Amb el del Nick Cave em va passar el que passa sempre en aquest món 2.0, que un blocaire en va penjar una cita i em va recordar tant les nostres converses d'estiu asseguts als bancs del centre bevent birra o buidant Borgonyes rere l'església que vaig haver de córrer a comprar-me'l i aturar el Bolaño per deixar-li pas, i llavors patam, anàlisi de l'impacte d'aquest narrador gastat i back from the future d'ulleres de sol perpètues i aquest estil Umbral depurat, segle XXI, tant postbukowski. De fet el que m'agrada més del llibre, un cop superat l'enamorament teen de l'estil Cave, poc més que Californication per escrit, és el fill, el puto fill del protagonista, el puto Bunny Junior, el pobre, el personatge més trist i entranyable del segle, tirant-se hores i hores sol al seient de copilot mentre sun pare ven locions casa per casa i es folla solterones i el pobre nano esperant-lo llegint una enciclopèdia amb els ulls encrostonats perquè no s'atreveix a demanar a sun pare que li compri el colíric que necessita. El nano i la fe cega i antidestructible que té en l'alcohòlic drogaaddicte autodestructiu que l'ha engendrat i que s'ocupa d'ell mentre el pobre nano que no és ni adolescent lluita secretament perquè, en el seu record, la imatge de sa mare no s'esborri del tot. Al costat del bonrollisme tot m'ho follo de l'alter-ego del Caveman, les pàgines del nen són tremendes, l'ànima del llibre, de llegir-les tremolant i haver d'aturar-te a respirar abans del Sant tornem-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada