tot són senyals

Tot són senyals, els ballarins de la Merce Cunningham, les històries de l'Agnès Varda o els Rothkos, que van iniciar-ho tot. Tot són senyals per abandonar la narració, per abandonar les frases i deixar que les paraules parlin per si soles, per renunciar a la frase i creure en la paraula o la combinació de paraules, per deixar els verbs intactes, sense desembolicar. Tot són senyals per renegar de la frase i el sentit i deixar-se endur per la dolçor de la fragància, pel color la temperatura i el plor del traç. Amors i arbres, tot són senyals per deixar enrere aquest món encotillat de la raó petat pels nazis, tot són senyals per fer l'última revolució i emmudir, potser, tot són senyals per viatjar un segle enrere i encomanar-se a Von Hofmannsthal i Lord Chandos, tot són senyals per inflar la poesia d'heli i fer-la volar, tot són senyals per alliberar la paraula de sentiment i deixar que el sentiment baixi al terreny de la gespa, els tricicles i les pilotes. Tot són senyals per posar-nos John Cage i parar el motor a la baixada, lliscar llodriguera avall i escriure com aquell qui respira i no pensa que respira perquè quan pensa que respira s'hi veu forçat, arrossegat per l'has de respirar has d'escriure i des d'ara fins que te n'oblidis seràs conscient que ho fas. Tot són senyals, no és hora de llegir russos com el Romera creua la piscina, és hora de sorolls i pantans, és hora de colls girats que giragonsen, mallots blancs. És l'hora del no voler dir res, empetitir i empetitir fins al no voler dir res, fins la boca petita que no emet so, la boca porus polsim àtom.

Tot són senyals, però no em veig en cor d'anar contra corrent, contra la corrent de mi mateix.