sobre la fragmentació

La fragmentació és important per mi, però també pel lector. El lector, que d'ara en endavant considerarem que és un imbècil, perquè tothom té por de dir imbècil al lector i per tant ja d'entrada diem que no ho són, d'imbècils, o titllem d'imbècils els qui diuen que el lector és imbècil, per allò d'estar bé amb la mà que t'alimenta, quan pot ser una mà imbècil i alimentar-te igual, al cap i a la fi. Deia que el lector també agraeix una novel·la fragmentada, on el joc no resti sobre una narració mar bassa d'oli, també agraeix una novel·la mar tempestuós, tensa la vela! compte amb la onada! lliga el cabestrant! etcètera. El lector agraeix que la lectura no sigui un passeig en plan cinta mecànica d'aeroport on l'únic que ha de fer és limitar-se a observar les amenitats que l'escriptor li ha preparat arran de cinta, que si un adverbi ben posat, que si la descripció d'un personatge que li recorda a tal amic seu, etcètera. Si la lectura es fa difícil, el lector ha de posar-hi de la seva part per intentar desxifrar on són els adverbis i a qui es refereixen i qui collons és aquest que em recorda a tal amic meu descrit a trossos entre una partie en campagne, posem per cas. Davant la fragmentació, per altra banda i com deia al principi, tan agraïda per mi, el lector també pot fracassar i no ensortir-se'n o trobar-la estúpida i acabar dient 'quin imbècil l'escriptor, volia fer-se el guai partint el text a trossos i ha quedat tan gilipolles com l'Iñarritu a les seves putes pelis'. És un risc que s'ha de córrer, però hi ha camí per recórrer. En aquest sentit, el lector està llargament acostumat a mirar sèries que són dificilíssimes de seguir, a mirar videoclips on no s'entén un borrall o a distreure's veient pelis de David Lynch que després dissecciona al bar, de manera que haver d'afrontar la lectura de la mateixa manera en principi sembla que hauria de ser-li estimulant.