aforismes interins

dijous, 11 de febrer de 2010

alguna cosa alguna cosa

Crec que amb intros es llegeix millor. Poesia, sí sí, clar, poesia.


Què vols, jo a les nits busco poesia,
de la que sigui, busco poesia
i la busco en ampolles que obro
i al principi si que són gèlides i agradables
i fins i tot sensibles
però després ja està, són com sempre
i llavors fullejo els llibres nous
que fan que mai arribi a final de mes
i no em fascinen gaire o ho fan
però amb lleugeresa
-enlloc Houellebecqs o herbicides-
i de seguida me'n canso, de llegir,
'és una merda llegir dolent',
em dic, i la tele descartada
i 'què faig, surto a passejar?
Quina lluna més maca...
Au va, i una polla, fa fred'
i mai m'hi atreveixo
i llavors sempre acabo
buscant poesia al PC
i entro al teu blog
i rellegeixo l'última entrada
però fa tant que no escrius res de nou
que me la sé fil per randa, l'última entrada,
de tant rellegir-la i rellegir-la i rellegir-la,
està exprimida i la conec
com un vers meu,
com un vers meu
d'aquells que de tant en tant m'assalten,
busco poesia al teu blog
i no hi ha poesia al teu blog
ni a cap blog dels blogs que assalto
perquè ja l'he xuclada tota una hora abans,
m'he fotut tots els versos bons al metro,
camí de casa, ho sento però és així,
us devoro i mai degusto,
ho faig ràpid i sense carinyo
i bragueta amunt i llestos,
ho sento però és així,
ho sento però vaig faltat,
ho sento però vaig afamat de poesia
i cada nit, quan en busco
més desesperadament
més desesperadament
més desesperadament
no n'hi ha enlloc
i la busco
infructuosament
incessament
enfollidament pertot arreu,
partitures clàssiques,
norantades electropop,
Carmele Marchante,
pornografia,
wikipèdia,
l'accionisme vienès
i tampoc la trobo
i llavors miro fotos maques
i clàssiques i de moda
i alguna cosa hi trobo,
però costa,
costa apilar petites miques,
granets de poesia
que espigues a un coll,
en un vers bo,
en una paraula fora de lloc
-i per tant apropiada-
i llavors tens fam de poesia
i fas com pots una pila
de poesies i poesietes
i coses
que si no t'ho mires massa s'hi assemblen,
a la poesia, com
un pit no adulterat,
uns llavis nous,
aquell vers que m'encanta,
carnavals gais,
Estellés,
Comptoir des Cottoniers
i material reciclat
i m'ho xuto com puc,
com bonament puc,
sempre regat d'alcohol
per allò que s'encén millor
i t'ho fots,
t'ho fots però mai és l'hòstia,
mai és massa,
mai hi ha octubres
ni Budapestos
i llavors cinema,
llavors maragda,
llavors Silencio
i diries que diumenge,
fins i tot et sembla imaginar-te
un 'ballem?'
però llavors ja està,
s'acaba el ride
-fin i crèdits-
i et planteges
tornar a començar
tornar a espigar
a pidolar poesia,
ara ja desesperadament,
qualsevol cosa,
escoltaries música
que no es pot dir
i fins i tot
aniries a fer la última
a l'Heliogàbal, en pijama,
-el tens a tocar-
però aconsegueixes contenir-te
amb la mica de vals que has ballat
i el somriure teló
i vas i dius prou,
al llit, va,
va al llit,
i sempre te n'hi vas
amb sí però no perpetu,
de m'estic tornant oficinista
i aquest podria ser l'últim vers
que escric.

I això que la psicòloga diu que no,
diu que no haig de primar el resultat
i el si faig o no faig
sinó l'essència, el que sóc,
diu que m'haig de dir
'tio, tio, ets escriptor,
tant li fa que no escriguis,
sempre seràs escriptor'
però jo aquesta merda
no me la crec,
-em dic
mentre ella xerra pels descosits-
ho sento però no m'ho crec,
ho sento però sóc dur de mentir,
i ella parla i parla i parla
de vèncer les pors
i guanyar batalles
i apartar els obstacles
que em separen del meu
jo interior d'escriptor talentós
i parla de reconeixement
i de lectors
i de publicar
i jo penso de què cony parles, tia
jo només vull anar a dormir
tip de poesia,
i ella parla d'escriure
i ser escriptor
i lectors
i publicar
i trobar el meu veritable jo
i abraçar-lo
i fer-me l'amor
i ser qui realment sóc
i deixar la feina si cal
per perseguir la meva vocació veritable
-i fer-me l'amor a totes hores, suposo-
i després del ser
qui realment sóc i el perseguir
la meva vocació veritable
sempre em venen al cap hippies
i podrits i tirats
i tios amb els cabells llargs
i gent de merda que desprecio,
sí sí, aquells que sempre somriuen
i parlen d'empatia i felicitat.

Aquell tipus de gent
que sempre fa pensar en sectes,
ja m'enteneu.


6 comentaris:

  1. si, enhorabona, mes aviat sembla un primer poema,
    una nova fornada, una nova bretxa, psicosis en el supermercado

    ResponElimina
  2. Sí senyor. Això està viu.

    Mort als falsos poetes disfressats de poetes que reciten que són poetes i que mai mai mai no seran poetes

    ResponElimina