Silenci mercante

´

Malgrat que el silenci mercante ja ho diu tot em corrou l’enèssim perquè collons escriure del dia i el dubte de si fer-ho o no, una mica com l’explicació-trampa dels loqueros quan afirmen que “si et planteges que necessites ajuda psicològica, és que la necessites”. En serio, perquè collons escriure, si almenys diguéssim que és com anar al parc, menjar-se un gelat de tiramisú, olorar els canals, jugar a la play, mirar per la finestra, fer el sudoku, o com la misteriosa dècima de segon aquella en què la sensació de buit al balcó provoca unes estranyes ganes d'abocar-s'hi. Però òstia com costa callar, però caldria utilitzar la vanitat i l’enginy per fer-se una esquena de la mida del canal de Panamà i anar a guanyar calers i solucionar-se la vida i a viure bé i no aquest sobreviure acontentant-se amb una vana pornografia d’engrunes estètiques a banda i banda de la paret. O almenys viure bé en plan "és més ric el que menys necessita", deixar que els professors segueixin sent els policies i campar per les menorques d’aquest món, i poc i bé i tranquil, tranquil, tranquil, estendre l’ombra amb la resta de la roba neta. Però clar, és més fàcil lo altre, és més fàcil la por, fins i tot la por és més fàcil que la por. Voldria polir el vernís de l’angoixa però és renéixer i tornar ser el mateix. Potser és millor així. De vegades tinc por de poder-me assemblar al Gaspar Hernandez. El silenci mercante ja ho diu tot. O hauria.

´

salamantino

Me he pasado al salfumant. Desde la ventana redonda, vigía, de mi camarote veo el temblor del mar y me pregunto si no es hora de empezar con los ácidos, el elemento prohibido. Pienso que, en una ética del trabajo, los elementos prohibidos no son mas que promesas de continuidad, promesas de seguridad. Acolchado y seguro, piensa él. Pero el tiempo esta empezando a decirme que cambie de miras, que adopte la destrucción dañina, incontrolada, como escuela. No voy a quemar bosques, no os preocupéis. Es el uso de ácidos que coman estructuras lo que me interesa. El hambre de esos productos ácidos es lo que debo utilizar para que modifiquen las condiciones de la pintura y los materiales, configurando nuevas superficies, nuevas sensaciones.

Dels anissos estant

`

Tot el silenci a la punta de la llengua, escric
finalment

vull dir que l'escriptura sempre revela alguna cosa
malgrat tot
(ni que sigui la ineficàcia de l'escriptor)

i més encara,
que dir que no digui ja l'espai en blanc?

però jo sóc jo
i la vida és moltes coses -molts jo's, si voleu-,
què sé jo:
-La mort a la sola de les sabates
-Llegir el diari del sofà estant
-El mòbil com animal de companyia...
-I una mica tot el que seria triar la teva aventura

(com ara, que potser no ve al cas, però se m'acut
que la bellesa deu ser la complexitat/simplicitat
extrema de les coses)

vull dir que a més de poema sóc persona
jo
i que l'espai tal qual és molt buit
i ella es passeja pel menjador amb vestidet
i la tarda va plena de corrent d'aire
i, és clar, li dic: "Ja vinc! Escric l'última paraula i vinc!",
però és allò de que l'energia no és crea ni es destrueix,
vull dir que no es deixa mai d'escriure
(com si el silenci fos senzillament silenci...)
així que senzillament
apago l'ordinador, apago l'ordinador

(ara és quan els espais en blanc haurien de dir
allò de: i va callar desig als llavis de l'altre)

i, en fi, com collons apagar l'ordinador?

`

Roca Tarpeya

Sólo a los ávidos
traidores a roma
les ha sido escrito
su fin en la roca tarpeya
apelando a su inmensidad
como vacío impostor del castigo
más sórdido
un canto en el espacio
que deja la roca
mostrando, apacible
las puertas al fuego
eterno, que seguro, ha
de devorarnos a todos,
en un silencio
signo de los dioses
su caída y su fin

Servei metereològic

`

Tornat de dinar, carrer avall, passant davant el vidre de l’aparador, amb el sol vestint-lo amb el típic efecte mirall, es pregunta si de vegades no va vestit una mica gay. "Home doncs de vegades un punt potser sí" es respon. I s’en recorda del poema de la Medeiros, i llavors es diu que el que caldrà és canviar el poema, diu, perquè llavors ve la frase màgica “Ei, depèn amb qui et comparis, xato”, i diu vale, sí, però psicoanalíticament parlant, el Xato què hi fot ara aquí, es pregunta, i llavors pensa que és per donar-li una mica d’èmfasi a l’assumptu, i tant i tant, perquè s'ha enrecordat d’aquella noia que a vuitè de bàsica ho deia i li quedava tan bé perquè resulta que a dia d’avui encara pensa en els de vuitè de bàsica com quan ell feia cinquè i, és clar, encara els veu tan i tan grans, guapos i esplendorosos, tan horitzó d’espectatives com una finestra obrint-se a l’habitació de l’infància, i llavors es diu, ep, i aquesta última frase què, eh, què? i que potser es passa amb l’Amikhai… bueno vale, es diu, l’Amikhai passi, però és que llavors ve en Forcano i no, en Forcano ja és massa, i llavors pensa en tots els altres i pensa en ser com cal i que de fet es passa la vida sent-ho a través de l’intentar-ho i llavors es pregunta si “el prendre pel cul” no és una excusa de mal pagador perquè mai passa d’un “a prendre pel cul” que ja hi ha tornat tres vegades, però en el fons està tranquil perquè en quan a autojustificacions no el guanya ningú, i pensa, per exemple, en les Vassanes dels budistes, i que les coses són com són i que de la tendència mental al vici hi ha només un esclat primaveral i llavors es comença a cansar de tan Llavors i Perquè's i Però’s i Tant i tant, i “vinga nano, espavila” es diu, però llavors encara voldria dir que ahir va aprendre que Entusiasme significa en grec algo així com “el déu que portes a dins” i que, és clar, només pot ser un, que no és altre que Dionís, i llavors li explica a en marc i en marc somriu, és clar, perquè sap que l’entusiasme és la mare dels ous i la pedra filosofal on tornar fins i tot quan és la pedra que t’arrossega al fons del riu perquè en el fons resulta que és un peix però no ho sap, o com a molt s’imagina que és un peix volador d'aquells que quan s'enlairen els ocells els devoren i quan s'enfonsen els altres peixos s'els cruspeixen, que diuen que deia Voltaire, i tu dius "vale molt bé", però cal acabar dius, que el rigor ja el buscaràs un altre dia, que seguiràs fent faltes, que avui el somriure saliva cap de setmana, i tant i tant, que t'esperen tot de sopars i “visites d’obra” als bars de torn i el descapotable vermell cap a l’empordanet i els cabells d'ella jugant al "m'agrada conduir" i potser piscina-cascada i, si no plou, platges tranquiles i pícnics aquí i allà amb cistelles de vímet i estovalles amb quadres vichy i arrumacos sota l’herba i olors i oblidar-se de tot, o casi, que al capdavall és del que es tracta, et dius, anar acumulant i acumulant llavis a la boca, i en definitiva, donar-se al gust de tant i tant de Perquè sí.

´

Barco mercante

`

Com fou no ho sé però fou
de cop. De cop i volta i per sempre més.
Com un núvol carregat de somnis
estavellant-se contra la tarda
(per dir algo)

La crònica en qüestió deia:
Els carrers com tolls, el riu va ple,
és l'estació dels paraigües.
Hi ha ofegats, gent que neda,
els de la botiga de barcos,
hi ha la por, el dubte, l'etcètera,
un desert de mobles surant
com peixos morts

(I llavors, tampoc ho sé
però llavors fou un Com encara)
com un alè de boira escampant
la gota que no sap on
c
a
u
r
e.

´

coses que no poden ser

Era pràcticament l'únic motiu que tenia per viure.

Cada matí es llevava pensant en ella, en si vindria puntual o apressada, es dutxava pensant en ella, en si voldria el de sempre o li faria un lleig, es vestia pensant en ella, si estaria simpàtica o per contra se'l miraria llunyana i amb recel. Ella era el drama i la grandesa de la seva existència, i el dia que la gavina va deixar d'aterrar a la coberta i picotejar-li les quatre molles de pa, el paio es va enfonsar.

Deus

N'hi ha que escriuen poc. No els passa res, no es moren ni tenen una úlcera perpètua. Suposo que quan ho fan intenten escriure bé. Tranquils al camarot, s'asseuen davant el PC, centren bé el cul a la cadira, l'acosten a la taula i llavors comencen a escriure. Deixen anar alguns adjectius bons, d'altres no tant i en acabat posen un punt i final i premen publicar. Llavors ja estan contents, i potser aquesta satisfacció els dura una setmana ben bona, el temps que trigaran a tornar-se a tancar al camarot, seure davant el PC, posar el cul a la cadira i començar a picar. Que què fan entre un escrit i un altre? Això ja no ho sé, els ho hauràs de preguntar a ells.

El tiempo

Después de la paliza que le propinaron los obispos de mierda en Yirona, al No Conforme le pareció que el tiempo real se ajustó a su tiempo interior, con lo cual empezó a caminar muy lentamente por una carretera comarcal plagada de gnomos filólogos que le apuntaban con dedo inquisidor:

—A on et porta el teu camí, desgraciat?

—A Asquerosa, fétida capital del principado.

Esto del tiempo interior y el tiempo real es una teoría serbia que leyó en un libraco que resbalaba por la cubierta al son de las olas libres u oscilatorias, que ustedes no saben qué características y qué efectos conllevan en la navegación de grandes buques, a causa de su falta de interés. Quién sí lo sabía era el dueño legítimo del libraco, que al acabarlo decidió acabar con su vida lanzándose al abismo de las olas libres u oscilatorias, dejando al libraco moverse a su libre albedrío por la cubierta. Al ser olas estáticas y oscilatorias, el cuerpo del náufrago, aún con vida, se quedó oscilando estáticamente en un punto fijo hasta ser devorado por las hélices de la nave. Fue una muerte grandiosa, aplaudida por casi la totalidad de la tripulación por su plasticidad y barroquismo.

Sigo. Caminaba lentamente hasta Asquerosa con gnomos filólogos apuntándole con el dedo por una carretera comarcal. Sentía No Conforme una vieja sensación de desapego total ante la realidad de las cosas, y su cariño y su interés por la vida languidecían a cada paso. Ya ni los gnomos inquisidores ni los fantasmas de las mujeres que nunca tuvo y nunca tendrá, o incluso los fantasmas de las mujeres que había tenido y que ya nunca volvería a tener, hacían mella en él, puesto que después de la paliza de las sotanas yerundenses se sentía más muerto que vivo y los muertos se caracterizan por tener sentimientos bastante vagos. O sea, que el amor le daba igual, así como: la amistad, los descuentos del súper, la comunicación verbal y no verbal, el impuesto sobre la renda, la honestidad intelectual o las estrategias financieras a largo plazo.

Todo, todo le daba igual a nuestro muerto en vida que se dirigía, con sigilo, hacia Asquerosa. Aunque creía que la paliza catedralicia había acabado con la entropía entre su tiempo interior y el tiempo real, y que por consiguiente estaba muerto interior y realmente, él no era quién para determinar nada de eso. Ocurrió que su tiempo interior (397 años), en efecto, ya se había acabado, y que técnicamente y siempre según el libraco serbio, ya estaba muerto. Pero su tiempo real de vida era sólo de 30 miserables años, y el Estado y las Farmacéuticas habían determinado un tiempo de vida para No Conforme no inferior a los 57 años. Así, entonces, era un muerto en vida, que es mucho mejor que estar enamorado, o tener descuentos del Lydl, como se sabrá algún día.

Mode Roma

Ara que han fet parada tècnica li ha donat per pensar en altres viatges errants. És el paroxisme recurrent de la liquiditat -o falta d'ella- dels tripulants postmoderns. Quan el brogit frenètic del moviment els ensordeix la pensa, somien la plena immobilitat, el no fer res, el silenci truculent, però silenci, de posar el cap a l'aigua i mig amortallar sons i cabdells. I quan fan marrada i s'aturen per massa estona, ja pensen en recomençar el vertigen, recórrer les grans ciutats i cafès europeus i refer els passos del vals de plom, però vals al capdavall.
Ara ha pensat en Roma i el Trastevere, perquè li ha arribat a les mans La neu i altres complements circumstancials, d'un escriptor de terra endins i nord enllà. Aquest escriptor en parla, del Trastevere i dels seus encants. “Qualsevol veí del Trastevere dirà que ells són els autèntics romans”. I ha pensat que quan ella hi va ser ni se'n va adonar dels bars, essències i gents que l'escriptor descriu. I es pregunta: què diantres hi va fer, doncs? Un baf de no saber respondre, d'empetitir-se vergonyosament es posa sobre la Roma que potser no va saber caminar. O mai va caminar.

Mode Guadiana

´

"Volem parlar, volem parlar" diuen les tecles del teclat. Volem sortir al pati i jugar al tocar i parar i tocar i follar darrera les columnes de la sala de professors. "Volem arribar al cementiri de les biblioteques en tapa gruixuda i envasades i relligades en mil pàgines" criden les del fondo norte, "volem dormir obertes a la falda d’algú" coregen les del fondo sur. Diuen que la millor manera que han trobat per enganyar els dits del personal es combinant-se amb la mol·lècula d’enllaç perfecte que diu a-m-o-r, però que també n’hi ha d’altres com p-o-r, p-a-r-e-t o b-o-t-i-f-l-e-r i que els poetes són els pitjors, uns autèntics iònquis de les mol·lècules filològico-drogàtiques i de l’etcètera, una autèntics cardenals del sexe més iònic-dràstico-covalent. Diuen que quan escriuen d-e-s-i-g es troben confoses perquè entenen que és com un metallenguatge molt seu, molt plàstic amb plàstic, terminator amb ànima de wallie, mirall amb llum de 220 volts. Perquè "no sóm tontes" s’afanyen a recordar, elles ho han escrit tot tot i tot, i "vale sí, hi han els xinos i els moros amb els seus alfabets però nosaltres sóm els Mcdonald's de les tecles i els teclats i triomfem el que es diu com la coca-cola" afegeixen. Quan els hi dic que sense els dits no serien res es posen a riure i a mirar-me totes la bragueta. "No em treureu res de res" els hi dic, ni una paraula, avui no surt res, però elles segueixen emb els ulls clavats a la bragueta, i al final ja no hi ha estètica ni retòrica ni òsties i elles insisteixen "va, ni que sigui la goteta, que som divendres, que ja hi ha prous silencis amb els espais en blanc, que l’horitzó –prou que ho saps- és la bragueta". I al final escriure, escriure com qui treu una mica de pasta de dents del tub de pasta de dents, escriure com qui amb un escuradents es treu un trosset de carn clavat entre les dents i després s'el menja, escriure llavis buscant la boca que els inventi, escriure ulisses sentint el cant de les sirenes, escriure, escriure barça-madrid, metro, sol, garriga, capdesetmana, copes, suavitzant, ella, Ella, ELla, ELLa, ELLA.

I, llavors, quan poso el punt final va i es posen a riure encara, les molt mamones, bavejant no sé què de la posdata i d'aquesta nit i que sí que ho sé, i que punts suspensius.

´

Auto-odio

"Malditas sean las paradas técnicas que te dejan tirado en tierras de Yirona, la más inmunda de las más inmundas tierras de este mundo, llena de gente pura e hipócrita y provinciana. Lo diré alto y claro: me cago en vuestra puta patria de tocinos. Vuestras mujeres son de cera o hierro colado o piedra marmórea. Vuestras mujeres no saben follar. Peor aún: no quieren follar. No quieren follar ni consigo mismas, creyendo que su cuerpo es un templo o un altar que no se puede mancillar, castrándose a si mismas y castándrome a mí, malditas monjas del carajo."

Eso es lo que dijo el hombre no conforme consigo mismo delante de la sede d’Esquerra Republicana de Catalunya de la capital de esa mierda de comarca llamada Yirona, ante unos imbéciles que iban vestidos con sus togas de obispo y espardeñas catalanas. Ante esta provocación, todos los obispos sacaron sus costumarios de Joan Amades y sus putos libros de filología catalana y empezaron a golpear a nuestro héroe en el mismísimo cráneo, y nuestro héroe reía y reía y sangraba y sangraba por todos y cada uno de los putos orificios de su cuerpo, sin ofrecer la más mínima resistencia patriótica ni nada, ¿y saben por qué? Porque no hay mujer que lo ame, a este pobre diablo. Y siente un gran odio por ello. Deben de ser todas imbéciles o algo. Pero eso no puede ser, ¿no?, porque significaría el fin del mundo. Dede de ser, entonces, que el imbécil es él, y merece cada paliza que le pueda caer.

Parada tècnica

Quan tots pensàvem que érem a l'oceà Índic, el capità ha anunciat que faríem una aturada per reparar l'àncora, que no funciona, i resulta que som a la Costa Brava, tu, a Sant Martí d'Empúries. Ha estat curiós això d'aturar-se a reparar l'àncora perquè qualsevol operació que impliqui aturar-se implica utilitzar l'àncora, de manera que sense àncora no hi ha hagut manera de frenar assenyadament i hem acabat xocant contra les roques. Total, que ens hi estarem tres o quatre dies reparant l'àncora espatllada i la proa acabada de rebentar.

Aquí el remor del mar és quasi obscè, de tant i tant i tant present. En llevar-nos de bon matí, amb les finestres tancades, l'anar i venir de les onades és un lleu zumzum que remet al somni que se n'acaba d'anar. Al migdia a la terrassa de l'hotel, però, les onades són primer plat segon plat i postres, un tercer hoste en l'àpat que tot i no diu res, saps que mai se n'anirà. Ho vulguis o no mai sereu tu i l'estimada imaginària a soles, en aquest hostal de l'Empúries. Sereu sempre tu, ella i el mar.

Estem a l'Hostal Empúries, si home, aquell que trobes quan fas el passeig marítim de l'Escala, entre cala i cala i turonet amb pineda i turonet amb pineda. Es troba a escassos cinc metres del mar -avui seria carnassa de la Llei de Costes- i segons diuen, va ser construït els anys vint per allotjar els arqueòlegs que començaven a investigar el jaciment de l'Empúries grega. Es troba a només un centenar de metres de l'entrada a les ruïnes, i qui sap si fa una vintena de segles no hi havia alguna fonda fenícia, dalt d'aquest turonet que controla la cala. Vist des de la platja, és el típic hotelet de costa catalana, potser el model que va crear-los tots a la seva semblança. Terrassa àmplia de terrissa, agradibilíssima, i vestíbul de rajoles blanques i negres fent escacs, amb encara uns quants sofàs de pell repartits aquí i allà, per fer-ho com sempre, com abans. El disseny i l'IKEA és pels llocs sense història, llàstima que això s'oblida massa sovint.

Les habitacions, actualment restaurades, mantenen la màgia d'aquest respecte a l'hostal natural, rajola fina i beix, tant delicada que passaria desapercebuda, mobles clàssics de fusta càlida -armari i escriptori- i com a detall decoratiu d'un luxe auster però arriscat, un immens retrat dels peixaters de l'Escala descarregant el peix de metre i mig per metre davant del llit.

Estant en aquest hotelet només lamento la gentada que, residint a l'Escala o pujant-hi de vacances, ha trobat el mateix gust que nosaltres a fer i desfer el passeig o prendre tes a la terrassa, donant una pobra rèplica constant de paraules i cridòria al perfecte i tendre anar i venir del mar. Em passo les hores llegint, bevent, acostant-me a veure com van els treballs de reparació del vaixell i mirant el mar des de la terrassa. També m'ha donat per fer de Josep Pla, ja se sap, és un automatisme: arribar a l'Empordà i fer de Josep Pla, gastant paraules com 'cafarnaüm' i adjectius com 'agradibilíssim'.

Des d'aquesta cambra que m'ha tocat m'és fàcil imaginar-me l'explorador de torn de principis de segle, sortosament educat gràcies a un patrimoni opulent, fet del tèxtil o l'aiguardent, seduït per les ruïnes vistes a Roma en viatge únic de ferry i mesada a Itàlia i intentant ara rescatar les pròpies, les ruïnes que diuen que amaga el subsol d'Empúries i que, gràcies a l'aposta de l'Institut d'Estudis Catalans, aquests mesos intentarem anar excavant. Ni s'hi devien pensar, l'envergadura que assoliria la metròpolis grega. Hi veig arqueòlegs treballant-hi anys i anys, pacientment, roca a roca, formulant i reformulant una vegada i una altra les hipòtesis de la ciutat grega, les dimensions, els objectius, i especulant sobre com hi vivien, la realitat dels primers empuriencs. Hi veig també gent treballant-hi durant dècades i deixant l'hostal per una caseta propera, traçant relació cordial però sempre estranya amb els autòctons, als qui compraven peix i agradava escoltar llegendes de l'antiga Grècia. Hi veig relacions d'amor entre arqueòlegs o entre arqueòlegs i vilatanes o serventes o cambreres de l'hostal, meditades en l'anar i venir de les ruïnes al poble, extensions i extensions d'herba ballant al vent, sempre al vent de l'incessant tramuntana.

Ella, l'estimada imaginària, seu a la cadira tendre, davant l'escriptori, i només duu mitges i sostens. Concentrada, s'unta amb elegància ungla a ungla amb el protector transparent. Llavors espera, em mira a estones, callada i somrient, i para la vista balcó enllà, encuriosidament. Uns minuts més tard, quan veu seca la primera capa, em demana que li desitgi sort i obre el vermelló Channel. Amb energia i suspens passa el pinzellet tres vegades exactes per ungla, de manera reglamentària, professionalment. Quan ha acabat volta una mica per la cambra, esperant que s'assequin del tot, una mica perduda, sense saber què fer. Finalment aparta els trastos del llit i s'hi estira, i així resta durant minuts i minuts, mirant el sostre i escoltant la mar, ociosament. Quan acabo aquesta línia, li acarono la cama imaginària, i em respon: 'Estic perfecta. Sóc com una fera jo, només que sento el soroll del mar ja m'amanso...'.

Haiku, haiku!

El filipí és un especialista en explicar llegendes. Són relats que als passatgers desbordats, àvids d’escoltar històries que els amansin i de relatar les pròpies, els fascinen. El filipí ho sap i ja ha començat a reelaborar els seus sopars de duro, amb farciments variats i surreals si cal. Com que el filipí té alguna cosa de sinistre difícil de definir i fins i tot un cert aire catedralici, ningú l’acaba de rebatre.

Aquesta tarda vespre, quan el sol oferia uns darrers esquitxos escarits –les descripcions paisatgístiques sempre són un perill, oi?- i quan la tropa rebia els ressons d’una nova alineació estrambòtica que fa les delícies dels més maniàtics del futbol, el filipí ha començat a cridar “haiku, haiku”, perquè al seu voltant es formés un cercle més aviat escèptic. I ha començat:

“Haiku és el que va cridar un llunyaníssim avantpassat meu de l’illa Panay, en el minut precedent a l’arribada dels goluts espanyols. Tenia el seu membre introduït en una panaienca de bon veure, ja sabeu el que diuen de les panaienques...”. I aquí el cercle escèptic va abandonar per un segon el seu escepticisme militant per riure fent com si no rigués. “Haiku, haiku!, va seguir cridant, sense saber perquè ho feia ni què volia dir amb aquelles dues síl•labes que semblava que les hi haguessin xiulat a l’orella”.

L’auditori escarransit començava a perdre la paciència pels tints absurds del relat, mentre un tripulant lletrat deia que haiku venia potser del Japó, de l’Orient, alguna cosa de poesia. I davant aquests apunts reveladors, ja quan el cercle escèptic estava per desfer-se, el filipí va reprendre el fil per perpetrar el clímax i la rematada final. O intentar-ho.

“L’avantpassat meu, enmig de palmeres i la sorra fina i punyent –farcia d’adjectius buits el relat- i quan uns grans bucs espanyols apuntaven l’horitzó, en plena tasca fervent, l’avantpassat meu panteixava haiku, haiku, sense conèixer-ne l’obscur motiu, fins que va fer una darrera exhalació i es va donar per vençut. La panaienca, sense bellugar-se gaire, va mirar el meu avantpassat amb ulls inerts, per exclamar: idiota, conta les síl•labes i veuràs”:

“Sort de les calces
per no més oceans
ni rius ni fonts”

L’avantpassat va començar a riure d’una manera marcadament imbècil, aquella mena de rialla de no haver entès res. I després, la panaienca, que li havia donat peixet, li va etzibar, carregada de solemnitat, per derrotar-lo definitivament:

“Característic
de tu i dels altres és
errar el camí”

I es va aixecar per acomiadar-se amistosament:

“Amb l’últim sexe,
llenca d’experiments,
et faig adéu”

Una ganyota terrible va creuar el rostre del cigala-esvaïda de l’avantpassat meu, tot perplexitat i confusió. Quan la panaienca ja era un bon tros lluny, platja enllà, encara va tenir temps i esperit d’aconsellar-li:

“Corre un poc més
per avançar les rates
que ja et roseguen”

En arribar, els espanyols es van trobar el meu avantpassat nu i capcot. Ell va ser l’últim de Filipines.”

Els tripulants van exhalar un “ja” o un “aha”, segons el grau de desmenjament amb què havien arribat al final del relat del filipí, i van córrer a intentar sintonitzar el futbol.

Combustió espontània

La llegenda diu que quan va volatilitzar-se duia tres dies treballant sense parar, dia i nit. Feia setmanes que anava al darrere una onada com aquesta, darrere aconseguir connectar amb el text i no deixar-lo anar, però quan va aconseguir-ho se sentia més desgraciat que mai. Expliquen que, quan finalment va començar a escriure, se sentia tan desgraciat que unes hores abans de fondre's va aturar-se i tot, alarmat davant la bogeria, que veia com s'aproximava línia a línia, verb a verb.

Segons la llegenda, llavors va pujar a coberta, buscant consell. Era de matinada i només hi va trobar el filipí, a qui va explicar que com més creava més trist i abatut es trobada, i que cada pàgina que enllestia era com un dit tallat, cada full un òrgan o una extremitat perduda. Si li pregunteu el filipí negarà la història, però expliquen que un dia anant begut va explicar-la sencera. 'Sense saber com ni perquè, a mesura que omplia pàgines i pàgines de certeses se li omplia l'ànima de buidor', acabava la història d'aquella nit. 'I llavors què?' van preguntar els companys a l'uníson. 'Llavors res. Va desaparèixer i no en van quedar ni els ossos, només el manuscrit damunt la taula i la darrera pàgina dins la màquina d'escriure'.

A la cambra

Els últims dies o setmanes, s’ha descomptat, les ha passat tancada a la cambra. En aquest vaixell que ara és pailebot, que ara és bombarder, que ara és si la barqueta es tomba, que ara és taverna sobrevolant oceans, ha sentit cridòria i discussions estranyes. En la del futbol, els haguera engegat a pastar fang. Ningú en té ni idea, però no volen reconèixer que jo en sé més de futbol, jo més, i que sóc l’única que puc recordar i recitar els noms d’aquells estibadors del futbol, Moratalla, Rojo, Amarilla, Esteban, Migueli, Clos, Carrasco, Calderé...En aquest temps, s’ha alimentat de patates fregides...Vull dir, que m’he alimentat de...De vegades el desdoblament se m’escapa, són els anys i la còpia de fer-ho un i altre cop, com la mà que s’apropa a la figa, sí, he dit figa, i al final es multipliquen les persones en aquella llenca de sexe íntim. Ha mirat fotos d’Unai Basurko al google i el troba formós. Sí, formós.

Unai Basurko

Qui n’ha begut tindrà set tota la vida...

MISHIMA

Voldria saber que ho has provat, que tu també menges merda i algues i sal de mar, que et queda humanitat suficient per tenir la vela partida per la meitat, voldria sinó també saber-ho i potser seria tot més fácil, més fer-se mar endins i mirar la deriva de les estrelles com si fossin acabades de pintar. Voldria pensar que l’esperança ha de ser timó i no pas destinació, però és un “voldria” tipus riure per no plorar, un somriure postmodern d'aquells fets a tires, d'aquells que tenen el valor que li vulguis donar perquè de fet ja no volen dir res. Voldria, et deia, voldria saber que estem fent la volta al món en sentit contrari i que el dia D els nostres paral·lels s’ajustaran telepàticament davant per davant i, allà mateix, pujaré al teu barco, o tu al meu, i ja fins naufragar.

´

Futbol

Avui dinant hi ha hagut una batussa de nassos. Algú s'ha enrecordat que ahir era el Barça-Madrid, i davant la incapacitat de saber el resultat al mig de l'Atlàntic Nord -aquesta carcassa allautonada no té Internet ni res que s'hi assembli- els més futboleros han estat tot el matí intentant que des d'algun vaixell proper els en diguessin el resultat per ràdio, però no hi ha hagut èxit entre tants baleners noruecs, tonyinaires japonesos i bacallaners d'Islàndia. Total, que a l'hora de dinar ningú coneixia el resultat veritable i s'han anat encenent els ànims entre els que donàvem per fet que havia guanyat el Barça -contundent 4-0 gols de Messi, Bojan i Piqué- i els madrilenys que defensàvem aferrissadament un 0-3 a domicili dels blancs amb festival de gols de Kaká. Com a dada curiosa, inicialment hi havia un merengue defensant un més raonable 0-1, però de seguida l'han obligat a sumar-se a l'ambiciosa causa del hat trick, conscients que la divisió de resultats restava potència a l'argumentari blanc. En definitiva: el que inicialment eren afirmacions burletes han pujant de to a mesura que el vi barat encenia les venes dels contertulians. A la diplomàcia oral l'ha succeït l'artilleria, amb llançament de molles de pa i panets sencer, i posteriorment patates, mongeta tendra i el llobarro de segon, llançat sencer, només les espines o sucat en la gustosa salsa marinière que prepara el filipí. També ha volat una cama ortopèdica. Al final, l'artilleria ha donat pas a la infanteria i al combat cos a cos. Un culé s'ha aixecat i ha alçat una forquilla en senyal amenaçadora, cridant davant l'audiència que se'l mirava emmudida: 'visca el Barça pels meus collons'. Li ha contestat el madrileny més encès, l'operador del sònar, enfilant-se al seu banc i dedicant-li un 'ala madrid por mis cojones', brandant-li el ganivet del peix, en una intervenció que ha acabat amb un 'antes ROJA que ROTA' calvosotelià, que ha estat replicat, no amb poc enginy pel forofo català, amb un 'Ni ho somiïs: antes ROTA que ROJA'. Abans que la sang arribes a la coberta, s'ha alçat el capità amb un cop de puny sobre la taula. 'Colla de capsigranys', ha dit pesadament amb veu greu, 'deixeu d'atabalar-me: van empatar'.

moment flotador

És el tercer cop que el molt idiota es llença a l'aigua. Sortosament ho fa en plan tràgic, s'enfila a la barana del pont i comença a acomiadar-se de tothom cridant proclames hiperbòliques i recargolades, de manera que sempre som a temps de parar màquines i frenar el vaixell: si no fos així ens seria impossible pescar-lo. Com us deia, ho fa tot mooolt pesat. Enmig dels deliris, avui l'he sentit parlar de búnquers i futurs asexuals. També ha dit tres cops la paraula plàtan. Un paio estrany, el poeta. Cada vegada que fa el numeret hi ha algú que intenta convènce'l que no es llenci, algun voluntari que perdrà deu minuts del matí a pensar rèpliques enginyoses a l'irreparable suïcida. Avui s'hi ha entretingut el filipí que fa les cambres. Hi han estat ben bé un quart d'hora, al final la gent cridava 'que es llenci d'una puta vegada'. Finalment, quan s'ha vist acorralat, absurd i perdent la discussió, el suïcida s'ha deixat caure a l'aigua de manera graponera, posant punt final a la conversa. Un cop a l'aigua se li ha desfet la valentia i ha començat a cridar com un nena, com fa sempre. Li hem llençat un flotador lligat a un cable. Mentre trepava el vaixell ha tornat a posar l'a tota màquina. Quan ha arribat a coberta ningú l'esperava.

diumenge polles

S'ha tirat tot el matí amb el capítol tres, el puto capítol tres que no es deixa domesticar i que es fa feixuc com una sola de sabata al tros entre que abandona el circ i dorm la primera nit al calabós. Ha transformat el personatge de trapezista a polissó a banquer a jugador expert de pòquer, finalment l'ha fet perruquer, però tampoc quadra: un cop llegit, el text li rellisca com arena fina entre les mans. Ni introduint-hi cops d'efecte, ni elidint adverbis ni recorrent a una estructura lineal que llavors ha fet paral·lela i al final ha intentat en rashomon, el text no aguanta i les imatges es desfan com una aquarel·la aigualida. No ha esmorzat, només ha escurat el got de gintònic calent d'anit, s'ha mirat al mirall i s'ha assegut davant la màquina, primer rellegint el paper entaforat, després imaginant-se un palmerar ple de dones nues. Al cap d'uns minuts ha aterrat de cop i ha decidit començar a atrotinar la màquina d'escriure. S'ha tirat tot el matí amb el capítol tres i en diversos moments ha tingut ganes de (per ordre cronològic):

- saltar-se el capítol tres
- abandonar la novel·la
- deixar d'escriure
- transformar el text en una novel·la infantil
- tornar al palmerar
- transformar el text en un manual d'instruccions
- transformar el text en pasta de paper
- tallar-se la mà
- emborratxar-se
- llençar el perruquer extrapezista expolissó exbanquer expòquerista per la borda
- llençar la màquina d'escriure per la borda
- llençar-se ell mateix per al borda
- emborratxar-se
- anar de putes
- sodomitzar el filipí que renta els camarots
- cremar el text
- cremar la màquina d'escriure
- immolar-se
- cremar el vaixell
- fer-se paleta

0 respostes correctes.

No hay lector más ingrato que el lector de barco mercante.

When God hands you a gift, he also hands you a whip

A migdia la megafonia del vaixell xiscla, i se sent un tímid 'un, dos, tres... això funciona?' seguit d'un xiuxiuejat 'sí sí, ara parli', que marca l'inici del capità: Con eso quería decir que Dios le concede a uno un don, cualquiera que sea, el de componer música o el de hacer literatura, pero por mucho placer que ello pueda producir, es algo muy doloroso para tenerlo toda la vida. Es una vida muy penosa la que consiste en enfrentarse todos los días con una hoja en blanco, rebuscar entre las nubes y traer algo aquí abajo. Es decir, yo siempre me pongo muy, muy nervioso al comienzo de la jornada de trabajo. Me lleva mucho tiempo empezar. Una vez que empiezo, voy tranquilizándome un poco, pero haría cualquier cosa por aplazarlo para más tarde. Debo tener unos quinientos lápices afilados, pero vuelvo a sacarles punta hasta dejarlos en nada. En cualquier caso, me las arreglo para escribir unas cuatro horas al dia.

I ara, tothom a dinar.

Rallitas de azúcar

nos hemos de emborrachar:

Lola Caño: 1 hijo

Pedro Comas: 1 hijo

Luis Cordón: 1 hijo.

Y yo solo quiero unas rallitas y unos cubatas con mis amigos.

assucar

Azúcar es un momento My Melancholy Baby

El perro del hortelano

"¿A cuento de qué, el azúcar? El azúcar es para maricas. Como lo son las salsas y los condimentos y la sal y el tomillo y la mayonesa y el kétchup y demás POLLAS. No son más que subterfugios para ahorrarse los sinsabores de la vida."

Eso pensaba el Hombre No Conforme Consigo Mismo cuando de madrugada arrojaba el contenido de todos los sacos de azúcar por la borda.

inconnexos

Sort del sucre. Sense sucre algunes coses no es poden beure. No és que no es puguin beure en sí, és que perden la gràcia. I ja em diràs prendre un te sense gràcia o un cafè sense gràcia.

el agua

y si el corazón fuera una piedra
arrojada al mar
destinada a recorrer los océanos
hasta encontrar orilla

o la fuente brotara ruidosa
estrellas de carbón
incandescente
en la noche tranquila
un mar de estrellas

o bajase risueña por tu garganta
rebotando, dando vida
por tus cloacas
hasta el fondo de tu saco
raíz de mi deseo

antonin korcovado

qu´il est long le chemin jusqu´à toi

Hace dos noches que sueña desesperadamente. Se levanta, entonces, obnubilado y triste.

El día del primer sueño nevó. Se dio cuenta de inmediato, por el silencio espeso que reinaba en el buque; el silencio de las máquinas y de las calderas y el terrible ulular del viento. Las cosas adquieren una indefinible impresión de soledad y abandono, cuando nieva. Ni siquiera los relámpagos iban acompañados de sus truenos.

La tripulación celebraba el fenómeno encerrada en la cantina. Como son unos seres extravagantes y cultos, recitaban en voz alta a los poetas de su patria. Cuando leían algún poema triste todos callaban y el viento ululaba con más fuerza. Escondido detrás de una puerta adyacente, él los escuchaba en silencio. Le pareció que esos poemas tenían una música interior bonita. De pronto, alguien le dio un par de golpecitos por la espalda, y él, horrorizado, se vio descubierto por una chica. En verdad era hermosa, y de mirada inteligente. Se lo llevó a cubierta a pasear entre el temporal y la nieve, y charlaron. Él se enamoró íntimamente de su extraña manera de ser, porque aunque nieve, la primavera está al llegar y entonces él se siente sólo.

Luego esa muchacha, que nunca mencionó su nombre, se lanzó por la borda y desapareció entre el oleaje y la mala mar. No es la primera vez que esto le ocurre. Mujeres que, de existir, existen para otro en el fondo de cualquier otro mar.

Desde entonces sueña desesperadamente y vive en la más estricta de las soledades.

matí

'Fills de puta', 'cabrons, fills de la gran puta si mai us enganxo uns la faré pagar', 'la mare que us va parir, malparits' 'sou ben bé una bona colla de dats pel cul', etcètera.

I així tot el matí.

paisatge pla

La visión de aquellos materiales lo había confundido plenamente. No sabia dónde se encontraba ni como salir de allí. Después de recorrer un largo camino de una sustancia naranja, cristalina, había encontrado su borde, y un mar blanco que la rodeaba. Siguió, lentamente, los bordes de esa superficie hasta darse cuenta de que era informe, como derramada sobre ese mar blanco de tela trenzada. Pero en en una de sus fronteras encontró algo que no esperaba. Otra superficie de color rojizo, encauzada por incisiones sobre el terreno que parecían decir algo. Quizá si pudiera ver el terreno desde una vista de pájaro. Pero obviamente no podía volar más allá del suelo. En un punto, cerca del rojo y de sus incisiones encontró, no obstante una superficie bastante regular de suelo negro, como si el negro estuviera por debajo de la superficie naranja que ocupaba casi todo el océano blanco. Esta superficie negra tenía aristas definidas, dejaba lo informe para adquirir lineas rectas que la delimitaban, y en un punto, vio que ésta superficie dejaba atrás incluso lo naranja para salir directamente, bajo el manto naranja, a la infinitud blanca. Este era el camino. Ahora lo sabía. Este punto conectaba ambas superficies pues aunque residía sobre el blanco, se veía a través de la superficie cristalina naranja, así que formaba parte de ambos mundos. Y cuando intentó tocar la superficie negra, por debajo de la naranja..

Pinchón

D'entre els desconeguts que han pagat passatge, un resulta particularment inquietant. És al camarot 18 i no surt en tot el dia, en passar-hi per davant només se sent el tactactactactac tactactac de la màquina d'escriure portàtil que va embarcar. El filipi que de tant en tant li frega la cambra diu que no hi té res més a part d'això i mitja dotzena de llibres d'un tal Pinchón. Li vaig dir 'serà Pynchon..' però es va fotre burro i em va perjurar que no, que Pinchón. Diuen que a les nits puja a coberta i passeja entre contenidors fins l'alba amb un estrany barret de pescador, impermeable i lleig, que no es treu mai, però he estat preguntant-ho a tota la tripulació i ningú l'ha vist amb seguretat. Fuma, i sabem que fuma perquè al mirar al mar abocats a la coberta d'estribord, veiem una mà que surt d'un l'ull de bou metres ensota, subjectant una cigarreta sempre, sempre en tot moment la cigarreta. L'altre dia comentàvem la impossibilitat de subjectar la cigarreta a l'ull de bou i alhora repicatejar la màquina portàtil, però ell ho aconsegueix: com fruit d'un estrany sortilegi, sempre que passis pel passadís sentiràs la màquina i sempre que t'aboquis a la coberta observaràs la cigarreta.

Dina sol, dret en un racó de la bodega, i s'ho empassa tot follament, menjant amb les mans frenèticament, com si tingués por que li retiressin el plat abans d'hora. Quan ja s'ha cruspit la major part del tiberi escura les restes rellepant-se els dits mentre xiuxiueja coses que ningú entén. Al menjador, la tripulació ha discutit diverses vegades sobre el polissó. Els uns diuen que era comptable, d'altres el fan arqueòleg i d'altres asseguren que era dissenyador de moda, en concret el que va inventar els jerseis amb un cocodril abans que un empresari de Barcelona li prengués l'invent amb una jugada empresarial rocambolesca. El capità, que coneix perfectament l'origen del polissó, calla des del capdamunt de la taula mentre la tripulació s'abandona a les especulacions sobre aquell estrany personatge, la segona de les quals, molt més interessant en termes d'intriga, va lligada als dos encarregats de la sala de màquines, que asseguren haver escoltat hits de Jefferson Airplane a tot drap dins la bodega on dorm el polissó, i això que no hi ha endolls ni radiocassets ni per descomptat cap mena de tocadiscos on escoltar-hi relíquies d'aquestes.

Frit Ravich

Hoy los de arriba han bajado a la bodega y me han obsequiado con media botella de ron y unos tranchetes. Les divierte tener un polizonte, y a mí me divierte que me alimenten. Aprovecho su compañía para preguntar si entre la tripulación hay alguien oriundo de Yirona. Odio Yirona, y si entre ellos hubiera alguien de Yirona me vería obligado a matarlo u obligaría al tipo en cuestión a matarme a mí. Sí, detesto esa ciudad y a la mayoría de sus habitantes, por hipócritas, orgullosos, provincianos y puros. Puros como los nazis. Todas las relaciones que he tenido con gente de esa inmunda ciudad han resultado insatisfactorias, y han allanado el camino de mi odio. La tripulación me ha asegurado que nadie es de Yirona, que Yirona ni siquiera existe, que la idea de esa ciudad es sólo un delirio de polizonte, y se han mirado fijamente a los ojos, como quien quiere comunicar verdades secretas y urgentes delante de un niño impertinente o ante un loco. Luego se han ido.

Es curioso que sólo en alta mar pueda expresarme con tanta claridad, entre el rugido de las máquinas y los pasos metálicos de alguien que se pasea desordenadamente por la cubierta. Digo desordenadamente porque los pasos se acercan y se alejan y vuelven a acercarse y vuelven a alejarse y ahora los pasos se dirigen a babor y ahora a estribor y el tío de los pasos perdidos de pronto grita ¡tierra, tierra! Y luego los pasos perdidos se aceleran y corren a dar la noticia (falsa, por supuesto) a algún mando superior y luego se oyen risas y burlas.

Por el ojo de buey no se distingue el cielo del mar. Me masturbo un ratito.

groc vermell blau

La major part del dia només veu mar, horitzó enllà. Recorre el vaixell de proa a popa i de babord a estribord diverses vegades al dia, quan està fart d'escriure. Contenidor verd contenidor blau contenidor groc contenidor verd contenidor vermell contenidor groc contenidor verd contenidor vermell contenidor negre i tornada. Quan arriba a un extrem s'atura a la barana, mira enllà i només veu mar, però en aquestes setmanes, d'ençà que van sortir de Barcelona, ja hi ha vist dues vegades terra o vaixells o illots o trossos de no-mar. Llavors, emocionat, corre a la tribuna del capità i li assenyala el descobriment. El capità se'l mira escèptic, aixeca els prismàtics que li pengen del coll i s'ho mira una estona. Després els hi allarga en silenci perquè ell mateix comprovi que tot és mar, que només és aigua, que no hi ha res, res de res, res enlloc. La primera vegada va posar-se tossut, la segona va marxar emprenyat. Aquest tercer cop ha arrencat a córrer per informar d'aquella taca negra grossa perfectament visible uns quilòmetres enllà, però a mig camí alenteix la velocitat, s'atura i ho deixa estar.

Del mestre Salvador Espriu

NOVES PARAULES D'AGUR

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Pop

Li xopa el pop els llavis entregats a l’avançar dels tentacles pels recòndits interns que no es coneixia fins que les ventoses excaven amb moviment bestial cavitats que s’eixamplen per culminar el ple efecte que d’un moment a l’altre es fondran.

Foques de l'Àrtic

Les foques de l’Àrtic li desvetllen els somnis de les nits. Uns udols de mal identificar ressonen entre entranyables, ridículs i desesperats. A l’Àrtic ningú respon i aquí s’omplen de respostes errònies. Les foques segueixen poblant els somnis. De bursada es troba davant les figuretes de pessebre congelades, l’immòbil que narcotitza el mot que estava a punt d’exhalar. Encara sembla que se’n pugui apreciar una petja del baf, com l’última platja del món. Li ve al cap el relat de Zweig dels moments estel•lars de la humanitat.

Villa Borghese

He tornat al vagar postminimal, a Robert Morris i el parlar de tu sense saber-ho. La culpa la tenen les nits fredes i el nòrdic suau i aquest Kapoor presència, extraterraqui, accident d'aviació. Fullejo aquell Eva Hesse que em vas dur de Nova York i totes les peces i els gots i les sèries em semblen Gauguins a Tahití, grocs, vermells, verds i Staëls i tu d'esquena, negra i nua, mirant-me com si fos Jesucrist nostru senyor. El nostre amor Right After: delicat, oscil·lant i biodegradable.



Notes camí de la metàfora perfecte: hem d'aconseguir arribar a 'El nostre Right After' i transformar la cosa adjectiu en cosa sustantiva, substitució de l'objecte o el nom. Per entendre'ns, vull arribar de la meva poma Magritte a la meva Magritte, però en la majoria de casos això és pràcticament impossible si pretens que s'entengui alguna cosa. Tot i que ben mirat, ni en la versió llarga s'entén quasi res.

Relat al tren

Hi ha roba estesa? Quedem cap a quarts de deu
a l’estació mateix, plaça Catalunya,
a l’andana que surts, segur que ens trobarem,
aparcar per allà és impossible, serà
una estona amb el notari, és feixuc
però s’ha de passar i després ja xalareu,
tinc unes peces acabades d’arribar
ens trobem a plaça Catalunya
a quarts de deu, no hi havia roba estesa, oi?

A love Coltrane

Potser acceptaria. Sí, potser et diria que sí. Potser pronunciaria un potser tret de sortida, potser mouria el cap afirmativament. Potser em quedaria immòbil i dins meu ressonaria un sí claca, potser em giraria i hauries d'interpretar el meu silenci.

Aquest diumenge he decidit renunciar a la literatura i només llegir monografies d'art, només llegir monografies d'art, només llegir monografies d'art. I potser Foster Wallace.

Allà els diumenges compràvem pollastre a l'ast. El tros de la polleria a casa, sota la pluja, sempre el feia corrents.

tipi = cabanya

Allò d'ahir no era cap innovació ni the next step ni oh my god ni un per què Clyfford Still. Tampoc era un 'anirem a Galícia, vindràs amb mi, m'ho tornaràs a demanar una altra vegada'. Només era el típic post típic que faig típic a raig típic després típic de les dues típiques cerveses de rigor, el típic post que mai us miraríeu passat pel sedàs de l'oració intro, oració intro, oració intro que crec que ho fa més llegible. El resultat, a primera vista, és un poemari sencer de l'Alzamora. I no tinc res més a dir, em penso. Què voleu, a mi això de l'Alexander McQueen em fa plorar.

alguna cosa alguna cosa

Crec que amb intros es llegeix millor. Poesia, sí sí, clar, poesia.

Què vols, jo a les nits busco poesia,
de la que sigui, busco poesia
i la busco en ampolles que obro
i al principi si que són gèlides i agradables
i fins i tot sensibles
però després ja està, són com sempre
i llavors fullejo els llibres nous
que fan que mai arribi a final de mes
i no em fascinen gaire o ho fan
però amb lleugeresa
-enlloc Houellebecqs o herbicides-
i de seguida me'n canso, de llegir,
'és una merda llegir dolent',
em dic, i la tele descartada
i 'què faig, surto a passejar?
Quina lluna més maca...
Au va, i una polla, fa fred'
i mai m'hi atreveixo
i llavors sempre acabo
buscant poesia al PC
i entro al teu blog
i rellegeixo l'última entrada
però fa tant que no escrius res de nou
que me la sé fil per randa, l'última entrada,
de tant rellegir-la i rellegir-la i rellegir-la,
està exprimida i la conec
com un vers meu,
com un vers meu
d'aquells que de tant en tant m'assalten,
busco poesia al teu blog
i no hi ha poesia al teu blog
ni a cap blog dels blogs que assalto
perquè ja l'he xuclada tota una hora abans,
m'he fotut tots els versos bons al metro,
camí de casa, ho sento però és així,
us devoro i mai degusto,
ho faig ràpid i sense carinyo
i bragueta amunt i llestos,
ho sento però és així,
ho sento però vaig faltat,
ho sento però vaig afamat de poesia
i cada nit, quan en busco
més desesperadament
més desesperadament
més desesperadament
no n'hi ha enlloc
i la busco
infructuosament
incessament
enfollidament pertot arreu,
partitures clàssiques,
norantades electropop,
Carmele Marchante,
pornografia,
wikipèdia,
l'accionisme vienès
i tampoc la trobo
i llavors miro fotos maques
i clàssiques i de moda
i alguna cosa hi trobo,
però costa,
costa apilar petites miques,
granets de poesia
que espigues a un coll,
en un vers bo,
en una paraula fora de lloc
-i per tant apropiada-
i llavors tens fam de poesia
i fas com pots una pila
de poesies i poesietes
i coses
que si no t'ho mires massa s'hi assemblen,
a la poesia, com
un pit no adulterat,
uns llavis nous,
aquell vers que m'encanta,
carnavals gais,
Estellés,
Comptoir des Cottoniers
i material reciclat
i m'ho xuto com puc,
com bonament puc,
sempre regat d'alcohol
per allò que s'encén millor
i t'ho fots,
t'ho fots però mai és l'hòstia,
mai és massa,
mai hi ha octubres
ni Budapestos
i llavors cinema,
llavors maragda,
llavors Silencio
i diries que diumenge,
fins i tot et sembla imaginar-te
un 'ballem?'
però llavors ja està,
s'acaba el ride
-fin i crèdits-
i et planteges
tornar a començar
tornar a espigar
a pidolar poesia,
ara ja desesperadament,
qualsevol cosa,
escoltaries música
que no es pot dir
i fins i tot
aniries a fer la última
a l'Heliogàbal, en pijama,
-el tens a tocar-
però aconsegueixes contenir-te
amb la mica de vals que has ballat
i el somriure teló
i vas i dius prou,
al llit, va,
va al llit,
i sempre te n'hi vas
amb sí però no perpetu,
de m'estic tornant oficinista
i aquest podria ser l'últim vers
que escric.

I això que la psicòloga diu que no,
diu que no haig de primar el resultat
i el si faig o no faig
sinó l'essència, el que sóc,
diu que m'haig de dir
'tio, tio, ets escriptor,
tant li fa que no escriguis,
sempre seràs escriptor'
però jo aquesta merda
no me la crec,
-em dic
mentre ella xerra pels descosits-
ho sento però no m'ho crec,
ho sento però sóc dur de mentir,
i ella parla i parla i parla
de vèncer les pors
i guanyar batalles
i apartar els obstacles
que em separen del meu
jo interior d'escriptor talentós
i parla de reconeixement
i de lectors
i de publicar
i jo penso de què cony parles, tia
jo només vull anar a dormir
tip de poesia,
i ella parla d'escriure
i ser escriptor
i lectors
i publicar
i trobar el meu veritable jo
i abraçar-lo
i fer-me l'amor
i ser qui realment sóc
i deixar la feina si cal
per perseguir la meva vocació veritable
-i fer-me l'amor a totes hores, suposo-
i després del ser
qui realment sóc i el perseguir
la meva vocació veritable
sempre em venen al cap hippies
i podrits i tirats
i tios amb els cabells llargs
i gent de merda que desprecio,
sí sí, aquells que sempre somriuen
i parlen d'empatia i felicitat.

Aquell tipus de gent
que sempre fa pensar en sectes,
ja m'enteneu.

Algunos estados fallidos

La mexicana que le robó el corazón y lo lanzó al suelo y lo pisoteó se acuesta con otro.

※

La eslovena de espíritu libre e incomprensible y que tenía una cicatriz que le recorría la espalda de arriba a abajo está lejos, muy lejos. Inalcanzable.

※※

La italiana que lo era todo y que al fin y al cabo no fue nada le visita en sueños una vez al año. Era preciosa y su mirada triste sólo una artimaña.

※※※

El brujo negro tenía toda la razón cuando le dijo a esa pequeña venezolana que un día un extranjero la amaría, pero a su manera. La maldición, ese fukú, cayó sobre ellos sin piedad y les destrozó las vidas.

※※※※

De esa catalana él es el pagafantas, el amigo calvo. No es capaz de mirarla a los ojos, por temor a enamorarse y perderse de nuevo. La odia como una condena injusta, pero vuelve a ella invariablemente. Sigue pagando fantas, sigue invitándola al cine, sabiendo que a última hora recibirá un mensaje o llamada declinando ofertas.

※※※※※

Hay un sinfín de estados fallidos en el mapamundi que ha colgado entre los contenedores que le aíslan de la tripulación. Por eso cree que es un ácrata, un anarquista y un cobarde; porque sólo ha visto caer países, derrumbarse amores, arder banderas, incumplir promesas. No hay en el amor estado del bienestar que se precie.

eh-difisi nuevashor

Los edificios, edificios y mas edificios, tantos como personas, quiza, como arboles, que crecen a un lado y el otro de los caminos, insondables, entre basura y humos, leones y gacelas que revolotean, libres, por doquier. Lejos de ser monstruoso acaba resultando, casi, acojedor. Como si uno estuviera, todavia, en un clima primitivo, envuelto entre arboles centenarios, que ofrecen proteccion y guia. Una mezcla entre monta;as y arboles que abruma y sorprende pero que tambien calma y relaja. Sabes que estas dentro. Una peque;a gran carcel donde nadie quiere salir pero donde cuesta 15$ la hora de parking friendly-price, amigo. Un olor casi primitivo, familiar. Todo el mundo viene a traer lo bueno de su cultura a esta gran babilonia, aunque eso si, tambien es un gran disneylandia de la felicidad empaquetada -thank you for your visit, come again anytime-

O'er the land of the free and the home of the brave!

2666

I això d'ara són patates i són olives i vermuts blancs però podrien ser croquetes i seitons i bunyols de bacallà i allà, enmig de la llardositat feta cinc a zero a la cuina contemporània, ens abandonem al viure la vida estadísticament, dia cinc estrelles o dia dues Moritzs. Com a la parte de los críticos, quan Pelletier i Espinosa recorden la conversa amb la Norton: Los veinte minutos iniciales tuvieron un tono trágico en donde la palabra destino se empleó diez veces y la palabra amistad veinticuatro, etcètera. Els vèiem ahir al Lliure, interpretant l'obra temple, i haguéssim viatjat a París per veure-la i a Sudamèrica per veure-la i on fos per veure-la i haguéssim parafrasejat la Susan Sontag sobre les onze hores de Sátántango i allò del 's'hauria de veure un cop l'any' aplicat al ritual bolañístic. I sí, aquesta segona vegada també m'ha semblat excessivament rigolística i esteticista i tecnologista (els crits i les càmeres al pis final de Fate, l'horrible eco als gemecs de Crímenes, la llum tornassolada, o l'innecessari camina-footing-sprint-càmera partida-final de tot) i tot i això m'ha sacsejat encara més que la primera vegada.

Apagades les llums i projectat el títol, '2666 de Roberto Bolaño', ja hagués arrencat a aplaudir, com fas a Sitges quan comença un Johnnie To o un Takashi Miike, irracionalment feliç, conscient i inconscient alhora del què t'espera. Però el que vindria a continuació encara era més important. La primera vez que Jean-Claude Pelletier leyó a Benno von Archimboldi fue en la Navidad de 1980, en París, en donde cursaba estudios universitarios de literatura alemana, a la edad de diecinueve años va posar-me tota la pell de gallina, braços cames espinada escrot, tot tot, droga dura, sang bullint, com de cridar, com d'emmarcar, disc de platí, pam! greatest hits existencial. La sensació de tornar-hi a ser, suposo, les mil novenes. I llavors tota la resta, el ritual. Archimboldi, Edwin Johns, la pallissa al paquistanès. El fragment de la Lola i el poeta i el filòsof i Mondragón, de llàgrima viva. O la dansa del Carvajal que sempre serà la dansa del Carvajal, allà al mig. I en Fate i la gasolina i el llarg etcètera de les cinc hores històriques que sempre ens passen volant.

Apunt pels que la revisquin (aquí o a París): a mi m'ha tornat a semblat excessivament discursiva i indirecta, massa monologada. No veig com es podria recuperar la convenció dramàtica que -almenys a les universitats- defineix acadèmicament la teatralitat, i abandonar el narrativisme -Crímenes ho aconsegueix i Fate també, però és Bolaño i fins i tot l'altre Bolaño -Detectives- és sempre narració, monòlegs roshomonejant al cent per cent- però en el fons... no caldria haver primat els diàlegs? Estem fent teatre, no? [Bé no sé, era per dir algo, que no sembli acceptació incondicional, gracias a la Virgen de Guadalupe, al Sagrado Corazón, al Cristo de Medinaceli, etcètera].

Com sempre, les anàlisis bones les fa altra gent a altres bandes. En aquest cas, n'he trobat un d'un tal Quinina a una web que diria que està extingida. Ni puta idea de qui deu ser, però hi toca, diria.

Prèvia de Mitja Marató

Per més que corris, el final del passeig apareix sempre com un oasi inabastable al qual arribes esbufegant, sempre. Al capdavall tens una font molt més ridícula del que semblava a falta de 500 metres. La fita del quilòmetre en temps rècord és xavalla que se t’esmuny de les mans. Tornes a prendre aire i arrenques a córrer cap al següent oasi, a la captura de la propera estació de l’absurd.

Herba nua

Amb el tren passava pel costat del follòdrom durant anys. El follòdrom particular a l’aire lliure, herba nua i esmicolada en accedir-hi, ja del tot embrossada en endinsar-s’hi. Quina metàfora. Des del camp erm divisaven, en acabar, l’estol lluminós de polígon industrial. L’antic follòdrom de petons brutals, posicions extraordinàries, grapejades vitals, mamades incendiades, fornicacions a pleret –com qui degusta cada detall del viatge– i a tot drap per culminar un esclat més gran han quedat en aquell camp. El tren entra en un túnel breu i a l’altra banda el paisatge és fet d’una llarga estesa d’indústries muntables i desmuntables, de formigó, llarguíssimes naus cimentades que s’imposen, l’imposen i li claven un clatellot que encara bascula i es busca.


PS.- A poble de segona corona d’àrea metropolitana, el sistema va així

Gosa poder

Gosa poder dir que saberuts i sastres bruts se’n vagin a pastar tots els fangs i llots que pengen del món i, un cop arrencats aquests, que recullin tots els matolls i brosses que ens embranquen el pas. I en acabat, gosa poder afirmar que els pontificadors canònics ja no són una molèstia. Només pontificadors canònics. I llegim Ferrater plàcidament.

La libertad de estar encerrado

El hombre no conforme consigo mismo repasa el diario que llevó el año pasado y que esconde siempre en su gabán. Se da cuenta de que lo escribió todo en esa lengua rara y minoritaria que usa la tripulación para hablar de sus cosas. Atónito, se rasca la cabeza. «No lo entiendo», se dice, «pero reconozco esa tristeza, esa cólera, ese amor que se pudre, la angustia y la autocompasión. Ese soy yo, sin duda.»

No obtiene diversión leyendo ese diario. Sólo ha sonreído con la entrada del diez de junio. Es la anotación más corta y, sin embargo, la más elocuente y exacta. Las mujeres que cree haber amado y las mujeres que se ha tirado durante el año no coinciden. Entonces se queda quieto, petrificado. El hombre no conforme consigo mismo concluye entonces que no ama. Se queda sin recursos, sin habla. Está a punto de llegar a una conclusión más definitiva y triste, pero se distrae cuando nota que su estómago borbotea, primero con timidez, luego impetuosamente, al ritmo de este himno supremo:

Se levanta entonces de sus aposentos, bailando ante la catástrofe inminente, y empieza a rujiar de vómitos el suelo de chapa metálica de la bodega, a vomitar con furor, con una espléndida rabia inmisericorde. También se tira unos cuantos pedos líquidos. «¡Oh, oh, dios, cuánta catarsis cabe en mi interior!» (y se ríe a carcajadas postrado en el charco de heces nauseabundas).

Se siente vivo durante un rato. Sin amar. Nadie está contento con lo que tiene, al fin y al cabo.

passant l'estona

No escriuré borratxo, avui no, avui que tinc temps i tot s'ha conxorxat perquè ara segui tranquil davant el teclat no escriuré borratxo, avui no, avui intentaré escriure serenament, intentaré recordar tots aquells moments tears in the rain de la darrera setmana, revisaré llibretes i anotacions al mòbil aviam si en salvo alguna però no escriuré borratxo, avui no, em donaré temps per netejar-me les ulleres i burxar-me el nas i només després començaré a mamporrejar el teclat, primer amb calma, una mica a cegues, com l'esportista que surt a la pista i comença a cavalcar, però aviat em deixaré anar i no podré aturar-me i llavors tot serà excessiu i desdibuixat com males còpies del Kanevsky. Mentre m'escalfo i penso per on tirar i em dic no beguis va no beguis, recupero un text del Besora que keepejo unread al Google Reader des de fa la tira i remiro una selecció de culs imponents que algun poseït per Stendhal ha recollit i en veig un de particularment casual que em transporta a tu passejant per casa amb aquell caient Sasha Waltz, feinejant en silenci, una mica adormida i em veus i em somrius riu avall i pantanejo sistema Sau-Susqueda la Baells fins que s'acosta el tècnic i diu 'hem d'obrir comportes'. També s'hi veu un estiu de martini al balconet i olor de mar i llargues tardes de llegir i el Biarritz d'aquella peli de l'Amalric fi del món i no sé, terrassetes de sucs i potser cares boniques al metro i dies amb l'agenda buida i música als bars i jazz a l'iphone i alcohol a la nevera.

chumbawamba

destitulado

116 x 89 cm

mixed media on canvas

2010

Si et sobren fills, avia’ls una guerra

Veient aquesta foto m'ha vingut al cap: del metrònom ferrater, imprescindible la gravació que fa Pere Portabella de Ferrater recitant al festival popular de poesia a Barcelona (25 de maig de 1970, davant 5.000 persones).




Cançó del gosar poder.

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

sin titulo

sin título

100x80cm cada pieza

técnica mixta sobre lienzo

2010

Fartanera

La buidor original, el giny que es reconeix i palpa innovador, l'elegància acadèmica mètrica poètica canònica, jo sóc dins del temple i tu no, jo en trio les columnes i tu no, jo pontifico i tu no hi ets, afarten com un pastís de nata barata amanit de trufes llufes de can Margarit. I la dona passavolant que s'abraçava a un fanal es pixa a sobre d'ells.

Missy Queen's Gonna Die

Everybody has a different idea of love. One girl I know said, "I knew he loved me when he didn't come in my mouth".
(Warhol)

- No busquis respostes i balla
- In this film / That's no fun
- La nit pot ser tot lo electro que vulguis, estimada, que no trobaràs respostes, avui no
- and got something nice, so say do you know
- No aconseguiràs marxar amb res, potser ni tan sols podràs marxar
- You wanna hold me and you want to touch me
- Ja t'ho he dit, no hi ha sortida i la d'emergència té un cadenat
- In this film / That's no fun
- Potser allà
- To play the part
- I ara què?
- Of a missy queen, pussy cat...
- No no...
- sweety, honey, treasure, darling, sugar comb
- Bueno va
- Sugar comb
- T'electroestimo.

Joanic

Baixa a la plaça en diumenge el matí i tot el buit nocturn és ara batibull de vida. Hi ha canalla perseguint-se en patinet que li passen a tocar, canalla rere la pilota que esquiva, canalla al sorall, canalla que plora, canalla que dorm, canalla que crida que s'ha cagat, canalla que crida per cridar, tota canalla possible i els seus assistents, mares, àvies, amigues solterones de la mare que avui venen a dinar, sempre nervioses i cabell curt i fumant Ducados, la tieta Cinta que baixa amb la bata a fer-la petar i els porta un túpper amb les galetes que va fer ahir a la tarda, mentre en Pedru era al bar mirant futbol. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tot és xivarri i moviment i els bancs presos per avis de totes les boines i colors fent-la petar o gaudint en la quietud del lent assecar-se, notant com la pell se'ls tiba una mica més i se'ls fa un nou plec al front o al coll mentre un pare i un fill juguen a ping pong a la taula municipal d'acer i la pilota bota malament per les cagarades. Baixa a la plaça en diumenge al matí i tanta tanta tanta tanta vida l'ofega una mica, el mareja inicialment, però quan aconsegueix sobreposar-se'n, quan recolzat sobre un cent vint-i-set blau cel inspira profundament el fum de la calada i aconsegueix centrar-se, llavors pensa que tanta vida és bonica, què carai, que la gent té dret a viure més enllà del què ell opini o faci, més enllà de la seva opció. Sorprès d'aquesta reflexió que, sens dubte, l'ha assaltat amb la guàrdia baixa, escura la cigarreta i mentre la trepitja, pensa que la felicitat que deuen sentir nens i pares i jubilats i gossos podria ser similar a això que li sembla notar a l'estomac, podria tenir alguna cosa a veure amb aquest inici de, amb aquest a la punta de la llengua que comença a sentir a la boca de l'estómac, podria ser el que segueix a aquest shift i efa majúscula que li parpelleja, podria venir d'aquí, pensa, però en qüestió de segons la bombeta vermella a la panxa s'ha fos novament, la efa ha desaparegut i aquell no sé què tan estrany ja no hi és, potser endut una onada de sucs gàstrics o remordiments.

¡Reíd, rientes!

Acurrucado en un rincón de la bodega, abrazándose a sus rodillas, el hombre no conforme consigo mismo se balancea y se pierde en el laberinto de la autocompasión. Después su imaginación rota viaja por los callejones encendidos de la ira y la venganza, por los atajos de los juicios sumarios y las avenidas de las penas capitales. ¡Destruiría tantas vidas, si pudiese!

Se imagina apostado en una ventana, disparando rayos de plomo contra la escoria que escupe columnas de mármol dórico por el culo, esos talibanes de mierda, esos madafakas. ¡Pero hay tantos!

Acurrucado en un rincón de la bodega, abrazándose a sus rodillas, el hombre no conforme consigo mismo reza:

¡Reíd, rientes!

¡Desreíd, desrientes!

¡Risueñad las risas, reídamente redereír!

¡derreíd sonreidamente!

¡risas sobrerrisas -risas de sonreidero reidores!

¡hilaridad risas, risas de sobrerreidores risueños!

¡sorrisueños, risueños,

sonreíd, ridiculad, risando, risantes,

hilariando, riendo,

reíd, rientes!

¡desreíd, desrientes!*

Y luego quizá se pegaría un tiro, si no estuviera desarmado y perdido a la deriva, en el fondo de la bodega de este barco mercante sin bandera. Y ríe y desríe y se da palmadas en la frente. Cualquier país de mierda será mejor que este. Sin duda, sin duda.

*Khlébnikov-Campos, Embrujo por la risa

triangle pitagòric

El personatge s’ha fos. Només en queda un senzill triangle pitagòric –era aquest grec?– del qual ni tan sols es pot calcular una mínima profunditat. Ni rastre. Els tus esmicolats recorren com nans esmunyedissos, mal repartits, les escenes que es reprodueixen no se sap per què. Són nans plans que es somien autèntics, que verbalitzen guions inconnexes. Quan es troben en ramat, els nans s’apleguen per abaixar-se els pantalons. Mostren, satisfets, els seus calçotets llargs vermells. Per la gràcia dels calçotets llargs vermells. Ha estat una feinada trobar el consens. En grup, els calçotets llargs vermells tenen molta gràcia. I la societat avança i som cada cop més moderns.

the film not the village

Una dona es llepa el genoll, sensualment, com una puta pensa mentre es llepa el genoll tota contorsionada i amb De Koonings a la ratlla dels ulls. Mentre la dona es llepa el genoll un fotògraf li va dient llepa, llepa, així així, llepa amb el to obscè i calent de rigor i avorrit va fent clics i bellugant-se al voltant d'ella i tot és molt professional però en realitat el fotògraf pensa en Hawaii, daikiris arran de platja en una tumbona -mai gandula- i en aquella indígena que se'ls va acostar arrossegant els peus a la sorra i els va oferir braçalets i pensa en els ulls de la indígena croma pacífic, en aquells ulls la seductora pedrota falsa del braçalet que t'oferia i que vas comprar per la foca que jeia al teu costat i ara cada vegada que se t'arregla se'l posa i tu hi veu la indígena, en aquella pedra falsa i penses aloha, minibar i sexe anal. El fotògraf, la indígena, la model i el tonto que aguanta el porexpan per no sé què de la il·luminació i ell no en té ni idea, és el primer dia de feina i li han dit 'tu aguanta el porexpan' i ell flipa amb tanta tia bona llepant-se i pensa vale ja de de fotos, aquí quan es comença a follar, però no gosa dir-ho perquè potser van en sèrio i encara el fotran fora, reflexiona, i llavors recorda l'imbècil del plató de tele d'abans, assegut al costat de la pica, aquell que l'ha increpat dient-li 'que no has pagat per aquest Mistol, tu?' vestit de dandy de Banyoles.

Ah bueno, i pels nous, jo sóc el de la carta de navegació, les latituds, les longituds, el cabestrillo i tota la mandanga, però em trobareu majoritàriament a coberta, jaient entre contenidors i bevent.

yo diría papaya

..me inunda la banalidad, naufrago en ella a menudo y ahora que este barco esta lleno de escritores no se si usar ya más la palabra, casi me resisto a salir de mi camarote y, probablemente, sólo lo haga impertinentemente.

Y es que en el fondo, queridos telespectadores, estoy profundamente decepcionado con la palabra, una arma, que fue camino real para mi, como para tantos otros, pero que a menudo queda corta para hablar del hombre, desde el hombre y para el hombre.

A menudo se me revela, como un cajón lleno de cosas del que sólo conocemos la etiqueta. Un baúl inescrutable. Y las palabras son símbolos que remiten a un numero incierto e indefinido de cosas, por no hablar de sensaciones. Una concepción errónea, pues es de su uso, su sintaxis, su hilar, en el que se construye la realidad.

Aunque debo corregir, ¿veis lo que os decía? - de hecho, es a mí a quien se le queda corta.
Yo diría papaya. Vamos a la isla de la papaya.

Huir

Es de noche y un hombre no conforme consigo mismo huye. Alguien grita en la sombra; "¡Allí hay un barco mercante! ¡Lárgate ya y deja de dar la vara con tus miserias!" "¡Y adónde va!", responde el hombre no conforme consigo mismo. Pero nadie responde. "Me importa un carajo, en verdad", se dice el hombre no conforme consigo mismo y que huye.

Observa a una mujer joven borracha como una cuba abrazada a una farola que se enciende, que se apaga, que se enciende, que se apaga. ¿¡Adónde va, adónde!? Tampoco ella lo sabe, o no responde, ocupada como está abrazándose a esa farola. Habla sola en un idioma raro, con la mirada escrutando el cielo oscuro, pegada al halo de luz naranja y palpitante.

"No importa. Yo me largo." Y el hombre no conforme consigo mismo y que huye cruza corriendo la pasarela, dando tumbos, y se esconde en la bodega. Los tripulantes hablan raro, en algo parecido al italiano o al francés, en verso, y maldita sea, tampoco ellos dan la impresión de saber nada de nada en absoluto.

el poema endesa de l'anna

Abans, de camí cap a casa,
passava sota un fanal de llum pansida,
—despulla de polígon industrial—
que ara s’encenia, ara es fonia,
just quan el meu pas desendreçat
s’hi compassava.
Sempre he tingut una inclinació
cap al realisme màgic,
i per pura fabulació infantil
vaig voler imaginar que era un senyal:
en l’insondable atzur còsmic
ara algú naixia, ara algú s’apagava,
com si el món s’orquestrés
a partir d’un lúcid pentagrama;
quan en realitat era,
una vegada més,
una falla del sistema.
Salta l’automàtic.
Seguirem esperant algun senyal,
escrutant el cel.

rebaixes

Jo què sé, potser viure serà això, aquesta permanent renúncia a les certeses, aquest ballar hits vells i que mai posin la meva, aquest no-Hollywood bolso fals. Allò que deies de l'estar més bé que mai i tant malament com sempre, el desitjar canvis endut pel barrinar constant i després córrer a buscar l'undo. Jo també escric misèries, és quan em sento millor, que cantava aquell. El daltònic jo, em queda recordar dissabte o quan llegia els detectives. La vida això, aquest fregar cordes fluixes, aquest sempre arribar tard, aquest conformar-me amb el bueno va perquè toca, perquè sí, perquè això és ser gran. Somriure ganyota, bolis que s'acaben, Guillem Simó. Buscar y reemplazar tots els sis per potsers, canviar els potsers per no ho sés, allà on hi ha sempres posar-hi quasi mais. Que l'Oliver deixi de tenir sentit o en tingui més o en tingui menys o ens sigui igual.

mishima

El dia ha estat dolent dolent. Aquest no ploure de perdre apostes a mi em guanya, què voleu. En diversos moments -dues, tres vegades- he estat a punt de renunciar, de deixar la funció i dir aquí us quedeu i baixar de l'escenari, travessar la platea i sortir per la porta principal. El dia ha estat difícil, ple de nombres absoluts, negre sense matisos, gens Clyfford Still. El dia ha estat lamentable, sense humor, sense xispa, efecte monocrom allà on no toca, ja m'enteneu. No hi ha hagut cap sinalefa, cap minut Miranda July. El dia ha estat lamentable, com el vi car del sopar, com les hores a la feina, com les mirades o com aquest fred si-no-no-si ves-te'n a la merda, com el dia, el dia que ha estat una merda i això que estrenava calçotets i samarreta. El dia, pausa dramàtica, ha estat una merda, punt i final.

endesa

I en veus un, el primer, de fons negre i figura acadèmica amb el rostre deformat, desdibuixat, endut pel dinamisme de la parla i el pensar i el món líquid sense punts i finals. I al davant un gran ou escapçat recobert interiorment de mirall negre, la substància i la paciència i el saber i el no-res i el Bacon reflectint-se en el Kapoor i el Kapoor menjant-se el Bacon i a tu com un forat, negre brillant, malson d'estrena.

I llavors, la resta.

ESPAI PEL POEMA ENDESA DE L'ANNA

extra suaves

És feliç, té una casa i un gat, taula amb quatre cadires i un sofà. Per la finestra només hi veu blocs de pisos enormes, però li és igual. En caixes té tota la col·lecció de clàssics de Proa, els taronges encoixinats. Fa dieta vegetariana i cada matí, al mirall, hi troba un post-it d'amor en castellà.

durícies

La poesia ha de ser lúgubre o festiva, metafísica o visceral, però sempre espeternegant. No poden ser línies i línies de pólvora molla, de mitges veritats, de versos que podrien ser i es queden a mitges. Aquí no existeix l'aquarel·la, a nosaltres ens paguen pels focs artificials. Per això renego tant dels nouvinguts, perquè mai abrillanten i tot s'ho gasten i tot s'ho mengen i només saben cuinar macarrons de microones. Que aquí de les bones intencions en fem llevataps.

text de recurs

El recurs, sempre el recurs, sempre el mateix recurs, el recurs estrella, el xut amb efecte, el ganxo al baix ventre, l'adverbi perfecte, la caiguda d'ulls, els sots rebentahímens que les enxopa a totes, el recurs, sempre el recurs, sempre aquest revertir els verbs i les frases i els adjectius i dirigir-los cap a tu, sempre pintar-te cels i blavejar-te els ulls i sempre aquest gir a la dreta, sempre el mateix cop de puny, sempre sempre sempre la mateixa tècnica, sempre lliscar-te la pell, sempre la paraula allau que despulla carenes, sempre el descriure un m'abraces, sempre sempre sempre igual, tant que, com els boxejadors, alguns lectors ja te la coneixen i ja no hi ha factor sorpresa i ja s'esperen el ganxo de dretes, la mirada m'agrades, el ganxo de dretes de sempre, l'adéu mossega'm de sempre, el típic ganxo de dretes abraça'm de sempre de merda. El recurs, sempre el recurs, sempre la mateixa rúbrica, la mateixa manera de parlar de raonar de cansar-me i de follar de sempre, sempre el recurs. Atrevir-se a renunciar el recurs, atrevir-se a trobar altres recursos que esdevinguin recursos, atrevir-se al diàleg o la fredor, atrevir-se a descriure serenors, atrevir-se a adoptar altres recursos i explotar-los i passar-se als ganxos d'esquerres sofà blau perfectament anticipables.

De fet era Los detectives, però vaja

Llegíem Incerta glòria i el món era allò, aquella platja, el xiringuito del de Migjorn i llegir Incerta glòria tota la vida, pausa i cervesa, remullada entre algues, el sol que davalla i el retornar de pressa a l'escalfor del llibre. Matins de calor i bicicleta, de figueres i la mar nova i el primer bany crit sols i la sal als cossos i Incerta glòria. Nosaltres i el llibre, el llibre com la tercera pota que aguanta la taula, el llibre to, llibre color, vals que sona solemne o els cordills de la titella. Jazz o Jackson Pollock omplien la cala.

samfaina

atzucac
	[1238; de l'àr. az-zuqâq 'carrer estret']
	m 1 Carreró o camí que no té sortida.
	2 fig L'autonomia ha entrat en un atzucac.
	3 JOCS En el joc d'escacs, situació en què qualsevol moviment que faci el jugador implica un afebliment de la seva posició.