aforismes interins

dilluns, 21 de desembre del 2009

el pati de casa


Aquest pati és com jo. És d'una mida mitjana, com un estany dins una illa de cases. Hi ha mitja dotzena d'arbres i quatre bancs. De la sorra hi neixen males herbes, quan de canalla la trepitjàvem més no se'n feien tantes. A l'altre extrem del meu balcó hi ha un bloc alt i prim, grisenc, amb finestrals d'alumini, una mica pobre el pobre, i al costat un bloc d'obra nova, amb la façana vermella, però diria que igual de babau. Acaba de ploure i la humitat és tan elevada que sembla una selva. La verdor és de llibre. El cel és totalment gris i els colors aguanten la respiració. No hi ha boira però gairebé, diries que l'aire conté trilions de partícules d'aigua i que, de passejar-hi, acabaries xop o deixaries de tenir set. I aquest silenci, silenci tens, cirereta roja, silenci grans ocasions, aquest silenci tot és a punt per un xiscle de la canalla que surt a jugar, a punt d'un clàxon al carrer del costat, a punt per alguna gran veritat a cau d'orella.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada