aforismes interins

diumenge, 7 de febrer de 2010

2666


I això d'ara són patates i són olives i vermuts blancs però podrien ser croquetes i seitons i bunyols de bacallà i allà, enmig de la llardositat feta cinc a zero a la cuina contemporània, ens abandonem al viure la vida estadísticament, dia cinc estrelles o dia dues Moritzs. Com a la parte de los críticos, quan Pelletier i Espinosa recorden la conversa amb la Norton: Los veinte minutos iniciales tuvieron un tono trágico en donde la palabra destino se empleó diez veces y la palabra amistad veinticuatro, etcètera. Els vèiem ahir al Lliure, interpretant l'obra temple, i haguéssim viatjat a París per veure-la i a Sudamèrica per veure-la i on fos per veure-la i haguéssim parafrasejat la Susan Sontag sobre les onze hores de Sátántango i allò del 's'hauria de veure un cop l'any' aplicat al ritual bolañístic. I sí, aquesta segona vegada també m'ha semblat excessivament rigolística i esteticista i tecnologista (els crits i les càmeres al pis final de Fate, l'horrible eco als gemecs de Crímenes, la llum tornassolada, o l'innecessari camina-footing-sprint-càmera partida-final de tot) i tot i això m'ha sacsejat encara més que la primera vegada.

Apagades les llums i projectat el títol, '2666 de Roberto Bolaño', ja hagués arrencat a aplaudir, com fas a Sitges quan comença un Johnnie To o un Takashi Miike, irracionalment feliç, conscient i inconscient alhora del què t'espera. Però el que vindria a continuació encara era més important. La primera vez que Jean-Claude Pelletier leyó a Benno von Archimboldi fue en la Navidad de 1980, en París, en donde cursaba estudios universitarios de literatura alemana, a la edad de diecinueve años va posar-me tota la pell de gallina, braços cames espinada escrot, tot tot, droga dura, sang bullint, com de cridar, com d'emmarcar, disc de platí, pam! greatest hits existencial. La sensació de tornar-hi a ser, suposo, les mil novenes. I llavors tota la resta, el ritual. Archimboldi, Edwin Johns, la pallissa al paquistanès. El fragment de la Lola i el poeta i el filòsof i Mondragón, de llàgrima viva. O la dansa del Carvajal que sempre serà la dansa del Carvajal, allà al mig. I en Fate i la gasolina i el llarg etcètera de les cinc hores històriques que sempre ens passen volant.

Apunt pels que la revisquin (aquí o a París): a mi m'ha tornat a semblat excessivament discursiva i indirecta, massa monologada. No veig com es podria recuperar la convenció dramàtica que -almenys a les universitats- defineix acadèmicament la teatralitat, i abandonar el narrativisme -Crímenes ho aconsegueix i Fate també, però és Bolaño i fins i tot l'altre Bolaño -Detectives- és sempre narració, monòlegs roshomonejant al cent per cent- però en el fons... no caldria haver primat els diàlegs? Estem fent teatre, no? [Bé no sé, era per dir algo, que no sembli acceptació incondicional, gracias a la Virgen de Guadalupe, al Sagrado Corazón, al Cristo de Medinaceli, etcètera].


Com sempre, les anàlisis bones les fa altra gent a altres bandes. En aquest cas, n'he trobat un d'un tal Quinina a una web que diria que està extingida. Ni puta idea de qui deu ser, però hi toca, diria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada