aforismes interins

dijous, 7 de gener de 2010



L'agradable retorn a la lectura té els seus efectes secundaris, en el meu cas visites a la Laie del CCCB d'on sempre acabo sortint amb títols de llatinoamericans que ni coneixia, endut per l'entusiasme i el mustisme del recomanant. Avui han estat 5 desconeguts i el metrònom Ferrater. Després de dinar amb la poeta -algun dia la convidaré a participar en aquesta pàgina si no s'atreveix a crear el seu puto blog d'una vegada- he vagat per Barcelona i la pluja i els terres molls i la bossa de Laie molla i a mitja caminada fins el pis, mentre aguantava el paraigües amb una mà i el telèfon a l'altra, la puta bossa de paper ha cedit per la puta base i el puto Nick Cave ha aterrat a la puta bassa més gran d'Escòcia. Ha estat el moment risas enlatadas de la tarda. M'he tranquil·litzat, he recordat en mantra que ara sóc feliç i he continuat caminant el trosset que quedava. Pensava en els controls als aeroports, que allargaran l'etern embarcament encara més estona, potser fins el punt que ens passin les ganes de viatjar. Total, tot arreu és igual. Pensava això mentre recorria les tres illes de cases que em quedaven uns metres darrere d'una parella de quillos d'aquells de pantalons caiguts i gomina regalimant clatell avall. La noia li posava la mà al cul del nano i li anava massatjant. Llavors he pensat que el gest, un clàssic del quillisme, és un succedani d'agafar la polla i estrènyer-la en força. És un moment clau de tot polvo, en el moment en què ella t'agafa la titola i l'estreny en força saps que has guanyat, saps que farà el que li manis, posseïda per l'escalfor sobrenatural del teu Tutanc'mon.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada