Aquells dies on amb tu en tenia prou. De vegades eren cinc minuts, de vegades tres, de vegades ni em dirigies la paraula. La teva angoixa era la meva i els teus consols eren, per una estona, la meva calma.
dimarts, 22 de desembre del 2009
a la butaca perfecta
Plou, i per la finestra al clatell hi entra llum pura, ni manufacturada ni excessiva, només blancor tèbia Ramon Casas, llum adulta i madura i trista, gens nerviosa. Sento aigua i aigua i aigua com respirar transparent i una guitarra sota veu distorsionada que entona els Beatles alguns pisos més enllà. Quan callen o canvien de cançó, sento les ditades fortes d'un piano.
Aquells dies on amb tu en tenia prou. De vegades eren cinc minuts, de vegades tres, de vegades ni em dirigies la paraula. La teva angoixa era la meva i els teus consols eren, per una estona, la meva calma.
Aquells dies on amb tu en tenia prou. De vegades eren cinc minuts, de vegades tres, de vegades ni em dirigies la paraula. La teva angoixa era la meva i els teus consols eren, per una estona, la meva calma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada