Dina sol, dret en un racó de la bodega, i s'ho empassa tot follament, menjant amb les mans frenèticament, com si tingués por que li retiressin el plat abans d'hora. Quan ja s'ha cruspit la major part del tiberi escura les restes rellepant-se els dits mentre xiuxiueja coses que ningú entén. Al menjador, la tripulació ha discutit diverses vegades sobre el polissó. Els uns diuen que era comptable, d'altres el fan arqueòleg i d'altres asseguren que era dissenyador de moda, en concret el que va inventar els jerseis amb un cocodril abans que un empresari de Barcelona li prengués l'invent amb una jugada empresarial rocambolesca. El capità, que coneix perfectament l'origen del polissó, calla des del capdamunt de la taula mentre la tripulació s'abandona a les especulacions sobre aquell estrany personatge, la segona de les quals, molt més interessant en termes d'intriga, va lligada als dos encarregats de la sala de màquines, que asseguren haver escoltat hits de Jefferson Airplane a tot drap dins la bodega on dorm el polissó, i això que no hi ha endolls ni radiocassets ni per descomptat cap mena de tocadiscos on escoltar-hi relíquies d'aquestes.

Frit Ravich

Hoy los de arriba han bajado a la bodega y me han obsequiado con media botella de ron y unos tranchetes. Les divierte tener un polizonte, y a mí me divierte que me alimenten. Aprovecho su compañía para preguntar si entre la tripulación hay alguien oriundo de Yirona. Odio Yirona, y si entre ellos hubiera alguien de Yirona me vería obligado a matarlo u obligaría al tipo en cuestión a matarme a mí. Sí, detesto esa ciudad y a la mayoría de sus habitantes, por hipócritas, orgullosos, provincianos y puros. Puros como los nazis. Todas las relaciones que he tenido con gente de esa inmunda ciudad han resultado insatisfactorias, y han allanado el camino de mi odio. La tripulación me ha asegurado que nadie es de Yirona, que Yirona ni siquiera existe, que la idea de esa ciudad es sólo un delirio de polizonte, y se han mirado fijamente a los ojos, como quien quiere comunicar verdades secretas y urgentes delante de un niño impertinente o ante un loco. Luego se han ido.

Es curioso que sólo en alta mar pueda expresarme con tanta claridad, entre el rugido de las máquinas y los pasos metálicos de alguien que se pasea desordenadamente por la cubierta. Digo desordenadamente porque los pasos se acercan y se alejan y vuelven a acercarse y vuelven a alejarse y ahora los pasos se dirigen a babor y ahora a estribor y el tío de los pasos perdidos de pronto grita ¡tierra, tierra! Y luego los pasos perdidos se aceleran y corren a dar la noticia (falsa, por supuesto) a algún mando superior y luego se oyen risas y burlas.

Por el ojo de buey no se distingue el cielo del mar. Me masturbo un ratito.

groc vermell blau

La major part del dia només veu mar, horitzó enllà. Recorre el vaixell de proa a popa i de babord a estribord diverses vegades al dia, quan està fart d'escriure. Contenidor verd contenidor blau contenidor groc contenidor verd contenidor vermell contenidor groc contenidor verd contenidor vermell contenidor negre i tornada. Quan arriba a un extrem s'atura a la barana, mira enllà i només veu mar, però en aquestes setmanes, d'ençà que van sortir de Barcelona, ja hi ha vist dues vegades terra o vaixells o illots o trossos de no-mar. Llavors, emocionat, corre a la tribuna del capità i li assenyala el descobriment. El capità se'l mira escèptic, aixeca els prismàtics que li pengen del coll i s'ho mira una estona. Després els hi allarga en silenci perquè ell mateix comprovi que tot és mar, que només és aigua, que no hi ha res, res de res, res enlloc. La primera vegada va posar-se tossut, la segona va marxar emprenyat. Aquest tercer cop ha arrencat a córrer per informar d'aquella taca negra grossa perfectament visible uns quilòmetres enllà, però a mig camí alenteix la velocitat, s'atura i ho deixa estar.

Del mestre Salvador Espriu

NOVES PARAULES D'AGUR

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Pop

Li xopa el pop els llavis entregats a l’avançar dels tentacles pels recòndits interns que no es coneixia fins que les ventoses excaven amb moviment bestial cavitats que s’eixamplen per culminar el ple efecte que d’un moment a l’altre es fondran.

Foques de l'Àrtic

Les foques de l’Àrtic li desvetllen els somnis de les nits. Uns udols de mal identificar ressonen entre entranyables, ridículs i desesperats. A l’Àrtic ningú respon i aquí s’omplen de respostes errònies. Les foques segueixen poblant els somnis. De bursada es troba davant les figuretes de pessebre congelades, l’immòbil que narcotitza el mot que estava a punt d’exhalar. Encara sembla que se’n pugui apreciar una petja del baf, com l’última platja del món. Li ve al cap el relat de Zweig dels moments estel•lars de la humanitat.

Villa Borghese

He tornat al vagar postminimal, a Robert Morris i el parlar de tu sense saber-ho. La culpa la tenen les nits fredes i el nòrdic suau i aquest Kapoor presència, extraterraqui, accident d'aviació. Fullejo aquell Eva Hesse que em vas dur de Nova York i totes les peces i els gots i les sèries em semblen Gauguins a Tahití, grocs, vermells, verds i Staëls i tu d'esquena, negra i nua, mirant-me com si fos Jesucrist nostru senyor. El nostre amor Right After: delicat, oscil·lant i biodegradable.



Notes camí de la metàfora perfecte: hem d'aconseguir arribar a 'El nostre Right After' i transformar la cosa adjectiu en cosa sustantiva, substitució de l'objecte o el nom. Per entendre'ns, vull arribar de la meva poma Magritte a la meva Magritte, però en la majoria de casos això és pràcticament impossible si pretens que s'entengui alguna cosa. Tot i que ben mirat, ni en la versió llarga s'entén quasi res.

Relat al tren

Hi ha roba estesa? Quedem cap a quarts de deu
a l’estació mateix, plaça Catalunya,
a l’andana que surts, segur que ens trobarem,
aparcar per allà és impossible, serà
una estona amb el notari, és feixuc
però s’ha de passar i després ja xalareu,
tinc unes peces acabades d’arribar
ens trobem a plaça Catalunya
a quarts de deu, no hi havia roba estesa, oi?

A love Coltrane

Potser acceptaria. Sí, potser et diria que sí. Potser pronunciaria un potser tret de sortida, potser mouria el cap afirmativament. Potser em quedaria immòbil i dins meu ressonaria un sí claca, potser em giraria i hauries d'interpretar el meu silenci.

Aquest diumenge he decidit renunciar a la literatura i només llegir monografies d'art, només llegir monografies d'art, només llegir monografies d'art. I potser Foster Wallace.

Allà els diumenges compràvem pollastre a l'ast. El tros de la polleria a casa, sota la pluja, sempre el feia corrents.

tipi = cabanya

Allò d'ahir no era cap innovació ni the next step ni oh my god ni un per què Clyfford Still. Tampoc era un 'anirem a Galícia, vindràs amb mi, m'ho tornaràs a demanar una altra vegada'. Només era el típic post típic que faig típic a raig típic després típic de les dues típiques cerveses de rigor, el típic post que mai us miraríeu passat pel sedàs de l'oració intro, oració intro, oració intro que crec que ho fa més llegible. El resultat, a primera vista, és un poemari sencer de l'Alzamora. I no tinc res més a dir, em penso. Què voleu, a mi això de l'Alexander McQueen em fa plorar.

alguna cosa alguna cosa

Crec que amb intros es llegeix millor. Poesia, sí sí, clar, poesia.

Què vols, jo a les nits busco poesia,
de la que sigui, busco poesia
i la busco en ampolles que obro
i al principi si que són gèlides i agradables
i fins i tot sensibles
però després ja està, són com sempre
i llavors fullejo els llibres nous
que fan que mai arribi a final de mes
i no em fascinen gaire o ho fan
però amb lleugeresa
-enlloc Houellebecqs o herbicides-
i de seguida me'n canso, de llegir,
'és una merda llegir dolent',
em dic, i la tele descartada
i 'què faig, surto a passejar?
Quina lluna més maca...
Au va, i una polla, fa fred'
i mai m'hi atreveixo
i llavors sempre acabo
buscant poesia al PC
i entro al teu blog
i rellegeixo l'última entrada
però fa tant que no escrius res de nou
que me la sé fil per randa, l'última entrada,
de tant rellegir-la i rellegir-la i rellegir-la,
està exprimida i la conec
com un vers meu,
com un vers meu
d'aquells que de tant en tant m'assalten,
busco poesia al teu blog
i no hi ha poesia al teu blog
ni a cap blog dels blogs que assalto
perquè ja l'he xuclada tota una hora abans,
m'he fotut tots els versos bons al metro,
camí de casa, ho sento però és així,
us devoro i mai degusto,
ho faig ràpid i sense carinyo
i bragueta amunt i llestos,
ho sento però és així,
ho sento però vaig faltat,
ho sento però vaig afamat de poesia
i cada nit, quan en busco
més desesperadament
més desesperadament
més desesperadament
no n'hi ha enlloc
i la busco
infructuosament
incessament
enfollidament pertot arreu,
partitures clàssiques,
norantades electropop,
Carmele Marchante,
pornografia,
wikipèdia,
l'accionisme vienès
i tampoc la trobo
i llavors miro fotos maques
i clàssiques i de moda
i alguna cosa hi trobo,
però costa,
costa apilar petites miques,
granets de poesia
que espigues a un coll,
en un vers bo,
en una paraula fora de lloc
-i per tant apropiada-
i llavors tens fam de poesia
i fas com pots una pila
de poesies i poesietes
i coses
que si no t'ho mires massa s'hi assemblen,
a la poesia, com
un pit no adulterat,
uns llavis nous,
aquell vers que m'encanta,
carnavals gais,
Estellés,
Comptoir des Cottoniers
i material reciclat
i m'ho xuto com puc,
com bonament puc,
sempre regat d'alcohol
per allò que s'encén millor
i t'ho fots,
t'ho fots però mai és l'hòstia,
mai és massa,
mai hi ha octubres
ni Budapestos
i llavors cinema,
llavors maragda,
llavors Silencio
i diries que diumenge,
fins i tot et sembla imaginar-te
un 'ballem?'
però llavors ja està,
s'acaba el ride
-fin i crèdits-
i et planteges
tornar a començar
tornar a espigar
a pidolar poesia,
ara ja desesperadament,
qualsevol cosa,
escoltaries música
que no es pot dir
i fins i tot
aniries a fer la última
a l'Heliogàbal, en pijama,
-el tens a tocar-
però aconsegueixes contenir-te
amb la mica de vals que has ballat
i el somriure teló
i vas i dius prou,
al llit, va,
va al llit,
i sempre te n'hi vas
amb sí però no perpetu,
de m'estic tornant oficinista
i aquest podria ser l'últim vers
que escric.

I això que la psicòloga diu que no,
diu que no haig de primar el resultat
i el si faig o no faig
sinó l'essència, el que sóc,
diu que m'haig de dir
'tio, tio, ets escriptor,
tant li fa que no escriguis,
sempre seràs escriptor'
però jo aquesta merda
no me la crec,
-em dic
mentre ella xerra pels descosits-
ho sento però no m'ho crec,
ho sento però sóc dur de mentir,
i ella parla i parla i parla
de vèncer les pors
i guanyar batalles
i apartar els obstacles
que em separen del meu
jo interior d'escriptor talentós
i parla de reconeixement
i de lectors
i de publicar
i jo penso de què cony parles, tia
jo només vull anar a dormir
tip de poesia,
i ella parla d'escriure
i ser escriptor
i lectors
i publicar
i trobar el meu veritable jo
i abraçar-lo
i fer-me l'amor
i ser qui realment sóc
i deixar la feina si cal
per perseguir la meva vocació veritable
-i fer-me l'amor a totes hores, suposo-
i després del ser
qui realment sóc i el perseguir
la meva vocació veritable
sempre em venen al cap hippies
i podrits i tirats
i tios amb els cabells llargs
i gent de merda que desprecio,
sí sí, aquells que sempre somriuen
i parlen d'empatia i felicitat.

Aquell tipus de gent
que sempre fa pensar en sectes,
ja m'enteneu.

Algunos estados fallidos

La mexicana que le robó el corazón y lo lanzó al suelo y lo pisoteó se acuesta con otro.

※

La eslovena de espíritu libre e incomprensible y que tenía una cicatriz que le recorría la espalda de arriba a abajo está lejos, muy lejos. Inalcanzable.

※※

La italiana que lo era todo y que al fin y al cabo no fue nada le visita en sueños una vez al año. Era preciosa y su mirada triste sólo una artimaña.

※※※

El brujo negro tenía toda la razón cuando le dijo a esa pequeña venezolana que un día un extranjero la amaría, pero a su manera. La maldición, ese fukú, cayó sobre ellos sin piedad y les destrozó las vidas.

※※※※

De esa catalana él es el pagafantas, el amigo calvo. No es capaz de mirarla a los ojos, por temor a enamorarse y perderse de nuevo. La odia como una condena injusta, pero vuelve a ella invariablemente. Sigue pagando fantas, sigue invitándola al cine, sabiendo que a última hora recibirá un mensaje o llamada declinando ofertas.

※※※※※

Hay un sinfín de estados fallidos en el mapamundi que ha colgado entre los contenedores que le aíslan de la tripulación. Por eso cree que es un ácrata, un anarquista y un cobarde; porque sólo ha visto caer países, derrumbarse amores, arder banderas, incumplir promesas. No hay en el amor estado del bienestar que se precie.

eh-difisi nuevashor

Los edificios, edificios y mas edificios, tantos como personas, quiza, como arboles, que crecen a un lado y el otro de los caminos, insondables, entre basura y humos, leones y gacelas que revolotean, libres, por doquier. Lejos de ser monstruoso acaba resultando, casi, acojedor. Como si uno estuviera, todavia, en un clima primitivo, envuelto entre arboles centenarios, que ofrecen proteccion y guia. Una mezcla entre monta;as y arboles que abruma y sorprende pero que tambien calma y relaja. Sabes que estas dentro. Una peque;a gran carcel donde nadie quiere salir pero donde cuesta 15$ la hora de parking friendly-price, amigo. Un olor casi primitivo, familiar. Todo el mundo viene a traer lo bueno de su cultura a esta gran babilonia, aunque eso si, tambien es un gran disneylandia de la felicidad empaquetada -thank you for your visit, come again anytime-

O'er the land of the free and the home of the brave!

2666

I això d'ara són patates i són olives i vermuts blancs però podrien ser croquetes i seitons i bunyols de bacallà i allà, enmig de la llardositat feta cinc a zero a la cuina contemporània, ens abandonem al viure la vida estadísticament, dia cinc estrelles o dia dues Moritzs. Com a la parte de los críticos, quan Pelletier i Espinosa recorden la conversa amb la Norton: Los veinte minutos iniciales tuvieron un tono trágico en donde la palabra destino se empleó diez veces y la palabra amistad veinticuatro, etcètera. Els vèiem ahir al Lliure, interpretant l'obra temple, i haguéssim viatjat a París per veure-la i a Sudamèrica per veure-la i on fos per veure-la i haguéssim parafrasejat la Susan Sontag sobre les onze hores de Sátántango i allò del 's'hauria de veure un cop l'any' aplicat al ritual bolañístic. I sí, aquesta segona vegada també m'ha semblat excessivament rigolística i esteticista i tecnologista (els crits i les càmeres al pis final de Fate, l'horrible eco als gemecs de Crímenes, la llum tornassolada, o l'innecessari camina-footing-sprint-càmera partida-final de tot) i tot i això m'ha sacsejat encara més que la primera vegada.

Apagades les llums i projectat el títol, '2666 de Roberto Bolaño', ja hagués arrencat a aplaudir, com fas a Sitges quan comença un Johnnie To o un Takashi Miike, irracionalment feliç, conscient i inconscient alhora del què t'espera. Però el que vindria a continuació encara era més important. La primera vez que Jean-Claude Pelletier leyó a Benno von Archimboldi fue en la Navidad de 1980, en París, en donde cursaba estudios universitarios de literatura alemana, a la edad de diecinueve años va posar-me tota la pell de gallina, braços cames espinada escrot, tot tot, droga dura, sang bullint, com de cridar, com d'emmarcar, disc de platí, pam! greatest hits existencial. La sensació de tornar-hi a ser, suposo, les mil novenes. I llavors tota la resta, el ritual. Archimboldi, Edwin Johns, la pallissa al paquistanès. El fragment de la Lola i el poeta i el filòsof i Mondragón, de llàgrima viva. O la dansa del Carvajal que sempre serà la dansa del Carvajal, allà al mig. I en Fate i la gasolina i el llarg etcètera de les cinc hores històriques que sempre ens passen volant.

Apunt pels que la revisquin (aquí o a París): a mi m'ha tornat a semblat excessivament discursiva i indirecta, massa monologada. No veig com es podria recuperar la convenció dramàtica que -almenys a les universitats- defineix acadèmicament la teatralitat, i abandonar el narrativisme -Crímenes ho aconsegueix i Fate també, però és Bolaño i fins i tot l'altre Bolaño -Detectives- és sempre narració, monòlegs roshomonejant al cent per cent- però en el fons... no caldria haver primat els diàlegs? Estem fent teatre, no? [Bé no sé, era per dir algo, que no sembli acceptació incondicional, gracias a la Virgen de Guadalupe, al Sagrado Corazón, al Cristo de Medinaceli, etcètera].

Com sempre, les anàlisis bones les fa altra gent a altres bandes. En aquest cas, n'he trobat un d'un tal Quinina a una web que diria que està extingida. Ni puta idea de qui deu ser, però hi toca, diria.

Prèvia de Mitja Marató

Per més que corris, el final del passeig apareix sempre com un oasi inabastable al qual arribes esbufegant, sempre. Al capdavall tens una font molt més ridícula del que semblava a falta de 500 metres. La fita del quilòmetre en temps rècord és xavalla que se t’esmuny de les mans. Tornes a prendre aire i arrenques a córrer cap al següent oasi, a la captura de la propera estació de l’absurd.

Herba nua

Amb el tren passava pel costat del follòdrom durant anys. El follòdrom particular a l’aire lliure, herba nua i esmicolada en accedir-hi, ja del tot embrossada en endinsar-s’hi. Quina metàfora. Des del camp erm divisaven, en acabar, l’estol lluminós de polígon industrial. L’antic follòdrom de petons brutals, posicions extraordinàries, grapejades vitals, mamades incendiades, fornicacions a pleret –com qui degusta cada detall del viatge– i a tot drap per culminar un esclat més gran han quedat en aquell camp. El tren entra en un túnel breu i a l’altra banda el paisatge és fet d’una llarga estesa d’indústries muntables i desmuntables, de formigó, llarguíssimes naus cimentades que s’imposen, l’imposen i li claven un clatellot que encara bascula i es busca.


PS.- A poble de segona corona d’àrea metropolitana, el sistema va així

Gosa poder

Gosa poder dir que saberuts i sastres bruts se’n vagin a pastar tots els fangs i llots que pengen del món i, un cop arrencats aquests, que recullin tots els matolls i brosses que ens embranquen el pas. I en acabat, gosa poder afirmar que els pontificadors canònics ja no són una molèstia. Només pontificadors canònics. I llegim Ferrater plàcidament.

La libertad de estar encerrado

El hombre no conforme consigo mismo repasa el diario que llevó el año pasado y que esconde siempre en su gabán. Se da cuenta de que lo escribió todo en esa lengua rara y minoritaria que usa la tripulación para hablar de sus cosas. Atónito, se rasca la cabeza. «No lo entiendo», se dice, «pero reconozco esa tristeza, esa cólera, ese amor que se pudre, la angustia y la autocompasión. Ese soy yo, sin duda.»

No obtiene diversión leyendo ese diario. Sólo ha sonreído con la entrada del diez de junio. Es la anotación más corta y, sin embargo, la más elocuente y exacta. Las mujeres que cree haber amado y las mujeres que se ha tirado durante el año no coinciden. Entonces se queda quieto, petrificado. El hombre no conforme consigo mismo concluye entonces que no ama. Se queda sin recursos, sin habla. Está a punto de llegar a una conclusión más definitiva y triste, pero se distrae cuando nota que su estómago borbotea, primero con timidez, luego impetuosamente, al ritmo de este himno supremo:

Se levanta entonces de sus aposentos, bailando ante la catástrofe inminente, y empieza a rujiar de vómitos el suelo de chapa metálica de la bodega, a vomitar con furor, con una espléndida rabia inmisericorde. También se tira unos cuantos pedos líquidos. «¡Oh, oh, dios, cuánta catarsis cabe en mi interior!» (y se ríe a carcajadas postrado en el charco de heces nauseabundas).

Se siente vivo durante un rato. Sin amar. Nadie está contento con lo que tiene, al fin y al cabo.

passant l'estona

No escriuré borratxo, avui no, avui que tinc temps i tot s'ha conxorxat perquè ara segui tranquil davant el teclat no escriuré borratxo, avui no, avui intentaré escriure serenament, intentaré recordar tots aquells moments tears in the rain de la darrera setmana, revisaré llibretes i anotacions al mòbil aviam si en salvo alguna però no escriuré borratxo, avui no, em donaré temps per netejar-me les ulleres i burxar-me el nas i només després començaré a mamporrejar el teclat, primer amb calma, una mica a cegues, com l'esportista que surt a la pista i comença a cavalcar, però aviat em deixaré anar i no podré aturar-me i llavors tot serà excessiu i desdibuixat com males còpies del Kanevsky. Mentre m'escalfo i penso per on tirar i em dic no beguis va no beguis, recupero un text del Besora que keepejo unread al Google Reader des de fa la tira i remiro una selecció de culs imponents que algun poseït per Stendhal ha recollit i en veig un de particularment casual que em transporta a tu passejant per casa amb aquell caient Sasha Waltz, feinejant en silenci, una mica adormida i em veus i em somrius riu avall i pantanejo sistema Sau-Susqueda la Baells fins que s'acosta el tècnic i diu 'hem d'obrir comportes'. També s'hi veu un estiu de martini al balconet i olor de mar i llargues tardes de llegir i el Biarritz d'aquella peli de l'Amalric fi del món i no sé, terrassetes de sucs i potser cares boniques al metro i dies amb l'agenda buida i música als bars i jazz a l'iphone i alcohol a la nevera.