Extasiat amb la Merce Cunningham Dance Company

Esplèndid espectacle de dansa de la Merce Cunningham Dance Company al Mercat de les Flors.

Quadres de Tàpies pujant i baixant de l'escenari. Músics interpretant peces à la Cage: sorolls, atzar, silencis. I la companyia Cunningham ballant entremig.

Suma de parts, no mixture, no la puta fusió que tot ho destrossa. Els ingredients per separat, juxtaposats, com les verdures en un wok. Ara pots estar per un, ara pots estar per l'altre, i a la vegada els copses tots i a la vegada pots concentrar-te en un de sol. La part i el tot i ningú que et forci a haver de triar-ne un. Aquesta és la primera ruptura, tractar la dansa com un art més, no com un art menor subordinat sempre a la música. La dansa continua el seu trajecte fins i tot quan no hi ha música, perquè no n'és deutora, tenen una relació d'igual a igual.

El ball, encara més essència d'aquesta primera ruptura, ocasió per veure història de la dansa en viu. El ball, segona part d'aquesta primera ruptura: la que trenca els moviments bàsics fets fins aleshores, duent la dansa clàssica tan sols un pas més enllà. Colls que es torcen, esquenes que es dobleguen enrere i el 'clàssic moviment de peus Cunningham'. Tan sols això, en Mallots vermells o taronges de cos sencer, clàssics, estàtues sense rostre de Malèvitx.

Més primera ruptura, 'dance is not emotion, dance is just motion'. Res de buscar emocions en els gestos: el braç que tremola no transmet por ni nervis, només la idea del moviment de vibració amb més o menys intensitat. En aquest sentit, dansa que no s'ha d'entendre perquè no hi ha res per entendre.

Consum, per tant, al més pur estil exposició de Rothkos al Palazzio Della Exposicioni. T'asseus davant el Rothko -la dansa- i deixes que la irracionalitat in motion o en colorfield t'exciti les neurones i faci que dansin, que creïn, que s'imaginin mil cels paint by numbers i emocions i coses que li diràs a la mare quan la vegis i aquella paraula justa que reblarà el poemari. Consum de dansa com un desllorigador celebrar, com veure's un destornillador d'aquells, deixar-se endur per l'irracional que tens davant com aquell qui fa una sessió d'acupuntura o de natació o és americà i va al camp de tir a fotre trets i en surt nou i amb el cervell a mil per hora.

Oportunitat per poder veure els primers trencaments, de poder-los entendre, poder-te distreure ara amb els que dansen, ara amb un moviment, ara amb els músics per separat, ara amb tot en general, ara mirar el Tàpies, entendre aquests canvis, interioritzar-los i projectar-los a les altres arts i a l'escriure, es clar. Writing is not emotion i la puta impossibilitat d'escriure sense transmetre, perquè a l'escriure, igual que davant els textos teatrals o les novel·les, estem decodificant en tot moment, intentant entendre, classificant cada paraula i cada verb i cada metàfora i donant-li significat. Escriure sense significats com la gran frontera que mai travessarem. Molt camí per recórrer, buscar noves 'cal·ligrafies', alfabets, etc.