cleo

Una peli à l'Agnès Varda. Una peli moderna com moderna és ella, la més moderna de totes. Postmoderna, hipermoderna, nouvelle com ella sola. Com l'última, aquesta dels miralls i les platges i la seva vida marxa enrere. Una peli on hi barregi la meva impressió d'Agnès Varda -ultrasubjectivitat, recreació de records- amb el teu 'merda' que acabes de cridar des de la cuina, provocat pels lluços que fregeixes. 'Se m'ha trencat al girar-lo', has dit assenyalant la massa amorfa i lluça que xupxupeja dins la paella. 'No es pot treballar així', has afegit i he pensat en pla fixe damunt la paella i potser una veu en off intentant recrear aquesta olor que puja, de farina, potser Montpeller. Llavors tornaré al pla pijama jo i potser al monòleg cerebral torturat que tinc sempre, a la Varda i els nens i els mil jocs de càmeres de narradora folla i ultra moderna, amiga de Bill Viola i de tot déu important -allò de fer amics, que sempre flota- i tu i el teus 'pots parar taula, eh?' des de la porta de la cuina gracienca.