aforismes interins

dimecres, 9 de desembre de 2009

jaume serra

Migdia al pis, fent com si fos habitual, això d'estar aquí, físicament aquí, i no a l'enlloc de sempre. La taula de fusta és, la cadira de fusta és, acaba el TN, apagues la tele i et dius escriu, fill de puta, escriu, escriu d'una puta vegada, i sense rumb sense idea sense res et fots a repicar tecles, porrompompero de teclat, batucada imbècil de verbs, adjectius i adverbis bruts, sense polir i ben innecessaris. Penses 'cafè?' 'no no, que m'excito' i creus que ja n'hi ha prou de fingir, no és el moment -no hi ha moment? ha desaparegut el moment? com es resuscita un moment? o les ganes d'un moment?- i que has de trobar el moment ja sigui per això o per allò altre o per la llibreta però ara no és el moment, busca el moment, tingues present el moment però ara no és el moment. Abandones el mantra estúpid i fals, i et capbusses novament al món dels dubtes, dubte metòdic, dubte recursiu, dubte monòleg, dubtes que tenen per resposta encara més dubtes.


2 comentaris:

  1. Justament avui estava en lo de dubtar (d)el dubte. L'enlloc de sempre, vaja.

    ResponElimina
  2. i això s'aplica a escriure i a mil fers més. molt d'acord

    ResponElimina