aforismes interins

divendres, 18 de desembre del 2009



Tenia un txt que parlava d'ella. Era la història que treno aquests darrers mesos, vaja, que va d'ella. I no estava malament, hi tenia una sis pàgines -o potser eren quatre- amb possibles capítols i històries i episodis, tots odiosos, tots d'aquí no passa res, el vespre a casa, el cotxe fins a la feina, llevar-se, dinar amb els companys d'empresa. La idea -crec que mai verbalitzada amb precisió- era fer una espècie de novel·la amb protagonista Virginia Woolf però escrita per mi, per desmuntar aquest tòpic absurd que l'angoixa només la pateixen elles. Que és veritat, només elles saben escriure-la com déu mana, com a mi m'agrada llegir-la, amb aquella [aquí qualsevol adjectiu menys 'sensibilitat'], però volia enfrontar-m'hi i intentar-ho. Fins i tot des de les teories literàries o socials podriem analitzar-ho, això, i el resultat seria banal: frases com 'endut per la postmodernitat, escrivia com una dona i era igual' o 'home o dona tant li fot' tenen bastant sentit, per retratar aquell enèssim projecte fallit. Total, que volia escriure crits, volia escriure i descriure situacions, el procés de fer un sopar, el vespre davant de la tele, minuts i minuts de zàping i que cada frase fos un crit, cada paràgraf un crit, cada minut i minut i minut d'aquesta existència imaginada fos un crit, un crit de 'prou' ofegat per la vida, així en general.

La idea era fer una espècie d'exercicis d'estil à la Queneau on la tesi fos la situació estàndard-quotidiana-bucòlica amb crit, i n'anés retratant un centenar, aniversari en família: crit, bulla a la feina: crit, dissabte a l'hipermercat: crit, amics, mecànic, ascensor, crit crit crit.


1 comentari: