brains...

This "cerebral spare tire" concept continues to nourish the clientele of
"pop psychologists" and their many recycling self-improvement schemes. As
a metaphor for the fact that few of us fully exploit our talents, who could
deny it? As a refuge for occultists seeking a neural basis of the miraculous,
it leaves much to be desired.

-- Barry L. Beyerstein, "The Brain and Consciousness: Implications for
Psi Phenomena", The Skeptical Enquirer, Vol. XII, No. 2, pg. 171

ilusiones

da igual los pasos que uno de, o los lienzos que prepare en previsión de lo que debe surgir de la cabeza
siempre hay una ruptura, siempre se rompe el camino bajo los pies y aparece un nuevo escalón más allá, al que un impulso sobrehumano debe acercarnos, y nunca hay descanso, nunca reposo
nunca una planicie donde descansar y acomodarse
ahora veo el camino, pero, ¿cómo saltar hasta él?
me guía el espíritu de bacon, de velazquez, de goya
acudid a mi, no desoigáis mi ruego
vosotros que lo disteis todo por la pintura

dimarts, 10 de novembre de 2009

talent is the new black


Sònia: És intel·ligent... Ho entén tot, ho pot tot... És metge i planta boscos.
Ielena Andrèievna: No es tracta dels boscos, ni tampoc de la medicina... Estimada, cal que ho entenguis; es tracta del talent! Saps què vol dir un home de talent? Vol dir audàcia, una intel·ligència clara i lliure, un gran impuls... Planta un arbre i ja pensa en allò que serà d'aquí a mil anys; s'imagina com serà la felicitat humana. D'homes així, n'hi ha pocs, i mereixen ser estimats... És cert que beu, que de vegades és una mica groller... però què hi fa? A Rússia, un home de talent no pot ser un model de moderació. [...]

(Més Vània)

sueños y seres humanos

- si el hombre y la mujer, fueron imaginados, ¿cómo?
- bien, quizá empezaron como dice borges, con un sueño concienzudo, por fortaleza del caracter
- ¿no fue una involuntaria combinación química en un ambiente propicio como podía ser el planeta tierra?
- hay quien afirma, teoría UFO, que el ADN se va auto ejecutando, poniendo en marcha un plan muy amplio según avanzan las especies y claro, fue un código proveniente de otro planeta, del resto de la galaxia
- la mística del ADN, una polla xica, tica-mica, cama-curta i ballarica...
- quizá si, teoría UFO...
- si


...---...---

- si el hombre y la mujer, fueron imaginados, ¿cómo?
- ¿pudo la magia de la imaginación hacerlo? y, ¿si pudo, cómo?
- quizá fuera un sueño real, una construcción mental que gracias a la suplantación material, esto es, cambiar las ideas en materia y al revés, que denominaremos cambio, a partir de ahora.
- se cambió la idea por la materia, esto es, materializar
- quizá todo se debió a un estado de colisión ideal, en la que diferentes ideas se dejaban manchar por materia, como en la pintura, componiendo gracias a la suma, al fin, el cuerpo
- nos queda preguntarnos, ¿se creó el cuerpo o también la mente con él?
- si es posible el cambio, ¿puede la mente crear ideas en la materia?
- ¿a la vez que crea la misma materia que ha de contenerlas? no podría ser de otra manera
- no, no podría

¿se puede follar soñando que uno está creando un hombre o una mujer?

filosofia barata


Una dona pot ser amiga d'un home únicament per aquest ordre: primer coneguda, després amant i després amiga.

(de l'Oncle Vània)

dilluns, 9 de novembre de 2009

apuntes



anatomia
(hombre n. 1)
80x80 cm
técnica mixta sobre lienzo
alejandro santafé

dialogos

Álmenon o conócete a ti mismo y déjame en paz!


Un caluroso día veraniego en el ágora ateniense, como tantas otras tardes, Sócrates reposa en una columna endormiscado, mientras un transeúnte se le acerca y le dice...

Álmenon - Saludos, ¡Sócrates! – Éste hace un gesto con la mano, como queriendo saludar - ¿Se puede aprender la virtud, Oh Sócrates?

Sócrates - Mira chaval, este no es buen momento. Me has jodido, ¿entiendes? Joder!, ¡por Zeus!, porque no vas a ver si hay algún sofista por ahí que te de un par clases, de esas rápidas, anda. - mientras vuelve a su postura inicial.

A - ¡No hombre!, las gentes de Atenas dicen que lo que tu explicas es mas guai. Además ya estas hablando conmigo, y se de buena tinta, que no puedes rehusar, por tu reputación, una pregunta de tal índole, así como así, ¿verdad filosofo? ¡Te pagare el doble que a cualquier sofista!

S - Me estas cansando, chaval. ¡Guárdate tus asquerosas monedas! Con quien crees que estas hablando, ¿con el coñazo de Protagoras y su trole de gilipollas? Además, ¿Quien coño te ha dicho a ti eso? ¿Confías a menudo en lo que dice la gente de Atenas? Que te quede claro niño: ni filósofo, ni leches. Y de la virtud, que tanto te interesa, no tengo ni puñetera idea y menos aun esclarecer si se puede aprender o no, o siquiera si es algo en si. Desde luego la virtud de tocar los cojones, si debe existir, ya que tu has resultado ser un virtuoso. Vete a que te la pique un pollo, ¿quieres?

A - ¡Tienes la virtud del toro bravo! al intentar desmontar a su jinete, cuando se te pregunta. Pero aun así, se que sabes que coño es la virtud y que podrías decírmelo sin problemas, ¡Oh, por Zeus!, tal es tu reputación de hombre sabio entre los hombres.

S - Si joder y ahora hazme la pelota también. ¿No has oido lo que dice la sacerdotisa Pitias en Delfos? ¡Conócete a ti mismo! ¿Por que no inviertes V asquerosos minutos de tu tiempo en preguntarte a ti mismo, algunas cosas, la virtud entre ellas; pensamientos que sin duda te llevaran en tu camino de aprender algo sobre el mundo, y dejas que siga haciendo mi siesta en paz, joder!



Telémaco o sobre la espera
Otro soleado y probablemente asqueroso día de verano, nuestro amigo Sócrates, reposa de nuevo sobre una columna, mientras pajarea sin interrupciones. No por mucho tiempo. Pues, en esto, que se le acerca un joven ateniense, de nombre Telémaco (si, me recordarán de alguna narración homérica) y se dirige a el con una pregunta:

TELEMACO– ¡Oh Sócrates!, ¿crees que vale la pena esperar al tiempo, o quizá que sea mejor actuar e intentar cambiar los acontecimientos?

SOCRATES – Joder, ¡por los dioses! ¿Es que tengo que solucionar los problemas de media Grecia? ¡No sabéis hacer nada sin mí! A ver, ¿que cojones dices que te pasa?

TEL – Gracias ¡Oh gran filósofo! me retuerzo en mis pensamientos intentando dilucidar si es mejor la espera o la acción, y pensé en acudir al tío más sabio del ágora, y todos me dijeron, ¡Vete a preguntarle a Sócrates, anda!

SOC – ¡Simpáticos estos Atenienses! En fin, vaya mierda de pregunta, por cierto, que tonto eres si tienes que preguntarle a alguien sabio sobre el tiempo. No me extraña que te enviaran a terceros, con semejante estupidez.

TEL – Como puedes decir eso, ¡Oh Sócrates!, ¡si es la discusión entre la acción o la reflexión sobre la que te pregunto! No es acaso eso, filo-Sofía, ¿eh?

SOC – Filosofía, filosofía... Menudo mentecato estas tu hecho. A eso se le llama sentido común. Filosofía no es preguntarte algo los domingos por la mañana. Se supone que es desarrollar el gusto por la discusión, por la navegación a través de la conversación.

TEL – Bueno, bueno, filosofo, no te vayas por las ramas y dime que coño debo hacer.

SOC – Si te pones así, lo que debes hacer es irte a tomar por el culo. ¿!Porqué me tocarán siempre to'los colgaos de Atenas..?¡

TEL – Joo, yo quería que me aconsejaras con esos consejos tan guais que dice Platón que das a los ciudadanos.

SOC – ¿!Ves como eres un crío?¡ ¿Que no adviertes, ¡Oh bendito tontolaba!, antes de preguntar, que la primera de las opciones que propones, esta ya incluida en la segunda, si fueras inteligente y actuaras como debieras? Pues se debe actuar cuando se va a obtener algún bien, y no hacerlo, cuando el mal es el producto de tal acción. ¡¿No te parece obvio, joder?!

TEL – ¡Ui, me he perdido! ¿Que coño quieres decir con eso?

SOC – ¡Joder! Que si tuvieras dos dedos de frente como para reflexionar, cosa al parecer improbable, te darías cuenta que la espera no es otra cosa, si es que ha de servir para algo, que la reflexión sobre alguna acción. Así, es estúpido lo que me preguntas, pues, ¡por los dioses!, ¡como va a ser mejor actuar que esperar!

TEL – ¡Ah! ¡Ya lo entiendo! ¡Hay que esperar para actuar!..ae pero eso parece cobarde y poco molón. ¡Vaya mierda de sabio! ¡Yo no quiero esperar, quiero actuar!

SOC – No seas imbecil, Telémaco. ¿No es esperar y reflexionar lo que debes, si obrar bien es lo que quieres, ¡joder!? ¡Y dicho así de molón y todo, oyes!

TEL –  ¬_¬

freitagdurias varias

Freitag, November 10, 2006
Contrarrequetecrítica
Pero si las bases en que se sienta la espistemología kantiana están tan bien delimitadas y son tan perfectas, ¿cómo es posible que se den tantas aporías y abarque tan poco? El racionalismo es la única vía concebible para el conocimiento, y no hay que confundirlo con el dogmatismo que recorta lo problemático en pro del sistema, pues siempre ha sido un proyecto (no algo acabado): todas las posturas irracionalistas posteriores a Kant tienen sentido sólo como autosuperación de la razón. Aquí comienza la discusión... y que se callen los relativitas.
Lanzado por Dolmancé a 4:17 PM 1 comentaris
Dienstag, März 28, 2006
to on pollakhos legetai

repito:

to on pollakhos legetai

el ser se dice de muchas maneras (oyes..)


lastima que no encuentre el griego joder, con lo bonito que queda... el ser se dice de muchas maneras, se dice ademas, kategorei, categorizando segun unas cuantas categorias explicaditas por Aristotil y requeteelaboradas por el amiguete de Könisberg, cantidad, calidad, por decir dos y no seguir rallando.

En fin, to-on-tologia en estado puro, aii quien estubiera en la Atenas de Pericles, Plato, Socrates, Aristophanes, Sophocles... y un largo etcetera.
Lanzado por Alejandro a 12:43 AM 1 comentaris
Problemas problematicos erroneos I
Sobre la problemática del bien en la epistemología socrática.

Desde la tradición y gracias al simpático de Sócrates, a través de los diálogos platónicos, debemos la idea de bien como facultativa para con el conocimiento. Esto es más fácil de lo que parece. Sócrates nos propone que si, en nuestra elección tomamos varias alternativas como iguales y no poseemos ningún criterio de elección, debemos observar si y como participan estas alternativas, de la idea de bien. Entendiendo la idea de bien agathos, como analoga a los términos orthos, (ortografía), rectitud. El griego nos propone que si bien todas las alternativas de la decisión parecen iguales en apariencia, podemos observar como siempre hay alguna que resalta en si misma, porque participa, según la doctrina socrática, de la idea de corrección, bien, bonito, barato.

De un tiempo a esta parte, con el igualmente simpático Einstein y su relatividad, hemos dejado esta idea como patrón científico salpicada irremediablemente de Xtanismo a través de los siglos. Esta idea de bien posibilita para Sócrates el conocimiento, en tanto que se muestra en los objetos mismos, dotándolos de una característica que facilita el que podemos concebirlos como claros y distintos, aunque sean estos términos posteriores (René Descartes). Después de Einstein, la idea de bien/corrección, la que salta a la vista – por así decirlo, según el sentido común – deja de ser patrón de certeza, para ser un caso particular del concepto de certeza. Como ejemplo a tratar en este estudio/estupidez/tontería-nocturna, tomare un ejemplo que recuerdo de las clases de Víctor Gómez-Pin, esto es: Euclides y las geometrías no-euclidianas en el mismo Euclides. – Alguien podría replicar que nada tiene que ver la ética socrática con la física euclidiana, pero solo tratare de usar este ejemplo en tanto que Éste en su tercer postulado dejaba claro que por dos puntos diferentes pasa una sola línea recta, definiendo como punto, la unidad indivisible, aquello que no esta compuesto de partes. Es en este sentido griego que Sócrates propone también su idea de bien. Esta línea recta que salta a la vista. En este punto recupero a Einstein, a la relatividad y a las geometrías no-euclidianas, que afirman la existencia de infinitas líneas, entre dos puntos, dado que para la geometría y para la física moderna, no se manejan unidades indivisibles como tales.

Aquí creo que llegamos al problema en cuestión. Si bien para Euclides existen unidades indivisibles, para Sócrates, de la misma manera, existen las cosas como tales y en por si mismas, es decir, tienen una esencia indivisible que les hace ser eso mismo, concreto, y no otra cosa. Esto es lo que el griego toma como validez en sus juicios, esta aproximación a la idea de máxima realización de ese objeto, que lo lleva a plantear la existencia de la esencia de ese objeto, alejada del mundo real. Siguiendo esta teoría, lo que le permite conocer la validez, corrección de un objeto para tomarlo en consideración a la hora de deliberar, es si tiende en su naturaleza hacia la idea de corrección, bien, bondad o simetría, si queréis.

Para los físicos y filósofos contemporáneos, y cojo como referencia al amigo Einstein, la unidad indivisible esta muy descalificada y la esencia como tal en la filosofía, también. En este sentido, Einstein deja el movimiento rectilíneo-uniforme como caso particular, dentro de la ciencia que estudia el movimiento. Ahora dominamos el arte de comprender la naturaleza de los objetos, describiendo que si bien son, solo conocemos el grado en el que se manifiestan, lo que nos permite concebir infinitas formas de conocimiento, dado que la línea recta es un caso particular, de las infinitas líneas que pueden pasar por un determinado punto, que, por otra parte, siempre estará compuesto de partes. La ciencia moderna nos ha mostrado que algunos de los postulados formulados por Euclides son, como la idea de bien, un caso particular en una teoría general del conocimiento, físico en este caso.

Todo y con eso, cosas que si bien no estaba escritas en los tiempos de Platón, bien podían pensarse, de manera que aun así, Sócrates es recordado por frases como “Solo se que no se nada”, frase que me tomo la libertad de entender como la expresión de la infinitud de las vías para el conocimiento (como tal), si bien para el, la vía era una y concreta. Defiende la idea de esencia y de corrección en la manifestación de esta esencia, porque le permite tomar cosas como más importantes que otras, y le permite vestir su intelectualismo moral, ofreciendo la clara posibilidad de obrar tendiendo hacia la corrección, dentro de una infinita gama de posibilidades.


Puede continuar

trasvase

Mittwoch, Oktober 29, 2008
notes for a nobel
laltre dia pensava en un inici d'historia
tipica historia nostra
la dona t'acaba de deixar
perque t'ha vist pel street view
amb una altra





Lanzado por Alejandro a 1:06 AM 0 comentaris
Dienstag, Oktober 28, 2008
dinero es deuda
Todo el que crea en un crecimiento
económico exponencial en un mundo
finito es: o un loco o un economista.

Kenneth Boulding, economista



.
Lanzado por Alejandro a 1:57 PM 0 comentaris
Samstag, Oktober 04, 2008
Si no cuelgo nada que sepais, es porque no tengo nada que decir.
Lanzado por Alejandro a 4:47 AM 0 comentaris
Mittwoch, November 22, 2006
Goebbeliano por un dia
Esta mañana alguien me hacia venir a la cabeza una frase mitica:

Y'know man, today I feel like conquering Poland.

Y es que cualquiera tiene un dia de mala leche. Y quien lo paga siempre? Los polacos. Pobrecillos tambien, joder, son los primos de la historia. En este caso, me gusta la adecuacion del termino polacos al de mis conciudadanos los catalanes, porque si a alguien le pica un huevo en madrid, lo pagan los polacos. Sobretodo desde que tenemos industria, capital y demases, ven que el movimiento catalanista y no solo moderado al estilo tradicional de Pujol y CiU, sino tambien de izquierdas, en la tradicion mas aun. Aqui empieza a tocarles los cojones, y claro, como el que lee historia aprende del pasado, ahi llega de nuevo el partido Lerrouxista. Otra frase, esta vez truncada:

Elevemos a los charlatanes al nivel de politicos. Aunque nadie establece, hoy por hoy, grandes diferencias entre estos dos terminos.

Bueno ya sabes que hablo del partido Ciutadans, que hoy es noticia por la implicacion o militancia de su director, Albert Rivera, en las juventides del PartidoPopular. Que guai. Aunque fuera un montaje, me gusta porque claro la prensa en general de izquierdas, El Periodico, por decir uno de los mas sensacionalistas-de-izquierdas y digitales, como Vilaweb, anuncian como noticia lo que parece un medio-rumor, bulo apalabrado, sobre este señor. Si, lo se, pero le llamo señor, oprque aunque no suelte mas que tonterias, joder, es un diputado. Tiene cierta legitimidad del electorado y hasta eso hay que respetar.

A lo que iba. Me encanta la cara que tienen estos de Ciutadans, no porque su pseudo-proyecto politico tenga ningun sentido ni direccion, me parece una payasada estrategica de la derecha nacional-españolista, pero en general el tono este LIBERTAZ, con pecas de oprimidisimos de la ostia, me recuerda un poco al estilo Goebbels y la alemania radical de los años 30. Vale, es exagerado y fuera de lugar, contexto y acaba siendo un pretexto. Pero joder, mira, me hacen gracia. Me rio agusto y eso no pasa muy amenudo. Desde aqui, expresando mi repugna por su propuesta, me ofrezco a hacer de negro, escritor en la sombra, para esta gente. Joder seguro que me lo pasaria bien. A mi este tonito Goebbels ya me va, hace ejercitar el intelecto a ver como colas una trola, cada vez mas grande y con mas ingenio. Tienen cancioncita y todo. Les falta un toque de glamour un poco de Wagner aqui y alla, un tono mas combativo quiza, y poco mas. Nada me dan envidia, que bien se lo deben pasar los del gabinete de presa de esta gente, joder. Quisiera ser Goebbeliano por un dia, ostias. Sin creerte nada de lo que escribes, claro..
Lanzado por Alejandro a 10:40 PM 1 comentaris
Pensar la contingencia
Me gusta la idea contemporánea de pensar esta cuestión no de una manera gnoseológica, sino ontológica. Me explico. La mayoría de planteamientos metafísicos de nuestra época eluden el tema del determinismo con un subterfugio bastante efectivo: según ellos (y es cierto), los modernos se preguntan por la posibilidad de conocer (un mundo determinado según leyes), pero para ello es necesario conocer el conocimiento, de manera que no hacen lo que pretenden y, además, eluden lo más básico, el ser del conocimiento (que está presupuesto, pero no tematizado). Desde esta base, parten de una ontología que pone la libertad de base (el no-ser de la conciencia), siendo el tema clave el de la contingencia, y no el de la necesidad. La necesidad se ve como un ideal que guía el hacer científico y la acción humana (en el fondo, la idea de proyecto intenta dar necesidad a los actos de la libertad, pero considerando, al modo de Kant, que la libertad genera una nueva cadena causal no determinada por las causas naturales), pero que nunca se realiza. A la hegeliana... nunca se da la síntesis del en-sí-para-sí, de modo que nunca hay fin de la historia, totalidad, saber aboluto y demás. Una buena manera de integrar ambas nociones... una buena manera de lograr que los conceptos se ajusten en un pensamiento más o menos coherente, pero bastante insatisfactorio para el hombre. De ahí la angustia... Pero, ¿qué es lo que subyace a esto?, ¿es un pensamiento propio de una época (decadente) o un avance humano, una mayor lucidez?
Lanzado por Dolmancé a 2:43 PM 0 comentaris
Montag, November 13, 2006
Libertad - determinismo
A ver en general se pueden unir, en el sentido que a la kantiana, podemos coger una base determinada, por la necesidad racional y social y de ahi llevarnos a la libertad. (Pero es una libertad que parece coaccionada por el determinismo, en ese sentido DET 1 - LIB 0)

En el ambito moral, eso si. De cara a la metafisica, fisica, cosmogonia y disenterias varias, la cosa se complica. Recuerdo el tema spinozista de transitividad-inmanencia. La transitividad como caso particular dentro de la inmanencia. Sobre este esquema, medio apoyado sobre la relatividad restringida y general, la primera caso particular de la segunda, me dispongo a afirmar que la necesidad, en general, podria ser un caso particular de la libertad. Libertad entendida como libre devenir, sin unas normas establecidas o por lo menos normas laxas de formacion y evolucion del cosmos. En este sentido, el determinismo seria una consecuencia del libre devenir, que quiza seria necesario para la vida. Entiendase que la vida necesita de reglas, incluso en la formacion de cadenas de ADN, estructuras de carbono, et cetera. Digamos que la biologia requiere de normas, leyes, para formarse y participar del ser y del no-ser. (otro tema) DET 0 - LIB 1

Antitesis

La libertad, como perspectiva unicamente moral, nos guia a pensar que no es ams que una ilusion, una ilusion como caso particular dentro de la maquinaria determinista del universo, que deja espacio para cierta correlacion de elementos que no responden a leyes. Al tipo empirista-humeano(humeante? :)

No se si se puede recoger algo de todo esto, en general recuerdo una frase.

La conciencia tiene conciencia de leyes, pero no hay leyes de la conciencia. Sartre

nota mental

Thelonious Monk en youtube

azul de prusia

A los idealismos franceses sin significado, Libertad, Igualdad y Fraternidad, les oponemos las tres realidades alemanas: Infantería, Caballería y Artillería.   Príncipe Bernhard von Bulow


el "creative gap", when you're supposed to be doing great stuff, y'know, like because you have good taste, like a  killing taste yourself, but youre doing just crap, so you just blame yourself, you're done man, you suck

y contra todo esto, trabajo, trabajo y más trabajo


.

diumenge, 8 de novembre de 2009

verbo

- la búsqueda del verbo
- es el verbo, per se, quien modela los adjetivos y los sustantivos que lo acompañan
- quizá sea más bien la especial combinación de sustantivos, sus esencias y naturalezas propias las que revelan su acción determinando el verbo
- ¿que ordena la naturaleza, los verbos o los sustantivos?
- ¿no es quizá problema para la moral, el uso primero del sustantivo que del verbo?
- el verbo elimina la moral, la ética, es en el sustantivo dónde recae el peso de la ley, es el verbo el que imputa esa pena
- en efecto, por matar mueren

estrellas

- cómo, con un sueño la naturaleza crea al ser humano desde los minerales
- somos polvo de estrellas, concentrado como las pastillas de jabón, en un centrifugado vital
- así, ¿volveremos a las estrellas?
- cuando yo era pequeño se rumoreaba que en las estrellas vivían gentes del pasado, como si fuera la tierra en otra época de su vida
- si fuéramos allí, veríamos el pasado
¿eso, siendo niños, decíais?
- la muerte es el origen
- sí, algún padre sabía lo que se decía
- si, quien hubiera dicho en ese momento que era cierto, ¿eh?
- ver para creer

gavina a la vista




Diu prou i en vol més, la cara panotxa,
rínxols de llibres que no ha llegit:
grans obres Proa en tapa confortable,
Montaigne, Ciceró, la sinagoga plena.

El sofà l'espera, però ella no s'hi atreveix,
prefereix menjar residus sòlids
i escriure sempre en minúscules,
pelar migdies i plorar tardors.

Amaga la por de perdre
rere un somriure apostrofat.
Emmirallant-se als dies,
odia el més enllà i la dinamita.

dissabte, 7 de novembre de 2009

all apologies

everything's not false

correspondencia

- si tuvieras el mínimo sentido común dejarías de una puta vez de vivir como todos los borregos
- y viviría como más me plazca, ¿no?
- que fácil es, cuando son vida y trabajo los que se oponen - ora et labore -
- ¿cuando sean vicio y virtud, que pensaremos? ¿que excusa tendremos entonces?
.
- este es el problema, oponer vicio a virtud y vida y trabajo, ocio y neg-ocio
- si, tienes razón, las oposiciones son para borregos, es por ese motivo que siguen al rebaño
- mientras se colapsan sus mentes intentando discernir entre esas oposiciones, dúctiles pero conformadas maquinaciones propias del lenguaje vulgar
- si fueras marxista diría, incluso, que es el lenguaje que usa el poder, lo que exclamas
- no hace falta llegar a tanto. Con decir que está preparado, la oposición, la dialéctica, para entretener y atemorizar, basta
- de la oposición al rebaño, quien no medita no sigue, debe entonces seguir la senda de las mil viscosidades
- si, si no quiere en el lenguaje del pensamiento, parecer un viejo buscando a su hijo perdido tocando un tambor a oscuras, como dicen los maestros chinos
- la virtud es siempre voluntad

Després d'esmorzar


- És la sensació de dur dues vides en paral·lel, la que em desequilibra.
- ¿ ?
- Sí, la d'aquests dies, el viure amb ella i ser feliços junts, construir un noséquè confortable, ple d'estores i borgonyes i cal·lefacció central, i l'escriure, l'escriure com un pou que ho vol tot i em xucla i només em voldria per ell, infeliç i ben malalt, repicant tecles a totes hores.
- Viure o crear?
- Sí, la vida o l'obra, i aquesta incapacitat d'equilibrar-ho, de trobar el temps d'estimar i el temps de barallar-me amb els fantasmes i exorcitzar-los per escrit. Perquè mira, un altre podrà fer-ho, però jo quan estimo, estimo i no escric, i quan escric estic per escriure i no estimo...

dilluns, 2 de novembre de 2009

delineante

Se suicida el presidente de Coca-Cola Entreprise Francia

 

Las calles son de papel y las golondrinas pasan volando, doblando y desdoblando esquinas. G. Diego

dissabte, 31 d’octubre de 2009

el barco

el barco es una gran masa flotante, cargada de baúles metálicos, sobre el mar, siendo operada por personal de una humanidad rezumante de maquinaria
ese es su aspecto básico, que tiene la capacidad de flotar en él y transportar mercancía, por mar

y que pinta un hombre en todo esto?

este es el primer día de barco, una tragedia esta por llegar

algunos se mueren varados en las costas
fin de la historia

big bang

1 2 3
¿estas en un barco mercante, y que haces?

Arxiu del blog