aforismes interins

dimarts, 29 de desembre de 2009

obvietats

Primera nit amb nòrdic al pis. Nòrdic nou, s'entén, després de les setmanes de fred horrible aquesta manta no abriga gens què foto collons què foto canvio de posició. Després dels malabars, el nòrdic sembla jugar fent trampa, rodetes a ambdós costats de la bicicleta. Tots hem tingut mil nòrdics abans, tothom dorm amb nòrdic i el nòrdic és la norma, però aquest em tapo i ja està se'm fa avorrit, simple, massa Windows. Òbviament, i a l'espera que dissenyin un nòrdic complicat expressament per mi, em quedaré amb aquesta simplicitat i passaré les nits torró de mi que sempre acaben amb despertar perfecte i descansat.

Al matí he creuat Barcelona a peu, novament, després de tornar a comprovar que no hi ha cap manera ràpida motoritzada (transports públics) d'anar de Sagrada Família a Francesc Macià. M'agrada Travessera, llàstima de les iaies i els gossos i els carrets i les parelles de jubilats que s'entesten en anar de costat en una vorera de centímetres. M'agrada la part de Travessera Via Augusta enllà, Muntaner, Aribau, aquella pijantor monocroma. M'hi sento còmode, tothom va a la seva, ningú et mira i quan ho fa és amb fredor i suficiència. Tothom té l'autoestima pels núvols i hi estic còmode, entre tanta inhumanitat, em permet no fingir i anar tirant, fent la meva. De vegades fins i tot em faig el transgressor i somric, per ofendre'ls.

Els meus dinars tots s'assemblen. Sempre la mateixa amanida de bossa amb els mateixos tomàquets xinesos i el mateix cogombre, sempre el mateix vinagre i el mateix oli. Sempre la mateixa pasta amb la mateixa salsa de pot i el mateix formatge ratllat. La mateixa cadira a la mateixa taula, la mateixa estoreta per no tacar-la, el mateix plat, el mateix got de plàstic ple d'aigua de l'aixeta. Els meus dinars s'assemblen, com si quan poso el xip dinar sempre fes els mateixos passos, obligant-me a no pensar. Com si m'alleugerissin, aquest viure de recepta, aquests instants de fórmula, pas 1 pas 2 pas 3 executats de memòria. Deixar de ser jo durant uns minuts per trobar-me amb una avorrida enèsima versió de mi quan em toca menjar-m'ho.


1 comentari:

  1. ostiaputa albert,
    que feia deu anys que no et sentia udolar obvietats pq no m'entero jo dels canvis de lloc aquests. Has dit una cosa "el nostre enamorar-nos d'extres sense línia, sense frase, sense que la càmera ens enfoqui i ja ens va bé" que m'agradaria haver dit o sentit de boca d'algú que probablement ara ja sigui el protagonista de la meva d'això, ja saps.
    joder que tova,
    jaja
    ai, quedem. que lo de la fobofòbia a mi també em passa i potser podem parlar més cinc minuts.

    ResponElimina