aforismes interins

dilluns, 28 de desembre de 2009

monetize

Surts de casa, avui estrenes calçotets. És fosc. El bar de la cantonada encara no ha tancat, però ho farà aviat, els dos paios que el porten -sempre has pensat si serien gais o no, també podrien ser germans- ja badallen després de tot el sant dia oberts. Són l'únic bareto on s'hi parla català del barri. Tires Marina avall i tot el que faràs és això, tirar Marina avall, tirar Marina avall. Lluny, entre els eixamples que s'aboquen a la calçada veus part de les torres, que marquen el destí, que fan de far, d'estrella de Nadal si necessiteu una metàfora de temporada. Fan de far és un dir, un dir bastant estúpid perquè no fan de res, són allà i prou, però t'agraden, t'agraden les torres de nit, t'agraden molt amb tot aquell tou de llums d'oficines obertes aleatòriament, com quan sorties del campus Ciutadella i vorejaves les putes i els bicings fins el metro, amb les torres omnipresents, mirant-te altives els tres minuts de trajecte entre clacs clacs clacs de sabatetes de taló. Les torres, sempre les torres com el més enllà el més amunt, la nostra lluna Truman, el no hi ha res més que ens ha acompanyat tants i tants dies, vespres d'estiu de barceloneta plena i el nostre enamorar-nos d'extres sense línia, sense frase, sense que la càmera ens enfoqui i ja ens va bé. Les torres al fons sempre, sempre les torres al fons, metrònom i atmosfera, pòster mal penjat, la llengua, el tacte i el to d'aquest anar i venir per la puta ciutat, tic-tac de badallar o desesperar-se, insignificant alternança entre l'estimar i el matar-nos, avui o quan toqui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada